Emigdi Subirats i Sebastià

Lletres ebrenques

30 de gener de 2022
0 comentaris

Ruta literària “Entre fullam i boscatge” (3)

Seguidament, just aquí al costat, passarem a contemplar un altre edifici bell i emblemàtic, que ubica el restaurant El Parc. Passarem a fer aquí la reivindicació dels escriptors de bar, una espècie que quasi podem considerar en extinció. El novel·lista ebrenc per excel·lència, Sebastià Juan Arbó (la Ràpita 1902-1984) escrivia al bar Tèrminus de la vila de Gràcia. En les principals ciutats del món hi havia bars literaris que solien ser freqüentats per il·lustres escriptors. A la capital catalana destacava un local en especial «Els Quatre gats», on s’aplegava la flor i la nata de la intel·lectualitat durant el modernisme català. A Tortosa durant la postguerra va tindre molta fama el bar Chicote, a la zona de l’eixample, en el qual s’aplegava la inquieta intel·lectualitat antifranquista i membres dels grups artístics de la ciutat, com Delta 51 i Macla 65.

Un dels seus usuaris habituals era Manuel Pérez Bonfill (Tortosa 1926-2018): un pedagog i escriptor català, catedràtic de llengua i literatura a l’institut de Tortosa durant 40 anys.
Va ser un dels redactors de la revista GEMINIS (1952-1961), de la segona època de la revista La Zuda1 (1955-1963), i del setmanari EbreInformes (1978-1995) dirigit Josep Bayerri. Va publicar quatre llibres de narrativa, dos reculls poètics i una carpeta de poemes il·lustrada amb gravats de Frederic Mauri.  Va ser guardonat amb el Premi Jaume Tió i Noé al mèrit cultural (1980) i amb la Creu de Sant Jordi (2010). L’any 2016 va organitzar-se  l’Any Manuel Pérez Bonfill 2016, amb motiu del norantè aniversari de l’escriptor, el qual va tindre l’embrió al nostre centre. El 4 de gener de 2016, l’Ajuntament de Tortosa va aprovar en sessió plenària nomenar-lo fill predilecte de la ciutat. Al nostre institut va destacar per la seua tasca en l’àmbit teatral amb l’estrena d’obres de grans autors catalans i internacionals com Somni d’una nit d’estiu de Shakespeare o Primera història d’Ester de Salvador Espriu.
Va ser autor dels reculls narratius: Amb algunes branques d’olivera (1991), Fràgils (1996), Carrer de només un (2001) i Abusos del ritual (2009), així com dels poemaris: Anys i treballs, carpeta de poemes amb 12 gravats de Frederic Mauri (1963), Extracte de resina (2002) i Giny d’aigua, amb il·lustracions de Ferran Vilàs (2011).
L’escriptor i professor del Departament de Llengües Estrangeres del nostre centre, Emigdi Subirats, va encarregar-se de l’edició del recull «La fira de sempre» (2015), editat per l’AFA de l’institut i presentat durant l’esmorzar literari que va instaurar-se durant uns anys durant la diada de Sant Jordi. També, de la compilació de la seua obra en castellà, que inclou contes premiats als anys 1950 i 1960 en diversos certàmens arreu de l’estat, amb el títol «Hemingway prosas de Manuel Pérez Bonfill» (2028), que pretenia igualment lligar el seu nom amb el del cèlebre escriptor nord-americà i cronista dels bombardeigs de la guerra de 1936-1939 a Tortosa i el trem de l’Ebre final.
Per la seua part, l’alumna Agnès Pegueroles va ser l’autora l’any 2009 d’un estudi biogràfic sobre la seua persona, editat dintre de la col·lecció de treballs de recerca de la Fira literària Joan Cid i Mulet. Una altra alumna, Anna Tomàs, va elaborar una ruta literària com a part pràctica del seu treball de recerca, que va ser estrenada pels carrers de Tortosa al mes de juny de 2020.
El poema de la seua producció que més cops s’ha recitat és «Beneïts», publicat per primer cop al poemari «L’orgull de ser pocs», que aplegava els poetes tortosins anteriors a 1990, edició a càrrec del poeta Albert Roig, que incloïa a la vegada obra d’exalumnes del centre com: Andreu Subirats, Ricard Martínez Pinyol, Albert Aragonès o Lluís Martin Santos.
Beneït sigui el jorn i el mes i l’any
en què els poetes poden fer llurs versos
vessats sobre la pau.
I beneïdes les muses.
Beneït el món farcit
de tantes il·lusions que a poc a poc
s’omplen com un raïm.
I beneït el vit de bou
que ens fa beure a galet./
Beneïts els beneits,
per fi; que hi són per a glòria dels vius.
Beneïts siguin.
Ara és l’hora
-quan sembla que la tarda posa paranys al sol i se’ns ensorra-
És l’hora -dic, amics- de fer-ne un llibre.
L’escriurem de costums,
puix que el meu poble és poble de costums,
si no ho sabíeu.

Seguirem caminant fins a l’escalinata i pèrgola del Parc Municipal, obra de l’arquitecte Pau Monguió i Segura2 (1921), denota un modernisme ple i tardà dintre de l’espai d’esbarjo, romàntic i amb trets modernistes. Les baranes, plenes de ritme i moviment, el trencadís dels bancs i la pedra de còdols dels esgraons s’integren plenament en l’entorn vegetal que l’envolta.

Just aquí farem la remembrança d’un altre professor que va deixar llarga petjada acadèmica al centre, a part de la realització d’una magnífica carrera literària. Es tracta de Lluís Guarner Pérez i Musoles (València 1902-1986). Era oncle del professor i grandíssim lingüista Manuel SanchisGuarner3 . Va ser catedràtic de batxillerat de llengua i literatura castellanes a diverses ciutats d’Andalusia, Catalunya i el País Valencià. Era membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona des de 1931.   Va participar activament en el procés que va conduir a la signatura de les Normes de Castelló, l’any  1932. Va ingressar al Centre de Cultura Valenciana el 1965. Per la seua erudició i obra va ser considerat com un dels intel·lectuals i escriptors valencians més destacats del segle XX. L’any 1985 li va ser concedit el Premi de les Lletres Valencianes, màxim guardó valencià a tota una trajectòria literària. Després del seu traspàs va constituir-se un patronat, amb representació de la Generalitat valenciana, que va instituir el Premi Lluís Guarner, que s’atorga cada any.
Guarner va conrear la novel·la, la biografia i la crítica literària, però sobretot va ser poeta i assagista. Va ser autor de diversos estudis sobre poetes valencians de la Renaixença, com ara Vicent Querol i Teodor Llorente; sobre Jacint Verdaguer,  i de diverses guies sobre la ciutat de València, entre les quals cal destacar València, terra i ànima d’un país. Va fer traduccions de Paul Verlaine i Charles Baudelaire, així com treballs sobre la figura de San Juan de la Cruz. Va col·laborar en importants revistes literàries com ara «La estafeta literaria» o la «Taula de Lletres Valencianes». La seua producció supera les cent obres. Des de la cultural revista tortosina GEMINIS (1952-1961), en el número 5 corresponent a la tardor de 1952, se li va dedicar un apartat antològic de la seua poesia amb versos del seu poemari inèdit «Camí sense horitzó».
CANÇÓ DE LA MARINERA FIDEL
“– Marinera dels ulls blaus
-diu la Joventut que passa-,
¿no vas a vila a la festa?
Fan ball de toia a la plaça.
marinera de carn bruna!
– Deixa’m mirar la mar blava…
– Marinera dels ulls fixos
-li diu la Vida, que passa-,
cada dia que se’n va
una il·lusió és esfullada
i un neguit ens agullona…
– Deixa’m mirar la mar blava…
– Marinera d’ulls cansats
-diu la Vellesa que aguarda-,
les il·lusions ja no tornen
si un dia fugen de l’ànima;
res ja esperes, marinera…
– Deixa’m mirar la mar blava!
– Marinera dels ulls cecs
-diu la Mort, que és arribada-,
clou ja els teus ulls per a sempre;
la terra és fossa que aguarda;
oblida el mar, marinera…
– Deixa’m mirar la mar blava!!“

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!