Emigdi Subirats i Sebastià

Lletres ebrenques

19 d'octubre de 2021
0 comentaris

QUEDARÀ LA BENEÏDA REMOR DE L’AIGUA

Xerrada dedicada als escriptors clàssics de les Terres de l’Ebre, durant la jornada de la Secció filològica de l’IEC a Tortosa.

Diu que al Tossal dels Tres Reis,/ quan fa vent, sona una jota,/ i que la canten tres veus,/ tres veus que se saben entendre:/ Matarranya, Maestrat/ i la gran terra de l’Ebre.

Amb aquests versos de la cançó DO del grup de música popular «Quico el Célio, el noi i el mut de Ferreries», els voldria donar la més afectuosa benvinguda a les comarques cruïlla dels Països Catalans: terra de bon vi, bon arròs, bon oli, bona cirera, bon préssec i bona taronja i millor mandarina, on poden tastar el millor llagostí (rapitenc o vinarossenc), degustar anguila exquisida i la més àmplia varietat de plats de peix delicatessen. També terra de gent compromesa amb la catalanitat, on poden sentir enraonar la llengua d’Ausiàs 24 hores al dia i a cada racó que trepitgen.

Un homenot de lletra, Joan Salvador Beltran i Cavaller (Tortosa 1933-2020) va realitzar una tasca molt important en l’àmbit de la lingüística catalana. La seua trajectòria ens honora com a país ja que el movia l’ideari del realçament del català com a aïna d’identificació col·lectiva. Als anys 1980 va ser l’abnegat coordinador dels cursos de reciclatge de la llengua catalana per a mestres a les Terres de l’Ebre. Al tombant d’aquesta centúria, va treure a la llum el manual Cruïlla. Curs de llengua, amb el seu corresponent volum de pràctica Aïnes, conjuntament amb Josep Panisello (Jesús 1928-Barcelona 2006): tota una aventura d’anàlisi de la fonètica, l’ortografia, la morfologia, la sintaxi, les tècniques d’expressió, el lèxic, la sociologia de la llengua i la literatura des d’un model de llengua basat en el subdialecte propi d’aquestes contrades. Aquesta obra tindria continuïtat amb un nou estudi de pes, Vocabulari de cruïlla, un ampli repertori de paraules i expressions del tortosí, en una proposta lèxica coherent que pretenia que la variació dialectal trobés el seu encaix adequat en el marc de la llengua catalana en la seua globalitat. Joan Beltran va ser nomenat membre numerari de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans el 2016, avalat per l’esmentat treball sobre didàctica de la llengua, sintaxi i lexicografia, tostemps encarat envers les aportacions del subdialecte tortosí que aplega els territoris de dalt i baix del riu Sénia. D’aquesta manera, rebia l’honor d’incorporar-se a l’acadèmia de la nostra parla. El seu nom va lligat a l’essència de la nostra terra, la catalanitat. Va ser un dels grans homenots que la van representar i embellir amb la seua fidelitat en majúscula a la gran Dama de qui ens parlava el literat mallorquí Marià Aguiló, capdavanter de la Renaixença: Cap nació pot dir-se pobra/ si per les lletres reneix./ poble que sa llengua cobra/ se recobra a si mateix.
Aquest breu reconeixement a la seua figura ens permet entrar de ple en els quefers de la seua generació literària, que ha deixat una petjada molt arrelada a casa nostra. Eren «xiquets i xiquetes de la guerra», que varen sofrir l’exili interior quant a desenvolupament intel·lectual i formació acadèmica.
A l’exili exterior, i d’una generació anterior, es trobaven cinc autors que varen llaurar molt bona lletra des de la llunyania forçada: Àlvar Pasqual-Leone (Vinaròs 1896, Ciutat de Mèxic 1965), polític i novel·lista; Artur Bladé i Desumvila (Benissanet 1907-Barcelona 1995), memorialista i cronista de l’exili; Joan Cid i Mulet (Jesús 1907-Ciutat de Mèxic 1982), prolífic novel·lista, activista cultural, crític literari i historiador futbolístic; Roc Llop i Convalia (Miravet 1908- Vitry-sur-Seine 1997), sindicalista llibertari, abrandat poeta, cronista de l’extermini nazi; i Trinitari Fabregat i Ximeno (Alcanar 1911-París 1994), poeta i narrador autodidacta.
Aquells que varen quedar-se baix la foscor d’una dictadura amb ànims de genocidi cultural i lingüístic, (la llavor de la qual encara es ben present a Tortosa malauradament en format d’estructura de ferro al mig del riu), no conformen una generació d’estètica o d’interessos literaris homogenis, tot i que varen aconseguir un seguit de fites literàries transcendents que els ha permès ser reconeguts com a veritables referents lletrats i intel·lectuals.

La gran figura de les lletres ebrenques del període republicà i de la dura postguerra és Sebastià Juan Arbó (la Ràpita 1902-Barcelona 1984), que va fer una excelsa carrera com a periodista i novel·lista, amb la introducció dels corrents existencialistes a les nostres lletres. Després de l’aparició de títols com: «L’inútil Combat» (1931), «Terres de l’Ebre» (1932), «Tino Costa» (1947), no poden fer-se anàlisis acurades de la literatura catalana sense la seua destacadíssima aportació.

De la comarca del Matarranya, com una llavor sorgida del treball i l’estima a la terra, ens arriba la veu autodidacta de Desideri Lombarte (Pena-roja de Tastavins 1937-Barcelona 1989).

Matarranya, terra i riu,/ pobles grans i costeruts,/ bancals grans, bancals menuts,/ fred d’hivern, calor a l’estiu./ Esglésies, cases i masos,/ ermites, castells i ponts,/ carrascals, pinars i fonts,/ parets de pedra i ribassos./ Quants anys fa que esteu aquí,/ bona gent del Matarranya?/ – Los ibers més de sis mil/ i natres som d’eixa raça./ Los ibers, los rebesiaios,/ los iaios grecs i romans,/ i els pares que tenim natros,/ mig moros i mig cristians.

No és gens fàcil de trobar aquesta sintonia tan arrelada cantor-terra com en el cas d’aquest estimat poeta, notable dinamitzador cultural, i extraordinari conreador de la llengua popular, una de les veus més enyorades de la poètica catalana de les darreres dècades, que  ens va deixar massa prompte en la flor de la vida. Va ser un gran recopilador, que va incorporar al seu corpus poètic vocabulari de pagès, que va treballar incansablement en la recerca toponímica del seu poble, que va tindre la capacitat de crear tot un espai mític al voltant del paisatge pena-rogí, molt especialment de les Roques del Masmut. Els seus poemaris estan plens d’imatges, metàfores, estima a la terra, olors ancestrals, vida d’antany… llengua, pagesia, terra… Noms ben significatius de poemaris com: Romanços de racó de foc i poemes de vida i mort; A l’ombra de les roques del Masmut; Cartes a la molinera/ la bona vida i la mala bava; Miracles de la mare de Déu de la font; Sentències comentades/volia ser. Tots publicats després del seu prematur traspàs, han esdevingut tot un clàssic de la poesia conreada a la Franja de ponent, per  terres del Matarranya, del Mesquí, regades pel Guadalop i cantades per Tomàs Bosque (La Codonyera), Àngel Villalba (Favara) , Túnez&Sessé, o el Duo Recapte.
La tasca abnegada de l’Associació Cultural del Matarranya, amb l’ajut d’un llibreter inigualable i estel·lar com l’Octavi Serret de Vall-de-roures, premi nacional de cultura de 2009, i d’un investigador d’excel·lència com l’Artur Quintana (Barcelona, 1936, resident a la Codonyera) l’obra del nostre Desideri ha rebut la difusió necessària, d’un cantor que estimava la llengua de la terra de tot cor i coneixia molt bé els límits d’on es parlava i quin únic nom tenia.

I quina llengua parleu,/ ja ho sabeu tots o no encara?/ – És millor que no ho toquem,/ que d’això se’n parle massa./ Però si n’hem de parlar/ que quedo una cosa clara:/ que no parlem castellà./ I que no xapurregem,/ que parlar, parlem ben clar,/ i que mos entenen bé/ catalans i valencians./ Arnes, Horta i Riba-roja,/ la Pobla, Boixar i Morella/ parlen com a Pena-roja,/ la Vall del Tormo o Maella.

Arreu de les nostres comarques, a la serra o a la costa, varen sorgir altres notables autors que varen realitzar tasques antropològiques, dramàtiques o de recerca folklòrica, cas de: Joan Povill Adserà (Villalba dels arcs 1903-Olesa de Montserrat 1985), mestre en gai saber i autor de la famosa Passió d’Olesa; Alfred Giner i Sorolla (Vinaròs 1919-2005), farmacòleg, assagista, científic i organitzador de congressos del català als Estats Units; Carmel Biarnés (Ascó 1928-1992), recopilador del món rural i poeta; Josep Ferré Royo «Pep Soquet» (Amposta 1931-2015), interessant dramaturg i autor de guions cinematogràfics; Carme Meix (Gandesa, 1936), novel·lista excelsa com a narradora de la terra eixuta; o Alfred Aixa (Peníscola 1941-2003), filòleg i acadèmic de l’Acadèmia Valenciana de la llengua;.
Last but not least, ens centrarem en el cercle literari de Tortosa. En primer lloc, no podríem passar per alt tres aportacions crucials a les lletres catalanes des de la ciutat bressol del «Llibre de les costums de Tortosa» (Constitudinae Dertosae), el primer text jurídic redactat en llengua catalana el 1272. Vora l’Ebre va nàixer Cristòfor Despuig (Tortosa 1510-1574), la ploma més estelada del renaixement català (Vergés dixit), autor de la saborosa, informativa i entretinguda obra, «Los Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa»; i va créixer Francesc Vicent Garcia (Saragossa 1579, Vallfogona de Riucorb 1623), conegut com a «Rector de Vallfogona» i considerat com el poeta de Catalunya fins a l’esclat de Mossèn Cinto Verdaguer a la Renaixença.

Baix el mestratge omnipresent d’una figura cabdal Mn Joan Baptista Manyà (Gandesa 1884 – Tortosa 1976), la consciència catalanista de Tortosa, el bisbe de les esquerres, l’autor de Theologulema, va anar articulant-se un cercle literari, artístic i intel·lectual d’un altíssim nivell, que ens permet treure pit com a territori que ha aportat figures rellevants a les lletres catalanes.

Se’ls ha enquadrat com a Generació de 1952, data en què va endegar-se la publicació d’una revista cultural d’arrels allargades, GEMINIS (1952-1961), en les pàgines de la qual van aparèixer traduccions al castellà dels clàssics catalans, cròniques lletrades sobre literatures europees i la nord-americana, les pioneres antologies poètiques d’autors novells en català i, com a curiositat a tindre en compte, la primera esquela mortuòria en l’idioma vernacle en 20 anys: al juliol de 1959 en motiu del decés d’un dels patriarques de les nostres lletres, Carles Riba i Bracons, el pare del qual era fill de Tortosa. Tots ells havien begut de la lírica dels membres d’una altra generació, la del 27, poetes de llarga trajectòria i gran nivell en llengua castellana.

Aquests aguerrits literats comarcals són: Manuel Pérez Bonfill (Tortosa 1926-2018), Jesús Massip (Roquetes, 1927- La Garriga 2021), Gerard Vergés (Tortosa, 1931-2014), Ricard Salvat (Tortosa 1934-Barcelona 2009) i Zoraida Burgos (Tortosa, 1933), als quals hauríem d’afegir els esmentats lingüistes Joan Beltran i Josep Panisello.
A més, també seria just incloure al seu redós altres literats coetanis amb una trajectòria lletrada molt remarcable, però de formació posterior com: Ramon Miravall (Roquetes, 1940), Josep Bayerri (Tortosa, 1944), Jesús M. Rodés (Tortosa, 1945) i Francesca Aliern (Xerta, 1947), així com artistes que varen aplegar-se en grups com Delta 51 i Macla 65, o varen desenvolupar el seu talent en el marc del Club Universitari o el Centre del Comerç, cas de Frederic Mauri, Ferran Vilàs, Albert Favà, Cinta Sabaté, Maties Ballester, Robert Escoda, Joan Panisello o Jaume Rocamora.

Dos literats en particular mereixerien una anàlisi molt més acurada. Primerament, Ricard Salvat, que va tindre un paper molt rellevant en el panorama escènic català de les darreres cinc dècades. Va fundar l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, conjuntament amb la Maria-Aurèlia Capmany, va dirigir el Festival de Teatre de Sitges, i va ser l’autor de memorables adaptacions teatrals de clàssics catalans.

Paral·lelament, Jesús Massip, que ens ha deixat recentment, era arxiver, historiador, poeta, autor de magnífics estudis sobre el codi medieval anteriorment esmentat.
Per qüestions de temps, ens centrarem en tres dels que varen realitzar tasca lletrada en l’àmbit de la ficció, tres secrets molt ben guardats de la literatura catalana baix la remor del riu.

Manuel Pérez Bonfill va guanyar-se un gran prestigi com a docent a l’institut de Tortosa. Era fill del seu temps, per la qual cosa repetia significativament en tot moment que «li havia tocat ser professor de llengua i literatura castellanes, però la seua gran passió havia estat la llengua i la literatura catalanes». Va ser un intel·lectual extremadament compromès amb la classe obrera i amb la catalanitat.
Nascut l’any 1926, era un dels xiquets del conflicte bèl·lic de 1936-1939, la guerra civil més incivil, sobre la qual ha reflexionat abastament en nombrosos escrits. Als anys 1950 va endegar la seua carrera literària lligada a dos capçaleres periodístiques de luxe, GEMINIS i La Zuda (en la seua segona fase de 1955-1963), que van incentivar la claror en un període d’extrema foscor cultural al país, així com, molt especialment, en aquella Tortosa conservadora i clerical del moment. La lluita obrera va marcar profundament la seua activitat pública als anys 1960, fet que el va portar a ser empresonat pel règim dictatorial per la seua activitat política clandestina.
No ens trobem davant d’un poeta prolífic, ha publicat en conta gotes, tanmateix ha demostrat tostemps una gran coneixença de la llengua catalana mitjançant un ús poètic brillant, perfeccionista i elaborat. El nostre professor representa un model d’intel·lectual i de poeta heterodox, influenciat pels referents sorgits durant la postguerra tant en la cultura catalana com en la veïna castellana: Riba i Gil de Biedma, sobretot Espriu, Ferrater i Foix. Ben allunyat del model d’intel·lectual orgànic de la Catalunya franquista, el podem definir obertament com a resistent i rebel. Se’ns apareix bàsicament com a un home de lletres socialista i independent, lúcid i escèptic, antiprovincià, a la recerca d’una estètica on llueixi principalment l’idioma en plenitud amb les seues imatges carregades de color, convençut del paper crucial que juga la poesia en els moviments culturals i estètics. És a dir, un intel·lectual rigorós i didàctic, gens convencional, amb una notable formació acadèmica. La seua poesia experimenta amb tocs existencialistes, en una lluita acèrrima entre tradició i modernitat. Esdevé, a la vegada, una poesia sonora i treballadíssima, de recerca, carregada d’imatges i tecnicismes que a voltes són de difícil enteniment per aquells no avesats a aquest tipus de lectura lírica. Una poètica que deixa entreveure la seua intencionalitat de “treballador de la cultura” modern, banyada per un grau de pessimisme però amb l’ideari de revolta que l’ha de conduir a la superació. Una obra lírica breu, d’una gran força i qualitat, se’ns apareix com el resultat de l’apropiació selectiva de les principals propostes d’alguns dels autors més importants de la literatura catalana i europea, Va publicar els poemaris: Anys i treballs, carpeta de poemes amb 12 gravats de Frederic Mauri. (1963), Extracte de resina (2002) i Giny d’aigua, amb il·lustracions de Ferran Vilàs (2011).
Quant al primer recull de contes «Amb algunes branques d’olivera», va veure la llum l’any 1991, quan tenia 65 anys, promogut pel claustre de professors de l’institut en motiu de la seua jubilació. De manera escalonada anirien apareixent: «Fràgils» (1996), «Carrer de només un» (2001), «Abusos del ritual» (2009) i «La fira de sempre» (2015). Autor no gens susceptible de ser adscrit a cap moviment en particular, Pérez Bonfill representa la voluntat evident de regeneració del sistema literari català en el dur període de la postguerra.
El 2010 el govern català li concedia la Creu de Sant Jordi, en reconeixement a la qualitat de la seua obra i la significada tasca docent que el feia mereixedor d’aquesta distinció, pel seu mestratge i la trajectòria cultural i cívica de referència a les Terres de l’Ebre des dels temps de la resistència al franquisme. L’ancià professor havia tingut un paper primordial en l’articulació d’un entramat teatral extraordinari a Tortosa. La intensa reivindicació de la seua figura que s’havia realitzat durant els darrers anys va portar a tirar endavant l’Any Manuel Pérez Bonfill, el del seu norantè aniversari. El fruit va ser un any nodrit d’activitats que van permetre realçar la figura d’un notable homenot de lletres nostrat. Es va triar un indret emblemàtic, l’Espai Sant Domènec, per tal que l’Ajuntament de Tortosa el nomenés per unanimitat Fill predilecte de la ciutat, en un acte carregat d’emoció en el qual estava acompanyat per familiars, amics i companys de lletres i de lluites. El nomenament quedava justificat “per la seua extensa trajectòria professional docent, per l’alta qualitat literària, per la seua intel·lectualitat permanent i la seua fidelitat a la cultura catalana”. L’homenatge acadèmic li arribaria dijous 3 de març a l’aula magna del Campus Terres de l’Ebre de la URV. Les tres universitats amb seu a Tortosa: la Universitat Rovira i Virgili (URV), la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i la Universidad Nacional de Educación a Distancia (UNED), van coordinar-se per retre-li un merescut reconeixement universitari. Des del Campus Terres de l’Ebre de la URV es va promoure la reedició del poemari Giny d’aigua, mentre que la UOC va presentar la pàgina de l’escriptor al web Lletra, mitjançant el qual el col·locaven al costat dels grans autors de la literatura catalana. Dijous 21 d’abril, l’Ajuntament de Campredó concedia el seu nom a la biblioteca municipal. Va haver-hi una alta presència d’escriptors que van visitar l’exposició d’exteriors que portava el seu nom. El 23 de novembre, les II Jornades del Patrimoni Literari Ebrenc que organitza la Biblioteca Marcel·lí Domingo, van incloure un monogràfic sobre la seua obra. Òmnium Cultural Terres de l’Ebre va impulsar l’organització de clubs de lectura dels reculls Abusos del ritual i Carrer de només un arreu de les biblioteques ebrenques1: “Què fa un alumne de literatura? Llig!”, solia repetir el professor a les seues classes. Aquesta activitat era, òbviament, necessària si volíem seguir el seu ideari. L’home de teatre, el narrador, el poeta, l’intel·lectual, l’home compromès, el professor mereixia un homenatge heterogeni com aquest a la seua terra natal. El seu treball lletrat, indubtablement, articula un univers literari de molt de pes.

Beneït sigui el jorn i el mes i l’any/en què els poetes poden fer llurs versos/ vessats sobre la pau./ I beneïdes les muses. / Beneït el món farcit / de tantes il·lusions que a poc a poc/ s’omplen com un raïm./ I beneït el vit de bou/ que ens fa beure a galet./ Beneïts els beneïts,/ per fi; que hi són per a glòria dels vius./ Beneïts siguin./ Ara és l’hora/ -quan sembla que la tarda posa paranys al sol i se’ns ensorra-/ És l’hora -dic, amics- de fer-ne un llibre./ L’escriurem de costums,/ puix que el meu poble és poble de costums,/ si no ho sabíeu.

Corria l’any 1971 quan Zoraida Burgos publicava el seu primer poemari, “D’amors, d’enyors i d’altres coses”. Ja era una veterana de 38 anys, i es convertia en la primera notable veu literària femenina de les comarques centrals dels Països Catalans. Abans de la seua aparició en l’àmbit literari, hi havia hagut algun intent de voluntarisme per part d’algunes dones2 territorials aficionades a les lletres de principis de la centúria passada (, i ben poca cosa més. Ara fa cinquanta anys d’un any clau en la seua trajectòria, el 1971. L’Editorial Joventut li va editar uns quants contes infantils:—«Les perdiuetes de les potes vermelles», «Les culleretes de lluna», «El mussol que va obrir els ulls de dia» i «La negreta Safu i el Narcís.» Eren els seus primers volums narratius publicats, que li obrien camí. En l’àmbit dels versos, l’any abans s’havia emportat el prestigiós premi Màrius Torres i s’havien inclòs poemes seus en l’Antologia de la poesia social catalana, publicada per Alfaguara, a cura d’Àngel Carmona. Diplomada en biblioteconomia per la Universitat de Barcelona, va exercir com a bibliotecària a la seua ciutat natal durant dècades. La carrera literària de Zoraida Burgos l’ha portada a l’excel·lència. Avui no es pot parlar de poètica catalana del darrer quart del segle passat i de principis d’aquest sense la seua aportació. L’any 1992 va obtindre el Guerau de Liost per «Reflexos i Blaus», i l’any següent el Josep Pin i Soler de narrativa per «L’obsessió de les dunes»». Amb Convivència d’aigües», el 2018 s’aplegava tota la seua obra poètica completa, premi de la crítica de poesia catalana, que incloïa també els poemaris «Vespres» (1978), «Cicle de la nit» (1982), i «Absolc el temps», premi Vila de Lloseta de 2012.
La cantautora i periodista Montse Castellà va treure a la llum el seu apunt biogràfic, que ens permet endinsar-nos en una vida plena d’experiències llibresques i de lluites socials.
La seua obra està marcada per la preocupació pel pas del temps, el temps robat de la dictadura, que portà a tallar pensaments, ales, i a una educació carregada d’extremisme religiós, que impedia qualsevol tipus de llibertat. A la vegada, va apropar al català un document històric extraordinari, la Carta des de la presó de Birmingham, de Martin Luther King. Amb aquesta obra agafa una doble dimensió. Primerament, la reivindicació de les llibertats humanes i la condemna de tota discriminació racial; i en segon lloc, ficar un altre granet d’arena en la història literària del català, com a llengua a la qual poden adaptar-se tota mena de textos. Estudiosa d’idiomes (coneix l’anglès i l’alemany), traductora, artista restauradora, ens hem de felicitat de tindre entre nosaltres una autora amb un llegat literari tan significatiu.

Convivència d’aigües, el meu paisatge./ El vol de les gavines confon les superfícies,/ espills de rogenques nuvolades ponents, riu amunt./ Davallen els camins vers la planícia/ reverberant de sol./ La lluna s’emmiralla,/ basses de nits salobres./ El teu alè m’apropa la fragància dels grèvols odorants,/ aspre vent de dalt tallant entre el rocam esquerp./ Els voltors vinclen el vol en mòbils espirals./ Al fons el barranc, lluent silenci, els còdols./ De les últimes cendres, foc vespral,/ un poema arrapa àvidament les més lleus engrunes de càlids epitelis./ Metafòric redós, alquímia, l’escriptura./ Humides oquedats, esclat, a l’alba, d’irreals colors i llavis líquids,/ demoren la immediata urgència d’atresorar imatges.

Gerard Vergés és el secret més ben guardat de la literatura catalana, un número u. Una de les veus poètiques més important de la literatura catalana dels darrets 40 anys, Un intel·lectual multidisciplinar, d’una vastíssima erudició en tots els àmbits culturals, de tracte afable i humil. Un savi enciclopèdic. Més enllà dels premis i distincions que va rebre en vida -entre els quals el premi Carles Riba l’any 1981, amb el seu reconegudíssim poemari ‘L’ombra rogenca de la lloba’, el premi Josep Pla per ‘Tretze biografies imperfectes’ l’any 1985, o la Creu de Sant Jordi el 1997-, la figura de Vergés es projecta més enllà de l’estricte àmbit literari. Primerament, escoltem el seu gran himne poètic, «Parlo d’un riu mític i remorós».

Tot sovint penso que la meva infància/ té una dolça i secreta remor d’aigua./ Parlo de la verdor d’un delta immens;/ parlo dels vols dels ibis/ (milers d’ibis/ com volves vives de la neu més blanca)/ i del flamenc rosat (de l’íntim rosa/ d’un pit de noia gairebé entrevist)./ I parlo del coll-verd brunzint per l’aire/ com la pedra llançada per la fona,/ de l’anguila subtil com la serpent,/ la tenca platejada de les basses./ Parlo del llarg silenci on es fonien/ l’aigua dolça del riu, la mar amarga./ Parlo d’un riu entre canyars, domèstic;/ parlo –Virgili amic– de l’horta ufana,/ dels tarongers florits i l’api tendre,/ de l’aixada i la falç, del gos a l’era./ (Lluny, pel cel clar, va un vol daurat de garses.)/ Parlo d’un riu antic, solcat encara
pels vells llaguts: els últims, llegendaris/ llaguts, tan afuats com una espasa,/ i carregats de vi, de llana, d’ordi,/ i amb mariners cantant sobre la popa./ Parlo d’un lent crepuscle que posava/ or tremolós a l’aigua amorosida,/ punts de llum a les ales dels insectes,/ solars refrectiments als ponts llunyans./ Dolça remor de l’aigua en el record.

Gastronòmicament parlant, la seua obra seria delicatessen. La seua reconeguda destresa literària ha quedat plenament reflectida en l’alta qualitat dels seus escrits en tota una amalgama de gèneres. Si bé ha sigut lloat majoritàriament per l’habilitat poètica, les seues narracions van assolir un nivell notabilíssim, caracteritzades per: l’elegància estilística, la riquesa lingüística, l’abundant contingut cultural, les aportacions historicistes, les descripcions detallades i l’extrema originalitat narrativa. Per mitjà d’una aguda ironia, era capaç de convertir qualsevol situació indiferent en informació transcendent, cosa que li va permetre endur-se uns quants guardons de notable prestigi. Per tant, per tal d’analitzar d’una manera concisa la seua dimensió lletrada, hem de tindre ben present la seua heterogènia activitat com a: biògraf, antòleg, narrador, assagista (ponent de l’erotisme), memorialista, retratista paisatgístic, redactor de cartes, articulista/columnista, gastrònom, comentarista literari, crític d’art, analista musical, analista polític, cronista teatral, recopilador, costumista, narrador de viatges, escriptor de discursos, prologuista o traductor.
Apotecari de professió i empresari del sector, havia estat professor universitari. Era un home de ciència en l’àmbit professional i de lletres en el vocacional.Destaca el seu compromís vers la llengua i la identitat nacionals. Va conrear una àmplia varietat de gèneres, fruit de la vasta amalgama d’interessos que tenia tothora ben presents, que el motivaven i l’omplien intel·lectualment, els quals mai no hauríem de permetre’ns el luxe de deixar caure en el pou profund de l’oblidança.
Aquest cop ens referim al seu interès per l’elaboració de reculls biogràfics. Si l’any 1981 el literat tortosí entrava en força poèticament a les lletres catalanes amb «L’ombra rogenca de la lloba», quatre anys després es coronava en prosa amb «Tretze biografies imperfectes». Havia fet el cim! Expressió coetània de moda atès que els membres de la històrica segona expedició catalana a l’Everest de 1985 aconseguien escalar la muntanya més alta del planeta. Tota una fita que omplia d’orgull el país sencer, la qual va esdevindre una icona del nou model de país que s’anava construint des de la recuperació de la Generalitat el 1979. És quelcom palmari el fet que ens trobem davant de dos obres que varen sorprendre molts crítics literaris per llur originalitat i capacitat d’inventiva. Dona senyals d’anar a la recerca deliberada d’una estètica que demostrés que les coses poden explicar-se de manera francament diversa. A la vegada, volia posar de manifest que la literatura no tenia res d’avorrida, sinó que instruïa en tot moment i permetia passar molt bones estones amb un llibre al davant. 
Cal posar l’accent de nou en el fet que l’esteticisme era quelcom bàsic per al nostre literat, així com la realització implícita d’un producte que captivés pregonament el lector, al mateix temps que li permetés sortir-se’n amb els seus habituals experiments lingüístics que acostumaven a donar categoria al text literari.
En la redacció biogràfica, creiem que devia tindre en ment, molt específicament, fer-nos cinc cèntims dels interessos personals d’una manera creativa i amena. Mitjançant aquesta curiosa manera de redactar semblances biogràfiques, introduïa els temes més diversos sobre els quals li plaïa fer cinc cèntims. Pròpiament,  les arriba a qualificar de plusquamperfectes, com a exemple del grau màxim de la imperfecció, car s’allunyaven de les habituals retòriques referents a l’indret on ha nascut, quin ofici tenien els seus progenitors, o les amants que ha tingut un personatge en particular.
Com a poeta, és autor d’una obra que ens pot semblar escassa, però que ha de ser considerada d’entre les més sòlides i interessants de la lírica catalana de les darreres dècades del segle XX i principis de l’actual. Va ser un humanista en el sentit més ampli del terme, atret pel món dels clàssics –des dels grecs i llatins fins als medievals i renaixentistes-, però també per la modernitat. Interessat per la literatura menys coneguda i per l’art més actual, i per totes les exquisideses de la vida quotidiana. El gruix de la seua obra poètica data de la dècada dels anys 80, amb tres volums –L’ombra rogenca de la lloba (1982), Long play per a una ànima trista (1986) i Lliri entre cards (1988). Posteriorment, dos nous llibres publicats de manera molt esparsa:  La insostenible lleugeresa del vers (2002) i «El Jardí de les delícies» (2014). En el magnífic llibre de sonets Lliri entre cards  ens permet comprovar la seua sensibilitat i el seu ampli coneixement de la cultura antiga. Tot i que la riquesa de la seua lírica necessita, a cops, sortir del sonet i obrir-se a un devessall esclatant, com en aquest exuberant poema, en la veu d’”Abu Bakr, dit també Al-Turtusí”:

De tot el meu Al-Andalus queden tan sols un cofre/ i un grapat de monedes de plata prima, més aviat bastarda./ I el record d´Abu Bakr, que era muftí i filòsof/ i que ensenyà a Damasc i morí a Alexandria./ Al cementiri d’Uala, davant la Porta Verda, reposen els seus ossos./ Va deixar escrit un llibre: La llanterna dels Prínceps./ Abu Bakr, dit també Al-Turtusí, va amar moltíssim/ aquest mateix paisatge que jo estimo:/ el riu ample i feliç,/ les fondes valls on creix el magraner/ i l’aigua rotatòria de les sínies./ L’aigua, ah l’aigua en el desert!/ Com canta l’aigua, oh Deu, com canta l’aigua als brolladors de marbre!/ No hi ha al món so com el de l’aigua:/ l’aigua canta millor que el rossinyol en la nit alta,/ millor que el vent entre el tul rosa dels tamarius florits,/ millor que els cròtals de les ballarines.

Com a tortosí, Vergés havia de sumar-se a la nòmina de poetes catalans que ha volgut refer el tòpic d’un dels poemes més coneguts del Rector de Vallfogona, el de la dama/noia que es pentina. I ho va fer, clar, duent-la a una platja del Delta:

Miro la serp benigna de la trena/ i el gest airós que fas quan et pentines;/ miro el maig adorable de les sines,/ miro el teu cos esvelt damunt l’arena./ Escuma i sol i nacre i llum serena,/ t’evoco sota un cel ple de gavines./ Agraïda és la mar, algues, petxines/ et duen les onades com a ofrena./ Meravellat, contemplo perles fines/ -dic gotes d’aigua- per la pell morena,/ i penso en les fondàries marines./ Penso en el ventre dolç, la dolça esquena,/ penso en el cap que dolçament inclines./ Penso si dir-te dona o bé sirena.
 
Un poeta de primera magnitud, d’una lírica extrema i delicada, humanista i irònica, culta i quotidiana. Universal i ebrenca. Un del grans de la poesia catalana contemporània. I posant-nos reivindicatius, el nostre Premi d’Honor de les Lletres Catalanes en potència!

Ja per acabar, després d’haver fet cinc cèntims sobre el treball lletrat a la nostra Ilercavònia, durant la primera dècada d’aquesta centúria van tindre l’acompanyament de tot un estudiós de la literatura catalana medieval, membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans des de 1997, com Joan Beltran amb qui hem començat. Curt Wittlin va veure la primera llum a Reinach, al cantó suís de Basilea-Camp. El fet de conèixer i rebre el mestratge del professor castellonenc Germà Colom a la Universitat de Basilea el va influenciar notablement, atès que el va introduir en els estudis de la llengua catalana que varen esdevenir la seua gran passió. El 1967 va ser nomenat professor de francès a la Universitat de Saskatchewan, a la ciutat canadenca de Saskatoon, de la qual va ser catedràtic de filologia romànica i lingüística històrica. Ens trobem davant d’un estudiós molt estimat per la seua gentilesa i amabilitat, i per la gran qualitat dels seus treballs filològics. Va formar part de les més importants entitats d’estudis del país i ha estat altament condecorat per les institucions nacionals. Membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, la Generalitat de Catalunya li va concedir la Creu de Sant Jordi i l’Institut d’Estudis Catalans va nomenar-lo “Investigador de l’any” el 1999.
Va ser el gran estudiós de l’obra del frare franciscà Francesc Eiximenis (Girona, 1330-Perpinyà, 1409), un dels autors catalans medievals més llegits, copiats, publicats i traduïts..
A principis del segle XXI, després de 40 anys per terres nord-americanes, va establir-se vora l’Ebre, on va viure amb passió la catalanitat, el desenvolupament dels estudis literaris, la vida literària a casa nostra i, molt especialment, el procés independentista. Soci d’Òmnium cultural, altament vinculat al País Valencià, usuari gairebé diari de la biblioteca Marcel·lí Domingo, caminador i excursionista incansable, durant els darrers anys va rebre tot un seguit d’homenatges merescuts per part d’amics i d’institucions. La figura de Curt Wittlin ens ha apassionat veritablement a molts. Home polifacètic i polièdric, fidel a la catalanitat, va deixar-nos un llegat d’estudis veritablement immens. Curt Wittlin era suís de naixement, canadenc pel fet laboral, i català de cor i d’ànima. Era un ciutadà que creia en aquest país i volia fomentar tothora les seues lletres més il·lustres. Sapere Aude, l’humanisme viatja amb els llibres… frase que ens deixa com a llegat.

Joan Baptista Manyà, Sebastià Juan Arbó, Joan Povill i Adserà, Artur Bladé i Desumvila, Joan Cid i Mulet, Roc Llop i Convalia, Trinitari Fabregat, Alfred Giner i Sorolla, Manuel Pérez Bonfill, Jesús Massip, Josep Panisello, Carmel Biarnés, Gerard Vergés, Joan Beltran, Zoraida Burgos, Ricard Salvat, Carme Meix, Artur Quintana, Desideri Lombarte, Alfred Ayza, Curt Wittlin, Ramon Miravall, Josep Bayerri, Jesús M. Rodés, Francesca Aliern… tostemps en la remembrança.
No són secrets literaris nostrats! Són lletra ebrenca/ilercavona, lletra catalana!

EMIGDI SUBIRATS I SEBASTIÀ
Campredó, 15 d’octubre de 2021

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!