Emigdi Subirats i Sebastià
Lletres ebrenques
?Catalunya Lliure? havia nascut tocada des d?un principi i mai no va aconseguir refer-se. L?ambient que s?hi vivia no era el mateix, potser per la desconfiança i desànim del fracàs anterior. També per l?obsessió permanent que els militants teníem amb allò que feien aquells que nosaltres anomenàvem els ?escindits? o ?la contra? (en referència a l?oposició al govern sandinista de Nicaragua, que en aquell moment era un model a seguir per tot grup revolucionari). La dualitat de noms de l?MDT s?havia carregat el projecte i bona part de la il·lusió de la militància. Tot i això van haver-hi activitats interessants. Vàrem participar en les segones eleccions al Parlament Europeu, en les quals vaig ser-hi candidat. Vàrem realitzar una campanya intensíssima arreu del Matarranya, Terra Alta, Ribera d?Ebre i Baix Ebre. Visitàrem la majoria dels pobles comarcals amb la meua històrica Vanette roja. Coneguérem molta gent i férem molts contactes fructífers. En aquests comicis, a Campredó vàrem traure 20 vots, i esdevinguérem la tercera força política només sent superats pel PSOE i per CiU (que tragueren molt més, òbviament). Al poble, però, va ser tot un boom i es van fer saltar les alarmes per aquella vintena de joves eixelebrats que ens portarien la perdició! Una persona amb militància suposadament esquerrana em va calumniar tant com va voler a la mateixa taula electoral, com si jo hagués votat vint vegades! No m?ha saludat mai més!
A nivell de Països Catalans teníem expectatives modestes que no es van arribar a complir en aquestes eleccions, la qual cosa gairebé va suposar el certificat de defunció. L?acte armat de l?organització basca al supermercat Hipercor de Barcelona també va col·laborar a posar l?independentisme català sota sospita. Anteriorment havien hagut els més de 40.000 vots de suport català a Herri Batasuna a les primeres eleccions al Parlament Europeu, la qual cosa va provocar l?endegament d?una campanya sense treva contra les formacions que els donàrem suport. No cal dir que per a mi també va ser un xoc, ja que com no sóc religiós la vida humana és molt preuada.
Personalment, es va endegar una altra etapa de la vida amb la meua dedicació total al camp de l?aprenentatge d?idiomes que m?ha permès guanyar-me la vida confortablement. Em trobava capficat amb els estudis, vaig aprendre anglès meteòricament, en menys d?un any, ja que m?hi vaig posar al cent per cent (miracles només en fa la Mare de Déu de la Cinta!!!). A aquest interès per la formació professional personal, va contribuir la manca d?expectatives polítiques que em va fer perdre un xic la motivació. El meu estimat company Damià Grau i jo havíem passat hores i hores al local de Catalunya Lliure a Roquetes fent tasca a favor de l?independentisme, quan se suposava que havíem d?estar estudiant Geografia i Història, la carrera que cursàvem a la UNED i que mai no vàrem acabar. Un dels defectes que tenia Catalunya Lliure era que molts militants eren de professió independentista, amb la qual cosa no podíem anar enlloc. No lamento de cap de les maneres la dedicació que donàrem al partit, i aquells matins d?agitació política amb Damià, el millor amic de la meua vida, i amb Joan Carles Calvet, barber de Roquetes i militant compromès tothora. Allí vàrem deixar moltes il·lusions, però vàrem aprendre a estimar el país amb deler. Jo estimo cada tros dels Països Catalans i ho dec a la meua vinculació independentista. Recordo un cop durant la Universitat Catalana d?estiu de Prada de Conflent, que em vaig emocionar amb l?enyorat Ovidi Monllor quan recitava ?El meu poble Alcoi?, ja que a mi em sonava com el meu poble Campredó. Com a amant de la història, m?he comprat infinitat de llibres sobre diferents territoris i ciutats nostrades, d?arreu de la franja mediterrània. Tinc interès per qualsevol cosa que succeeix en qualsevol lloc del territori. Aquesta és el fruit més positiu de la meua estada a l?MDT i a Catalunya Lliure.
No m?amagaré sota l?ala amb la qüestió de la lluita armada. Els problemes de l?MDT vingueren a partir de la ponència que defensàvem el sector PSAN anomenada Front patriòtic, en la qual s?apel·lava a la unitat d?acció dels diversos moviments independentistes, que va provocar el trencament amb els grups suposadament més revolucionaris. També defensàvem totes les formes de lluita per a aconseguir l?alliberament nacional. Mirat ara fredament, fèiem un mimetisme inútil del moviment basc, que en aquell moment estava en auge. L?experiència de Terra Lliure no va ser positiva, es va posar en perill la vida dels mateixos activistes i també de la població, quan no hi havia un suport social al darrera. Reconec que en època de joventut vaig donar suport a totes les formes de lluita, tot i que jo mai no m?he alegrat de cap mort. Ara m?adono que era una bogeria i que sortosament va veure el punt i final. Hem de reconèixer els nostres errors, i aquest n?era un de gros. Tot i això, en altres casos com Euskadi la situació és molt més complexa i l?opressió espanyola provoca aquesta mena de reaccions violentes. Espanya no té vocació d?estat plural, i a les proves em remeto. Condemno l?opressió espanyola que no ens deixa ni jugar a futbol.
També va ser durant aquests anys quan va començar la meua afecció a escriure. Em vaig convertir en un intrèpid redactor de la revista ?Lluita? del PSAN, i sobretot de ?La Veu de la terra? portaveu de Catalunya Lliure i de ?Terra Viva?, de caire ecologista. Sempre he tingut una visió ecològica de la vida, el respecte mediambiental ha estat al meu punt de mira, i he participat en nombroses lluites per aturar urbanitzacions, camps de golf, etc. També vaig col·laborar amb el primer diari en català de les comarques del sud del Principat, el Nou Diari de Reus, amb articles d?opinió setmanals on sempre deixava la meua petjada catalanista. A finals dels 1980 vàrem ser molt actius en la campanya contra la urbanització de la platja dels Eucaliptus a Sant Jaume d?Enveja (quanta raó teníem!!!) i en l?oposició al minitransvasament de l?Ebre al camp de Tarragona, quan érem quatre gats qui ens hi posicionàrem en contra.
El 1990 vaig marxar a viure a Londres. Vaig trobar una feina com a jardiner i vaig perfeccionar el meu anglès. Quan vaig tornar l?any següent, vaig obrir l?acadèmia Nessie School a Amposta, amb la qual encara em guanyo la vida. Els primers anys m?absorbia bona part de les hores del dia (de les 8 del matí a les 10 de la nit, de dilluns a divendres). Catalunya Lliure ja estava en fase terminal i va rebre l?estocada per part de l?OPA (paraula de moda avui dia) que va rebre per part d?Àngel Colom i dels refundadors d?ERC que s?emportaren bona part de la militància, mesos abans de la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona. Els independentistes sobràvem i ens feren la pell. Després varen venir detencions indiscriminades per assegurar-se unes olimpíades sense problemes, amb la complicitat del govern Pujol, malauradament. No em vaig arribar mai a donar de baixa del partit, senzillament tot se?n va anar en orris. Tot i això, amb el company Damià i amb les nòvies que havíem fet tots dos (actualment les nostres dones), continuarem assistint a manifestacions, aplecs (els Ports, Vila-real, Pi de les Tres Branques), a la universitat catalana d?estiu, etc. Els nostres ideals continuaven i continuen intactes.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hola, Emigdi!
Acostumo a llegir el teu bloc, sempre que el temps m’ho permet. I ho
faig des del dia que vaig veure el teu nom en la llista de blocs de
Vilaweb. I es que el teu nom em sonava, m’era familiar, precisament per
la teva participació en les eleccions europees del 1992 amb Catalunya
Lliure. Jo també formava part d’aquesta candidatura i és per aquest
motiu que me’n recordo, a més d’Emigdis no n’hi ha masses…
Trobo molt interessant el teu bloc, i sobretot comparteixo moltes de
les teves reflexions a l’entorn del nostre país. Jo també sóc partidari
de construir un front nacional i ja arribarà el dia que farem
polítiques socials en uns Països Catalans lliures. La prioritat ha de
ser alliberar el nostre país d’aquesta llosa que representa Espanya i
França.
Me n’oblidava, jo sóc de Vinyols i els Arcs (Baix Camp) i igual que tu,
mai em vaig arribar a donar de baixa de la militància de Catalunya
Lliure, va ser el trist final que ens va tocar viure el que va acabar
la meva relació amb el partit. Per cert, a Vinyols Catalunya Llire
també va ser la tercera força (amb 27 vots) i més d’un a dia d’avui
(més o menys com tu) encara no ha paït el resultat!! En aquella època
Vinyols tenia un cens electoral de 630 persones.
Tu i jo no ens coneixíem personalment, segurament deuríem coincidir en
algun acte o assemblea, però suposo que del Baix Camp devies conèixer
gent com el Santi Martínez, Gerard Tost, etc., o l’Eduard Boada de
Tarragona. Quins temps aquells…
Res més Emigdi, continua endavant amb la teva feina (que pel bloc veig que és bastanta) i molta sort!
Com molt bé cites més d’un cop tu (jo també ho faig sovint): lluitar, crear, construir poder popular!
Independència!!!
Salut, company!
Joan