Emigdi Subirats i Sebastià

Lletres ebrenques

8 d'agost de 2022
0 comentaris

Semblança d’Antoni Canu (2): escrit final

La mia poesia surt de la terra, de la terra de Sardenya. Jo só nat a Ocier [en sard, Otieri] i só creixit amb la variant logudoresa de la llengua sarda. Só creixit també amb algunes arrels de la pagesia, per cosa só viscut a la casa dels meus avis, i ell i el sou fill eren pagesos.
Jo no he coneixut lo meu pare, va morir quan jo teniva dos mesos. La mama, després de deu anys de viudança, sés tornada a casar, i el marit treballava a l’Alguer. Però ja la coneixiva de primer, hi veniva cada estiu, perquè la mama mos hi portava per quinze dies. Quan jo vaig a l’Alguer, l’Alguer teniva quinze mil habitants.
A quasi tot lo centre històric lo català alguerès era la llengua primària: los genitors no parlaven en italià als fills, solament en alguerès.
Jo que teniva una cultura de llengua sarda, vaig a l’Alguer i trob una cultura diferent. I cosa fas? He fet de tot per aprendre’l. Després de freqüentar l’escola d’alguerès Pasqual Scanu, que m’ha dat les raguines de la llengua, les he cultivades i he tengut la curiositat de conèixer les variants del català: lo català estàndard, lo català de València…
I així. Los anys seixanta me só casat amb una algueresa, Maria Musso, que parlava el català. A la mia casa se parla sol l’alguerès, també els meus fills lo parlen beníssim. Així só arribat, a poc a poc, a escriure en aqueixa llengua. I, pròpio, quan pens, pens en aqueixa llengua, i després la traducció la faig en italià.
Primer no teniva la capacitat d’escriure allò que jo enteneva i, donques, me só fermat i he iniciat a llegir A la recerca del temps perdut, de Proust, i altros llibres d’aquellos grans escriptors russos. I després he iniciat a escrivir. La primera poesia és estada Versos, l’any 1991. Vull diure també que per a mi és estat fonamental per seguir envant la coneixença de la professoressa Giulia Lanciani, que era una gran crítica literària d’Itàlia, qui sempre m’és acompanyat en lo meu itinerari poètic.
Tenc de remarcar i posar en clar una cosa: sí, jo me só enamorat d’aqueixa llengua, però no he olvidat la llengua de la mia infantesa. Com fas a olvidar la llengua materna? És impossible! Per conèixer més amb profunditat la mia poesia, menester de parlar-ne. Sem vinguts a l’Alguer el 1939, després, al 42, sem tornats a Ocier perquè hi eren los bombardejos. La nostra casa és estada brujada. Durant la guerra só restat a Ocier, fent lo campanyol per set anys. Los meus poemes canten la terra on he fet lo pagès, perquè el camp on he treballat és lo meu univers poètic. Tot surt de la terra, de la terra de Sardenya.
Tot depèn de la llengua. Si se parla la llengua, s’escriu; si no se parla… És difícil que la llengua vivi. Les associacions culturals que són a l’Alguer per la valorització de la nostra llengua menester que siguin a treballar, per cosa unint les forces hi ha la possibilitat que la llengua vagi envant.
*** Entrevista a l’Antoni Canu a càrrec de l’Andreu Mayans, publicada a la pàgina web de l’editorial Saldonar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!