Emigdi Subirats i Sebastià

Divendres 26 d’agost, el Barça tindrà la possibilitat  d’endur-se de nou una competició europea de futbol amb la disputa al Principat de Mònaco de la Supercopa d’Europa contra el Porto, l’actual campió de la UEFA cup i de la lliga portuguesa. La mítica blau grana continuarà… i més encara al desembre amb el mundialet d’Abu Dhabi, que en tota probabilitat portarà a enfrontar-nos a l’històric Santos brasiler. Dos noves competicions que motiven els afeccionats blaugrana d’allò més i que ens poden permetre tornar a assaborir la glòria. Quant a la supercopa d’Europa, recordo molt especialment la disputada a doble partit als anys 1990 contra el Werder Bremen alemany, ja que van ser partits vibrants i d’alt nivell futbolístic, a l’alçada de qualsevol altra competició de més volada. 

Aquests dies llegir la premsa europea esportiva és tota una delícia per a qualsevol afeccionat barcelonista. Acostumo a llegir habitualment La Gazzetta dello sport i L’equipe, els dos rotatius més prestigiosos de la premsa europea. Ahir, en particular, vaig tenir l’oportunitat de llegir-ne uns quants més, alguns no estrictament esportius. Vaig donar una mirada a la premsa belga i suïssa, totes dos francòfones, a O Globo del Brasil,  Bild alemany i The Guardian i The Daily mirror anglesos. Tots acompanyaven el nom de Messi amb l’adjectiu meravella. Tots es rendien davant del Barça, com ja ve passant des de fa mesos i mesos. I tots carregaven amb bala contra Mou, l’enemic públic número 1 del futbol mundial.
Mou representa l’antifutbol i està tirant per terra la imatge del club que li paga, i li paga milions i milions. El silenci de Florentí esdevé còmplice, forma part d’una manera de fer i d’actuar pròpiament messetària. Allà ells… jo tinc nul·la simpatia pel club messetari, però no crec que els seus afeccionats es mereixin aquesta patètica imatge fruit d’un comportament indigne per a qualsevol esportista.
Anit  al feisbuc vaig escriure unes frases:  Algú ho havia de dir… i amb molta satisfacció… avui he de felicitar els i les madridistes, ja que cap amb qui he parlat, personalment o cibernètica, ha justificat Mou; tot el contrari, tots/es s’avergonyeixen del què fa i amb força unanimitat. És un aspecte que vull remarcar perquè crec que ens humanitza a tots. Una cosa són els gustos futbolístics, i l’altra el què està fent el portuguès malcarat, que avergonyeix els i les seguidors/es del seu equip. I és que cap afeccionat no es mereix veure una imatge tan lamentable.
Aquest és un aspecte veritablement positiu, el portuguès malcarat ja ha perdut tota credibilitat, i ni els afeccionats, amb la passió corresponent, congreguen amb rodes de molí. Al costat negatiu, malaurademnt, hi ha Íker Casillas. Durant anys l’hem admirat com a esportista i, en canvi, ara demostra haver perdut tots els papers, amb unes declaracions totalment indignes d’un futbolista d’elit. Se li hauria de preguntar si li agradaria que li haguessin donat la barroscada de Marcelo a Cesc, o si li agradaria que un altre futbolista d’elit digués que ha estat no-res…
Contra l’enveja i la ràbia, solució la ceba… que es conrea als nostres camps. I ceba necessitaran perquè Mònaco i Abu Dhabi esperen el color blau i grana. Amb Cesc Fàbregas l’equip és encara molt més competitiu, i Messi és le roi, il re, der König, the King, el REI del futbol del món mundial.