Quan torni a ser nit de lluna
Quan torni a ser nit de lluna clara,
l’oblit cercarem de la ciutat feixuga;
i anirem fins la reixa, muda i dura,
que el jardí prohibit encara empara.
Qui el coneix ara, aquell que el veié al dia,
ple de xiquets, de vestits clars, d’estiu radiant?
Qui el reconeix així, tan solitari i gran,
amb les flors vetllant en muda melangia?
Les figures, callades dins la fosca,
semblen dreçar-se amb lentitud secreta;
i més de pedra, més quieta i completa,
la llum vesteix les de l’entrada boscosa.
Els camins, com cabells ja destrenats,
jeu l’un al costat de l’altre, sense pressa;
la lluna cap als prats avança, tendra i espessa;
sobre les flors el perfum cau, en plors vessats.
Damunt les fonts que el silenci ha reclamat
encara resten, fresques, les petjades del seu joc;
floten suspeses dins la nit, a poc a poc,
com un alè de cristall que no s’ha esborrat.
Wir wollen, wenn es wieder Mondnacht wird,
die Traurigkeit zu großer Stadt vergessen
und hingehn und uns an das Gitter pressen,
das von dem versagten Garten trennt.
Wer kennt ihn jetzt, der ihn am Tage traf:
mit Kindern, lichten Kleidern, Sommerhüten, –
wer kennt ihn so: allein mit seinen Blüten,
die Teiche offen, liegend ohne Schlaf.
Figuren, welche stumm im Dunkel stehn,
scheinen sich leise aufzurichten,
und steinerner und stiller sind die lichten
Gestalten an dem Eingang der Alleen.
Die Wege liegen gleich entwirrten Strähnen
nebeneinander, ruhig, eines Zieles.
Der Mond ist zu den Wiesen unterwegs;
den Blumen fließt der Duft herab wie Tränen.
Über den heimgefallenen Fontänen
stehn noch die kühlen Spuren ihres Spieles
in nächtiger Luft.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!