Emigdi Subirats i Sebastià

·
Hi ha homes que viuen una vida i hi ha homes que, en viure-la, fan més gran la vida dels altres.
Ahir Josep Vallverdú va emprendre el darrer viatge. Tenia 103 anys. Cent tres anys de vida, de mirada, de paraules. Cent tres anys travessant el temps amb una fidelitat que avui, més que mai, ens sembla una forma de coratge.
Ens ha deixat un escriptor, però també ens ha deixat un país escrit.
Un país fet de llibres, de camins, de paisatges, de xiquets que aprenien a llegir i descobrien, entre les pàgines, que la llengua catalana podia ser una casa. Una casa amb finestres obertes al món.
Josep Vallverdú va ser fidel al català fins al moll de l’os. No només perquè hi escrivia, sinó perquè hi vivia. La llengua no era per a ell una eina: era la respiració. El batec. La terra sota els peus.
I va escriure. Va escriure quan el temps era advers. Quan la llengua havia de demanar permís per existir. Quan era més fàcil callar o canviar de rumb. Ell no va canviar de rumb.
Va continuar. Amb la paciència del sembrador que sap que la terra no sempre dona fruit de seguida. Amb la tenacitat de qui sap que cada paraula pot ser una llavor i que, algun dia, en algun lloc, algú llegirà. I va arribar aquell algú. Vam arribar nosaltres.
Tantes generacions que vam créixer amb els seus llibres. Tants xiquets que van trobar en Rovelló una porta oberta a la imaginació. Tants lectors que, sense saber-ho potser, van rebre d’ell una herència immensa: la certesa que també podíem llegir, somiar i créixer en català.
Ara el mestre ha fet silenci. Però el silenci no és buit quan hi ha una obra al darrere. «De mica en mica s’omple la pica», diu la saviesa antiga. I Josep Vallverdú va omplir, mica en mica, durant més d’un segle, una de les piques més fondes de la nostra literatura.

Llibre a llibre.
Paraula a paraula.
Any rere any.

I ara que ell se n’ha anat, el que queda és immens.

Queda la seua obra.
Queda la seua veu.
Queda la seua fidelitat.

I queda aquesta llengua que ell va estimar sense reserves, sense dreceres, sense renúncies. El català. La nostra llengua. La llengua que Josep Vallverdú va servir amb la dignitat dels qui saben que les paraules no són només paraules: són passat, casa i futur.
Adéu, mestre. Que la terra et siga lleu. I que la teua veu continue caminant. Perquè mentre hi haja un llibre teu obert damunt d’una taula, mentre un xiquet llegeixi una pàgina en català, mentre algú, en algun lloc, torni a pronunciar el teu nom, Josep Vallverdú no haurà marxat del tot.
Hi ha homes que passen per la vida. I hi ha homes que deixen paraula. Tu ens n’has deixat molta. I encara ens queda tot el temps del món per llegir-te.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!