Emigdi Subirats i Sebastià

  Quan vaig fer esment del meu pas per Catalunya Lliure (1988-1992), vaig comentar que havíem aprovat una ponència nacional anomenada "Front patriòtic" que apostava per la unitat d’acció de les forces polítiques nacionalment catalanes. Tot i que no preveia una unitat de sigles, sí que volia donar un missatge clar: prendre consciència de qui és el vertader adversari. Malgrat que torno a tenir afiliació política a ERC, em considero un home de l’independentisme i simpatitzo amb totes les forces que tenen un ideari nacional català. Ja vaig fer esment en el post anterior del fet que em van donar una gran alegria els excel·lents resultats electorals que varen aconseguir les Candidatures d’Unitat Popular en molts municipis dels Països Catalans (Berga, Vic, Mataró, etc.). Crec que les CUP tenen un gran futur i, ben aviat, poden estar en capacitat d’articular una alternativa al model polític de partits actual. Se’ls ha de tenir en compte en l’aspectre polític català, al qual han irromput amb força gràcies a la seua estratègia de treball mitjançant casals populars i altres maneres alternatives d’engrescar la ciutadania. També voldria reconèixer la feina que fan els Maulets, un col·lectiu de joves el qual vaig veure fundar durant el meu esmentat període a Catalunya Lliure, i que fan una activitat reivindicativa considerable. M’agrada la revolta que proposen els Maulets i en tot moment estic al seu costat, sempre i quan no desqualifiquin altres maneres d’afrontar la lluita independentista (ningú té la clau màgica ni la veritat absoluta). No voldria oblidar altres sigles independentistes com el Moviment de Defensa de la Terra (encara vigent), el Partit Republicà Català, el Front Nacional de Catalunya, alguns dels diferents grups que conserven el nom històric d’Estat Català (els que no tenen contingut xenòfob), el Partit Socialista d’Alliberament Nacional, etc. Precisament del PSAN encara guardo un gran record sentimental. Compta amb grans patriotes que han portat una campanya incansable per preservar la idea de la independència com quelcom viable durant anys i panys. Dono el meu suport igualment a formacions parlamentàries com el Bloc Nacionalista Valencià  (Bloc) o el Partit Socialista de Mallorca (PSM), que han ajudat a mantenir la flama de la catalanitat ben viva, sota circumstàncies sociopolítiques veritablement adverses.

Per suposat, confio amb el projecte polític d’ERC. He repetit en diferents ocasions que a mi no m’agrada la branca espanyola del tripartit, i que no sóc partidari de bastir aliances amb el PSOE. Després del boicot del govern espanyol a la internacionalització de l’esport català a l’assemblea de Fresno (Califòrnia) el 2004 (s’il·legalitzà de manera encoberta la Federació Catalana de Patinatge) i amb les retallades estatutàries ("cepillao" de Guerra"), crec que l’aposta per aquesta gent no té sentit. Puc entendre una aposta estratègica alternativa als governs de CiU a nivell català, però de cap de les maneres que es doni suport a un govern de Madrid insensible totalment a les nostres demandes nacionals. Crec que s’hauria d’apostar per la unitat d’acció en molts temes socials, lingüístics, culturals i d’autogovern amb ICV i CiU, malgrat Duran i Lleida, David Madí i el pacte penós Mas-Zapatero que va impossibilitar tenir un estatut digne. Crec que els polítics que varen tirar en orris el projecte d’estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya hauran de passar comptes amb la història.

També crec imprescindible reconduir les tensions internes d’ERC, polítics com Uriel Bertran i Joan Carretero han de tenir moltes coses a dir, ja que els seus plantejaments aposten per la dignitat nacional davant de la covardia política d’allò que s’anomena la "via catalana". Aplaudeixo la feina que està realitzant Josep Bargalló des de l’Institut Ramon Llull, que ha portat la definitiva internacionalització de les lletres catalanes per la porta gran. En el darrer programa de Lletres Ebrenques, el crític literari Sam Abrams féu una ostensible defensa del paper jugat per Bargalló en la promoció de la literatura catalana internacionalment. A la vegada, valoro molt positivament la notable implantació d’ERC a les Terres de l’Ebre. ERC ha deixat de ser un partit de segona fila, ja que  compta amb uns resultats electorals excel·lents i amb polítics de primera línia com Lluís Salvadó, i alcaldies de gran pes específic com: Deltebre, Roquetes, Alcanar, l’Aldea,  Miravet,  Flix, etc. Em fa molt content veure bona part de la política ebrenca dirigida per gent que té molt clara la catalanitat, cosa que era impensable fa només uns pocs anys.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!