Emigdi Subirats i Sebastià

Lletres ebrenques

1 d'agost de 2021
0 comentaris

Traducció d’un conte de Gerard Vergés: El violí del xiquet Joan

TRADUCCIÓ D’UN CONTE VERGESIÀ
Gerard Vergés opinava que no usar la llengua vernacla portava a la falsedat. És un dels escriptors catalans amb una més ferma convicció sobre el fet que només l’ús de la llengua vernacla podia retratar l’honestedat literària d’un autor. Els seus orígens lletrats es troben en una altra llengua perquè era fill del seu temps, i va ser educat en un període de postergació de l’idioma autòcton. Amb el pas dels anys, un cop va esdevindre un literat de molt prestigi, no considerava que la seua pionera obra de joventut, sobretot en l’àmbit periodístic en una revista altament cultural (GEMINIS, 1952-1961) tingués gaire substància, fent ús una expressió seua. En homenatge a la seua catalanitat literària i ideològica he volgut traduir l’únic conte de la seua producció que va veure la llum en l’esmentada publicació tortosina. Un cop ja en català va ser autor d’una excelsa obra poètica, assagística, biogràfica i de crítica d’art, a part de la realització de traduccions molt remarcables.

EL VIOLÍ DEL XIQUET JOAN

De vegades succeeixen coses inversemblants que només les comprenem quan ja ha passat molt de temps. Altres no les arribem a comprendre mai perquè el nostre cervell és com un trencaclosques en el qual no encaixen totes les peces.
Tanmateix, ara que ja sóc més gran, crec que entenc el que va passar aquell dia de Reis quan jo era molt menut.  Devia tindre uns cinc anys. Recordo que la meua mare estava malalta. (La meua mare tostemps va estar malalta, els metges deien que del cor). Era molt blanca, miraculosament blanca, i tenia els ulls verds. La mare – perdoneu-me si dic una vulgaritat – em donava la impressió que era un àngel. Quan jo era un xiquet m’estimava molt els àngels. Al meu àngel de la guarda li resava cada nit un avemaria. Avui dia, en canvi, no me’n recordo gaire del meu àngel. Els homes som dolents i ens oblidem dels àngels. No creeu? No obstant, als cinc anys tot és distint, fervorosament distint. Jo em solia agenollar en aquell temps, cada nit, davant del diminut àngel de guix que hi havia al capçal del meu llit. Al meu univers de cinc anys hi havia molts d’àngels: àngels blaus, àngels rosa, àngels blancs que custodiaven els coloms de la plaça, i àngels d’or que ens portaven taronges en arribar l’hivern. Un cop – no us en rigueu, si us plau – vaig veure un home geperudet i vaig pensar que era un àngel al qual encara no li havien crescut les ales. Tinc present que em vaig quedar un poc trist quan la tia Eulàlia va dir-me que aquell homenet no era un àngel, sinó que venia tabac a la porta de la universitat.
La meua mare va fer-me anar una tarda a la seua habitació.
• Digues-me, Joan: què vols que et portin els Reis?
• Jo vull un violí, mama; un violí xicotet amb quatre cordes. La tia Eulàlia diu que els violins de veritat tenen quatre cordes.
En un paper blau vam escriure la carta. Ella somreia mentre em portava la mà.
Aquells dies van passar molt a poc a poc. Del calendari de paret van anar desapareixent les fulles, carregades de sants, de llunes i d’endevinalles.
I el rei negre – per què sempre els xiquets s’estimen més el rei negre? – va portar-me un violí. Era un violí menut com les meues dos mans. La tia Eulàlia va dir que la taula del fons era de fusta de cirerer i que era convexa per tal que sonés millor. Després – la tia Eulàlia era molt sàvia i ho sabia tot – va afegir alguna cosa referent a un tal Paganini. Vaig dedicar-me en exclusiva a comptar el nombre de cordes.
• Té quatre cordes, mama!
La meua mare va besar-me. Els seus llavis cremaven i estaven secs. Només va pronunciar:
• Xicotet, el meu xicotet!
El meu pare, en canvi, semblava molt trist. Jo em pensava que els Reis no li havien portat res.
Durant tot el matí vaig estar tocant el violí. Era un matí estrany. Don Jenaro, el metge, va vindre dos cops a veure la meua mare. Ell i el papa parlaven en veu baixa al passadís. Don Jenaro aixecava l’espatlla.
Jo seguia amb el meu violí, amb el meu violí menut de quatre cordes. Recordo que el meu pare estava molt nerviós. Mai l’havia vist tan nerviós. Potser per això em va donar aquella bufetada.
• Vols parar?- em va cridar. 

Aquella tarde vaig plorar molt. La tia Eulàlia no em deixava entrar a l’habitació de la mama. Quan jo, en canvi, estava convençut que la meua mare era l’única persona que m’hauria besat llavors, l’única persona que hauria volgut escoltar la música del meu menut violí de quatre cordes.
Ja fosquejava quan la meua mare va fer uns crits d’una manera molt estranya. La tia Eulàlia va sortir corrents a buscar el metge i el meu pare va tancar-se al dormitori. Vaig quedar-me tot sol al menjador, amb el meu menut violí a les mans. Tenia temor. Era una temor profunda que em corria per la sang i em feia tremolar els genolls. Ara, vint anys després, comprenc la temor dels moixons, la fosca temor de les bestioles que habiten el bosc.
Al rellotge de paret – aquell vell i horrible rellotge, carregat d’arabescos i asteriscs de nacre – van sonar les set del vespre. El rellotge va deixar un silenci més profund i jo vaig cloure els ulls. Tot era al·lucinant, com en un somni.
El meu pare va entrar al menjador. Caminava amb dificultat com un somnàmbul. Vaig pensar que havia plorat perquè tenia els ulls plens de filets de sang. I vaig comprendre que alguna cosa ben terrible li passava. Vaig pensar que el meu pare s’havia tornat boig i que em tornaria a pegar una altra vegada, per això vaig deixar el meu menut violí.
Però el meu pare va acariciar-me suaument. Vaig notar entre els meus cabells la seua mà que tremolava com un pardal. La seua veu era dolcíssima, dolorosament dolça, quan va dir-me:
• Toca el violí, Joan. Ara pots tocar el violí. La mama… – va dubtar un poc – la mama dorm.
I va besar-me.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!