QÜESTIÓ DE MODELS LINGÜÍSTICS
La llengua catalana és parlada en quatre estats
diferents i, a la vegada, en cinc
comunitats autònomes de l?estat espanyol. Malauradament aquesta divisió administrativa
serveix per posar tota mena de traves a la unificació ortogràfica del català, just
el que gaudeix qualsevol llengua amb un estat que la recolzi. Arreu surten veus
que suposadament pretenen dignificar la parla natural del seu poble, que curiosament
entren en contradicció amb un ideal determinat de llenguatge estàndard que
agrupa el conjunt del domini lingüístic. Recentment, he estat llegint un interessant
llibre de l?alguerès Guido Sari, Fem
teatre fem llengua, en el qual l?autor aposta per un model de llengua molt racional,
que permeti dignificar conjuntament la llengua parlada i l?escrita. En un pròleg
didàctic i molt ben escrit, Sari critica
posicionaments excessivament localistes d?algunes
personalitats de l?Alguer, ja que finalment poden avalar la secessió lingüística:
Lamenten que un apropament al català
significaria una pèrdua de les peculiaritats de l?alguerès, del seu color
particular, i això contribuiria a l?enfonsament del nostre dialecte, a més
qualsevol tria d?una aproximació a la llengua estàndard és vista com a
submissió a un intent de colonialisme per part de Catalunya. És clar que rere
aquestes crítiques hi ha una visió limitada de la llengua per la qual
l?alguerès no sols no pot deslliurar-se de la seua
posició marginada de vernacle, malgrat la vistosa i folklòrica defensa de les seues peculiaritats, sinó que és vist ben
separat i distant del català, és a dir, els dos llenguatges són considerats com
a coses diferents.
Tota aquesta problemàtica no és exclusiva d?un sol
territori on es parla el català, sinó del conjunt de regions naturals dels Països
Catalans. A les Terres de l?Ebre durant les
primeres dècades del segle XX varen aixecar
la veu alguns escriptors suposadament tortosinistes,
que reivindicaven la puresa de la parla local envers les ànsies catalanitzadores. Aquest corrent
particularista va tenir suport des de la dreta i des de l?esquerra, amb literats
conservadors com Ramon Vergés i Paulí,
Enric Bayerri i Joan Moreira, i esquerrans com Sebastià Campos i Terré.
Tots ells volien combatre una suposada
colonització de Catalunya, però no tenien cap problema en usar la llengua
espanyola, i mai varen qüestionar el predomini castellà en el camp de la literatura
i la premsa escrita. El resultat del seu treball va ser l?elaboració de textos carregats de barbarismes, d?una pèssima
qualitat, i amb un ús lingüístic gens entenedor fora de la comarca, la qual
cosa aconsegueix minoritzar encara més la llengua vernacla.
Avui dia, a les Terres de l?Ebre, els diversos setmanaris segueixen
el model lingüístic del català occidental, tot i que tenint cura d?apartar els barbarismes
de la parla col·loquial. També hi ha nombrosos lingüistes ebrencs que avalen les tesis de potenciació dels trets dialectals
en la llengua escrita, cosa que em sembla correcte sempre i quan es tingui ben clara
quina és la base comuna de la llengua. De fet, escriptors veterans com Manel Pérez Bonfill i Gerard Vergés, en canvi, han alertat sovint sobre l?ús excessiu de les
particularitats dialectals que poden portar cap a camins no desitjats: el secessionisme.
L?Alguer, les Terres de l?Ebre i el Matarranya són
indrets en els quals els escriptors solen fer un ús més habitual de la parla dialectal
en els diferents gèneres literaris. És evident que diversos models lingüístics
poden ser de gran utilitat per a la definitiva normalització del català. Tot i això,
s?ha de tenir cura de no caure en obsessions sobre la puresa lingüística particular
d?una comarca, ja que, concretament, en el cas d?una llengua minoritzada com la catalana, pot esdevenir
una arma contraproduent i que es giri en contra dels nostres interessos
lingüístics. Els particularismes comarcals poden ser molt negatius, fins i tot si provenen de suposats defensors de la llengua.
Emigdi Subirats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jo trobo que el català és una de les llengües que més respecta les diferents variants que te. El castellà sense anar més lluny troba grotesc que el parlar sevillà o gadità es faci servir per escrit (només l’empren com a cosa còmica) tot i que sembla que algun dialecte sudamericà, l’argentí especialment, sí que fa servir a la llengua escrita el seus trets característics cada cop més.