Emigdi Subirats i Sebastià
Lletres ebrenques
Tot i que en aquests moments hi haurà molts lectors que s’hi posicionaran en contra i que em tractaran d’eixelebrat (un que conrea la ciència ficció), crec en l’articulació d’un nou tripartit "a la basca", que inclouria ERC-CiU-ICV. A Euskal-Herria, fa molts anys que funciona la unitat d’acció entre PNB (demòcrata cristians), Eusko Alkartasuna (socialdemòcrates) i Esquerra Batua (socialistes), ja que les tres forces tenen un denominador comú molt important: la voluntat que els bascos i les basques decideixin el seu futur quant a les relacions amb l’estat. Cadascun d’aquests partits té lligams ideològics directes amb les formacions catalanes abans esmentades, i totes elles impulsen un projecte nacional autòcton. Si volem fer viable un projecte nacional català, passa pel govern de les formacions nostrades sense lligams espanyols. No es tracta de fer mimetisme de la política basca, exemplar quant a valentia política dels seus governants (Ibarretxe va demostrar integritat i no el varen ridiculitzar com ho feren amb els polítics catalans en la negociació de l’estatut), sinó com a exemple de presa de consciència de la situació dramàtica de la política catalana actual, marcada pel desastre de les infraestructures a Barcelona, el fracàs estrepitós de la reforma estatutària (el PSOE la deixà en no-res) i les constants traves a la difusió internacional de la nostra cultura i del nostre esport.
No he donat mai suport a la forma de fer política de CiU. No vaig ser mai admirador dels quefers polítics de Jordi Pujol, perquè sempre he estat contrari al fet que la idea de reformar Espanya marqui el calendari polític català, amb la qual han topat històricament polítics de la talla de Francesc Cambó o del president Lluís Companys. Tampoc no ha ajudat els pactes pujolians amb la dreta espanyola cavernícola a finals dels anys 1990, ni el suport al funest Pla Hidrològic Nacional. Si volgués continuar amb els greuges parlaria de polítics que són aliens totalment a la meua manera d’entendre el país com Duran i Lleida o David Madí (quin moixó repelent!). Malgrat tot, de cap de les maneres vull considerar CiU únicament com la dreta regionalista, ja que crec que té un paper important a jugar en el futur nacional català. El més fàcil és centrar-se en les crítiques i destruir la seva tasca de govern. En canvi, prefereixo pensar en les bones apostes envers la immersió lingüística a les escoles, el desplegament de la policia catalana, l’alternativa al model de partits espanyol, la personalitat que es donà des de presidència, etc. Vull pensar que nous dirigents com Víctor Tarradellas tenen un altre tarannà i poden ser molt positius per a la viabilitat del projecte d’autodeterminació de Catalunya. Potser peco d’optimista, després de tot el que va passar durant la tramitació de l’estatut (estaFAtut) i del funest pacte amb el gran mentider de la Moncloa. Amb la meua relació actual amb una bona colla de militants de CDC de les Terres de l’Ebre, he conegut gent nacionalment catalana que ha de fer forta la seua veu (no gaire diferent a la dels independentistes), els quals cal que donin una estirada d’orelles a la direcció actual, que malauradament sempre cau sota les garres dels Freixenet, Lara i grans capitalistes espanyols afincats al país. Necessitem CDC al costat català, que oblidi la idea de regenerar Espanya ja que és irregenerable. Ens discutirem sobre la implantació de camps de golf o sobre reformes laborals, però els necessitem ferms en la idea de país. No podrem tirar endavant el procés d’autodeterminació sense ells, tenim l’exemple malaurat de l’estatut que no es va poder tirar endavant dignament si ells renunciaven a lluitar-hi. Catalunya està perdent el tren a batzagades i part de la culpa la té la covardia política actual, que encara té en ment la regeneració d’Espanya, quan el mal ve del pèssim finançament de la Generalitat que el nou estatut no ha aconseguit canviar. La caixa la tenen els espanyols i tancada amb forrellat. No està el pati per a tirar-se els plats els uns contra els altres.
Quant a ICV, també s’hauria d’alliberar de l’excessiu seguidisme estratègic del PSOE d’aquí i d’allà. Entenc, òbviament, que apostin per governs d’esquerra ja que hi creuen (fidelitat als seus ideals) i, a més, els dóna poder polític. No obstant, la direcció ecosocialista no va saber reaccionar positivament després del dramàtic pacte Zapatero-Mas que ens va demostrar que el poder polític català és ben mins. S’haurien d’haver revelat davant d’una negociació política que anulava la voluntat del parlament català. Malgrat tot, són hereus d’una lluita antifranquuista sincera i contundent que va encarnar el PSUC, partit que va ser molt positiu durant els anys de la transició i que va aconseguir que tota una massa obrera de parla castellana no caigués a Catalunya en posicionaments lerrouxistes, la qual cosa els ho hem de reconèixer i agrair. La direcció del PSUC i l’actual d’ICV han fet apostes catalanistes i de normalització lingüística molt superiors a les demandes de les seues bases. Considero que amb una aliança més estreta amb ERC, les dos formacions plegades farien veritable ombra al PSOE d’aquí, és doncs on rau una de les errades de les dos direccions. Com vinc dient en els meus posts no voldria caure en desqualificacions envers els altres partits, deixar-ho únicament en l’àmbit de la crítica ideològica. Quan els dirigents d’ICV parlen de "federalisme plurinacional" ho fan amb una bona intenció sabedors del desgavell que és això d’Espanya. Demostren que creuen en el fet nacional català i que volen una alternativa al model d’estat (la qual cosa ja em va bé), però s’equivoquen menyspreant la via independentista ja que Espanya tampoc la regeneraran des de l’esquerra. Prefereixo recordar posicionaments com els dels Joves d’Esquerra Verda de les Terres de l’Ebre que es declaren verds i nacionalistes a través del seu blog, sense embuts. Prefereixo parlar dels bons actes de normalització lingüística que han fet la gent d’ICV i de polítics nacionalment catalans com Raül Romeva, el discurs del qual dista ben poquet del que fan molts dirigents d’ERC. Aquest és el nostre camp de treball, aconseguir aquesta unitat d’acció, combinar el patriotisme social i el patriotisme nacional, per construir un país més lliure que aconsegueixi alliberar-se de les garres d’Espanya.
Crec en una nova generació de polítics en la qual englobaria Víctor Tarradellas (CDC), Raül Romeva (ICV), Uriel Bertran (ERC), molts dirigents de la CUP, que poden enfocar el futur polític de Catalunya d’una manera radicalment diferent a com ho estan fent els polítics actuals que no se’n surten. La via estatutària s’ha demostrat esgotada amb la manca de respecte que Zapatero tingué amb el Parlament de Catalunya. Veuria amb molts bons ulls la unitat d’acció entre ERC i ICV. A més, tot i que ho veig molt més difícil pels seus lligams amb l’oligarquia econòmica, aprofundiria les aliances amb CDC (amb Unió són figues d’un altre paner) per veure si hi ha alguna possibilitat que posin fil a l’agulla en el procés d’alliberament nacional.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Totalment d’acord amb tu, Emigdi.
Com que es tracta de sumar partits, jo crec que aquí encara hi podríem posar el futur partit del Maragall, si la cosa acaba bé, on se suposa hi hauria la bona gent del PSC catalanista i que n’està una mica farta del PSOE.
Amb Montilla i uns quants més no anem enlloc. I tot això en un termini relativament breu de temps.
Salut!
Joan