Emigdi Subirats i Sebastià

La rebuda d’Arbó en els cercles literaris ebrencs de la postguerra
L’aparició sobtada d’Arbó en els ambients literaris catalans dels anys 1930, va sorprendre veritablement els intel·lectuals i els literats barcelonins, amb la introducció progressiva a la literatura catalana dels corrents existencialistes (amb tocs provinents de la novel·la realista russa) i la dignificació definitiva de la novel·la rural. A la vegada, l’aparició del primer gran literat ebrenc en llengua catalana, que traspassava la frontera geogràfica del Coll de Balaguer, va causar una gran sensació entre els escriptors ebrencs d’arrel catalana.
Als anys 1950, com a novel·lista ja consolidat, les publicacions culturals ebrenques del moment van dedicar-li igualment nombrosos articles, en els quals retien un merescut homenatge a l’escriptor per excel·lència del Delta de l’Ebre i a la seua obra.
El gran professor i intel·lectual tortosí Manel Pérez i Bonfill també va escriure moltes pàgines sobre Arbó, entre elles un interessant assaig sobre la seua obra que va guanyar un premi literari a la veïna població de Vinaròs l’any 1958.
Un altre membre de la històrica Generació del 52 a Tortosa,  Jesús Massip, va redactar una llarga ressenya  sobre la biografia Verdaguer d’Arbó, publicat l’any 1952 en què es complia el cinquantè aniversari de la mort de l’immortal poeta de la nostra llengua, en el qual agafa els punts que retraten millor Mossèn Cinto.
Per últim, no ens podem estar de comentar una didàctica entrevista que realitzà en Gerard  Vergés a l’escriptor ampostí i rapitenc, durant la qual Arbó es posa a donar mostres factibles de la seva altíssima cultura literària.
Arbó va realitzar un mestratge absolut en la Generació de 1952, que no s’havien mogut de vora l’Ebre mentre veien triomfar un escriptor comarcal a la gran ciutat. Tanmateix, no absent d’algunes polèmiques per qüestions de rivalitat territorial entre tortosins i ampostins.
En aquesta comunicació voldria analitzar adequadament tot aquest impacte en una nova generació d’autors, els quals, posteriorment, varen realitzar una interessantíssima carrera literària. A la vegada, retratar l’interès que hi hagué en la carrera arboniana en els escassos mitjans de comunicació de les Terres de l’Ebre i en el diari de la demarcació per excel·lència, des del qual també s’informava habitualment sobre les publicacions del novel·lista deltaic.
Arbó va causar sensació a casa nostra, i en trobem moltes mostres tant a la revista GEMINIS (Tortosa, 1952-1961), a Amposta ( a partir de 1955), Ràpita o a l’antic Diario Español de Tarragona.

El Cervantes d’Arbó
El gènere biogràfic va ser altament conreat a casa nostra al segle XIX per autors com l’intel·lectual catalanista Francesc Mestre i Noé (Tortosa 1866-1940). Un altre dels abrandats biògrafs va ser Sebastià Juan Arbó (la Ràpita 1902-Barcelona 1984), un dels narradors amb una prosa més exquisida de la literatura catalana de la centúria passada. Va ser un biògraf excepcional, que va crear una nova manera de biografiar (si és que es poden inventar formats totalment nous!), amb la qual cosa el podem considerar com un veritable mestre del gènere.
El seu pioner apunt biogràfic va ser el de Miguel de Cervantes Saavedra (Alcalà de Henares 1547-Madrid 1616), que justament va ser la seua primera publicació en llengua castellana. Va veure la llum a la capital catalana a l’abril de 1945, impresa per Ediciones del Zodíaco; a la vegada se’n van imprimir 250 numerats i signats per l’autor amb paper especial de la Casa Torras i Domènech, a causa de la categoria del personatge biografiat.
En el cas de Cervantes, Arbó posa relleu als primers anys del pas pel món, amb tanta quantitat d’informació que fa un retrat exhaustiu del seu model familiar. Va passar una infantesa gens estable, ja que els seus progenitors s’anaven traslladant arreu de la geografia castellana i andalusa. El punt culminant, veritablement novel·lesc, arriba amb l’allistament a les tropes que anaren a combatre contra el turc, el perill musulmà del segle XVI per a Occident, tal com diuen les cròniques. Arbó es recrea brillantment amb les descripcions d’Itàlia, sobretot de Nàpols; de Portugal, sobretot de Lisboa; i molt especialment de punts estratègics del nord d’Àfrica com Alger o Tunísia. El lector s’endinsa en les peripècies viscudes intensament, a la vegada que les ciutats per on passà van resultar fonamentals en la formació del personatge i la seua grandesa literària.
Arbó té especial interès a fer un bon relat del moment històric en què Cervantes visqué: la segona meitat del segle XVI i principis del XVII, durant el regnat de l’emperador Carles I i l’arribada al tro del seu fill Felip II. Amb tot, dona particular importància a la situació turbulenta per la qual passava el vell continent a partir de la Reforma luterana que va partir l’església catòlica d’arrel romana, ja que tot feia olor d’inquisició i de perill de ser acusat d’heretgia.
D’aquesta joia de la literatura, que està dividida en cinc parts, hem de destacar molt especialment les cròniques que inclou sobre la redacció del Quixot, i les aventures dels seus personatges, així com la magnífica narració novel·lada de la batalla de Lepant, que va marcar la vida cervantina: una peça narrativa de ficció que esdevé tot un document històric!
El mestratge narratiu d’Arbó en la seua primera hora en castellà no era fruit de la casualitat, ja que exercia com a periodista d’un rotatiu sinistre del règim franquista, La Vanguardia Española, i de la revista cultural Destino. L’obra l’havia endegada a Barcelona el 1938, en ple conflicte bèl·lic, mentre que la va enllestir el 1944, fruit d’un llarg procés d’investigació i d’una acuradíssima narració amb un estil pulcre.

Arbó clau en la petjada verdagueriana vora l’Ebre

La historiografia literària ha donat rellevància al fet que Verdaguer va renovar els gèneres populars (cançons, rondalles i llegendes), escrivint-ne noves versions en prosa i en vers. Aquesta combinació perfecta de literatura culta enllaçada a la tradició popular resultava ben meritòria. De fet, uns quants dels seus poemes s’han convertit en cançons de franca popularitat per la seua gran sensibilitat.
A part d’aquesta sentida reivindicació generalitzada de Verdaguer com a autor notabilíssim, ha estat ben significativa l’estreta relació sentimental que han tingut al llarg del temps alguns destacats escriptors de les comarques de l’Ebre i del Maestrat amb la figura del «poeta de Catalunya», la qual pels motius que siguin no ha estat gaire analitzada per la crítica literària.
Tanmateix, aquest títol honorífic amb què el coronava el totpoderós bisbe Morgades al monestir de Santa Maria de Ripoll l’any 1886, el portava directament a substituir un altre poeta d’arrel familiar tortosina, així com molt popular entre la ciutadania catalana: en Francesc Vicent Garcia “Rector de Vallfogona”, al qual la tradició popular des de la dissetena centúria li havia atorgat aquesta distinció.
L’any 1952, en el cinquantè aniversari del seu traspàs,  Sebastià Juan Arbó treia a la llum la que és considerada com una de les millors biografies del gran poeta de la Renaixença, «La vida tràgica de Jacint Verdaguer». El mèrit del novel·lista rapitenc rau precisament en el fet que va saber aconseguir  un retrat acurat del personatge mitjançant la tècnica de la biografia novel·lada. Ens apropa d’una manera molt descriptiva tot un seguit de vivències del personatge, del qual anem coneixent moments íntims en els quals exterioritza tota mena de sentiments.
En el marc de l’exaltació de la figura de Verdaguer cinc dècades després del seu traspàs, Vergés i Jesús Massip varen donar la publicitat requerida a aquest recull biogràfic a les pàgines de l’òrgan cultural de la seua propietat, GEMINIS (1952-1961). Els movia un doble interès: entronitzar el gran poeta osonenc i enlairar la fama de l’únic autor ebrenc que despuntava en aquell moment des de Barcelona estant.
En aquesta comunicació voldria analitzar la biografia de Verdaguer d’Arbó, en el marc de la potenciació de la figura del poeta de Folgueroles arreu de les Terres de l’Ebre, ja que va comptar amb molts poetes verdaguerians a casa nostra.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!