Emigdi Subirats i Sebastià

Llavor literària amb raïl científica

Hi ha persones que ens marquen en la vida per facetes ben diverses: la seua dialèctica, personalitat, traça, capacitat creativa o imaginativa, emprenedoria, entre moltes altres. De ben segur que si el nostre admirat amic comú, el professor i escriptor Manel Ollé1, tot un diccionari vivent, endegués una de les seues habituals dissertacions literàries sobre l’obra publicada de Josep M. Franquet (Tortosa, 1950) faria ús de tota mena d’adjectius de lloança com: fecunda, abundant, productiva, quantiosa, exuberant, prolífica, sobretot FÈRTIL, agafant un símbol estretament relacionat amb les qualitats del sòl, ben adient tractant-se d’un enginyer agrònom i un expert en el desenvolupament agrícola a les comarques centrals dels Països Catalans.
Ens trobem davant d’un homenot d’alta formació científica que ha demostrat sobradament una passió inusitada pel món de les lletres. De fet, la seua formació humanística s’ha forjat al llarg de tota una vida omplerta de lectures amb substància, tal com diria l’enyorat Gerard Vergés2, prologuista del seu primer poemari, apotecari i poeta del morro fort, com es diu per les nostres contrades.
L’avala un currículum veritablement extensíssim que causa admiració, fruit d’anys de formació extensiva i d’ímpetu personal en l’aprenentatge d’àmbits ben heterogenis. Diplomat en Cooperació (1974), en Investigació Operativa per la Universitat de València (1976), en Economia de l’Empresa i en Planificació d’Empreses per la Universitat Politècnica de Madrid (1980); doctor en Ciències Econòmiques i Empresarials, per la Universitat de Barcelona (1995); enginyer tècnic en Explotacions Agropecuàries, per la Universitat Politècnica de Catalunya (1997); i doctor en Arquitectura per la Universitat Internacional de Catalunya.
Tanmateix, caldria remarcar dos aspectes en particular de la seua participació pública tant intel·lectual com professional. Primerament, és membre de la Societat Catalana d’Orientació del Territori, entitat filiat de l’Institut d’Estudis Catalans, pel seu destacat paper com a ponent de la distribució comarcal i administrativa catalana. A més, ha tingut una llarga vinculació en l’àmbit universitari com a professor de l’escola d’Investigació Operativa de la Universitat de València (Departament de Matemàtica Aplicada), com a director del Centre Associat de la Universitat Nacional d’Educació a Distància de Tortosa, i com a professor associat d’Hidràulica, Regs i Projectes de la Facultat de Ciències Experimentals i Tecnologia de la Universitat Internacional de Catalunya.
Arribats a aquest punt, voldríem enllaçar la seua figura, marcant les distàncies que calguin òbviament, amb la del prestigiós científic Alfred Giner i Sorolla (Vinaròs, 1919- 2005): farmacòleg, assagista i poeta, que va desenvolupar la seua carrera professional al país amo del món, els Estats Units, des d’on va participar en l’organització de congressos per a la internacionalització de la llengua catalana i en la impulsió d’una magnífica revista d’investigació lingüística i literària com és Catalan Review. Va llicenciar-se en ciències químiques a la Universitat de València, alhora que va doctorar-se en farmàcia a la de Barcelona, amb una tesi sobre la tuberculosi, i en bioquímica per la Universitat Cornell de Nova York, ciutat on va treballar a l’Institut de Recerca Oncològica Sloan-Kettering. En l’àmbit humanístic, va publicar cinc reculls de poesia, entre els quals Galàxies, un recull de poemes dedicats a l’univers amb una reflexió punyent sobre l’existència de l’ésser humà.
Franquet és un aguerrit conversador, amb coneixements inesgotables sobre tota mena de temàtiques. Val a dir que la dialèctica es trobava també entre les virtuts del científic nascut a la costa del llagostí. Ens imaginem una conversa ufanosa entre aquest mític farmacòleg vinarossenc i el polièdric intel·lectual tortosí, en què mesclarien l’ideari dels descobriments en astrologia amb la implantació de manera científica de conreus agrícoles, passant per terminologia econòmica i amb llenguatge poètic tostemps al seu redós. Un lligam evident entre dos homes nascuts banda i banda del Sènia, una conca que òbviament no és cap frontera ja que uneix dos territoris de parla, paisatge i models econòmics i de vida compartit.
Aquesta indubtable passió literària ha portat a Franquet a realitzar una extensa obra poètica que endega el 1993 amb  L’immortal i altres poemes. Membre del col·lectiu tarragoní Indret, ha rebut diversos guardons com: el segon premi de poesia Mossèn Ramon Muntanyola a l’Espluga de Francolí el 1992, i el primer premi Mossèn Cinto Verdaguer de 1998 i 2013 de l’Ateneu de Tarragona. Tanmateix, pren força la seua afició pel sonet: la famosa estrofa poètica d’origen transalpí composta per catorze versos  amb un nombre de síl·labes variable quant al seu ús en literatures diverses. Al segle XIV sorgeixen els sonets de caire amorós de  Dant Alighieri3, dedicats a la seua estimada musa Beatrice Portinari, que varen ser recollits en el seu llibre Vita Nuova. Tot i que el sonet agafa tota una altra dimensió durant la Baixa Edat Mitjana, indubtablement, amb l’obra el Canzoniere (Cançoner) de Petrarca4, en el qual es revela com l’estructura més adequada per a l’expressió del sentiment amorós. A la riba baixa de l’Ebre, l’omnipresent Gerard Vergés també va ser-ne mestre del gènere.
El nostre enginyer lletrat també és autor d’un conte infantil La nana de Sara  i del llibre d’expressió costumista  Trenta-tres jotes tortosines. Varietat, xiquets, és el que toca, en un home d’inquietuds ben diversificades, que té una capacitat inusitada per la recitació gràcies a la seua memòria prodigiosa.
Quant a obres de caire acadèmic de no ficció, la variació agafaria un vessant polièdric igualment ja que ha publicat sobre: matemàtiques, hidràulica i hidrografia de l’Ebre, organització territorial i administració local, arquitectura, agronomia, economia, psicologia, climatologia, construcció, topografia o piscicultura.
Els seus estudis sobre la distribució territorial en vegueries, un model racional per a Catalunya, han esdevingut referents en un tema en què no s’ha avançat gaire malauradament, per manca de voluntat partidista i per la idiosincràsia espanyolista de perpetuació d’estructures caduques. A la vegada, no podríem deixar de fer esment dels seus assaigs sobre conreus, males herbes i l’estructura de la propietat agrària. En el seu paper de ponent crític amb els diversos plans hidrològics que s’han dissenyat des de l’estat, va treure pit com a activista antitransvasista, fet que li va portar a fer una marxa enrere en la seua carrera com a polític municipal i comarcal, en un exercici ben lloable (malauradament estrany en un país on excepte Carod5 i poca cosa més no dimiteix ni el «tato6») d’honestedat i fermesa ideològica.

I ara novel·lista
Amb Ramon l’immortal ens ofereix la seua carta de presentació com a novel·lista. Els seus admirats conveïns7 Gerard Vergés i Manuel Pérez Bonfill8 li dirien que el gènere major per excel·lència és la poesia, mentre que tots els altres han begut de la seua font excelsa. La qualificació d’una obra com a novel·la entraria en tota mena de discussions, a voltes acalorades. És un gènere narratiu d’una extensió que pot ser considerable on s’expliquen fets de ficció a partir d’uns personatges, una ambientació, un narrador i un punt de vista, en el qual s’inclouen descripcions i diàlegs per a fer més amena l’acció i embellir el fet literari. Una de les delimitacions del gènere és l’extensió mínima que ha de tindre, la majoria de crítics la situen en unes 50.000 paraules.
Una de les controvèrsies que ben sovint es posen damunt la taula és el contingut autobiogràfic que sol contenir una novel·la o romanç. La distanciació o proximitat autor-obra ha causat tot un seguit d’anàlisis ben diversificades, amb argumentacions a voltes contradictòries.
En el cas que ens pertoca, només amb un cop d’ull a l’índex es fàcil d’adonar-se de l’estreta vinculació sentimental del novel·lista novell (per veterania no li puc dir jove, i ho sap!) amb la temàtica elegida. No descobreixo la sopa d’all fent referència als interessos multiformes que han caracteritzat l’enginyer, el professor, l’expert en hidràulica o el poeta, que s’enllacen plegats en una persona de tarannà científicohumanística, denominació que em sembla que no està acceptada pel DIEC. Llavors, caldria buscar-ne una altra, atès que hem de respectar els dictàmens de l’Acadèmia d’una llengua minoritzada i maltractada, que es parla de les Corberes al Segura i del Cinca, amb la barca del temps amb el vent de llevant, a l’Alguer.
Ens trobem amb una dedicatòria ben explícita a un gegant de la literatura com és Jorge Luis Borges. L’admiració que sent Franquet per l’astre argentí (i no parlo de Lionel Andrés Messi, aquest cop) és directament proporcional a l’àmplia amalgama d’interessos intel·lectuals quant a mitologia, matemàtica, teologia, filosofia, cultura modernista i literatura simbolista. Home d’una ficció erudita i concisa, a més de contes és autor de poemes, assaigs i molta crítica literària, així com va ser un prolífic traductor de diverses llengües del vell continent.
El protagonista principal, en Ramon, sembla un alter ego tant de Borges com de Franquet. La seua és una lluita per l’excel·lència i contra la mediocritat, fins i tot si ha de renunciar al sentiment més complaent de l’existència que és l’amor. Al llarg de 26 intensos capítols, ens situen davant de reflexions filosòfiques de pes, controvèrsies hidrològiques, jocs polítics opacs, producció d’energies, pensaments religiosos, viatges aventurers, participacions periodístiques, composicions poètiques, valors dels animals domèstics, fins i tot el retrat d’una de les tothora discutides curses de braus (o corregudes de toros, al gust del consumidor).
Franquet es recrea en la narració amb allò que més li agrada: la dissertació sobre tota mena de coneixements culturals amb el toc científic que l’adorna. Posa en veu del narrador tot un seguit de frases antològiques sobre creences religioses diverses, que li permet entrar de passada pel món de la teologia i l’anàlisi de civilitzacions antigues. No podien faltar referències ben detallades dels grans filòsofs grecs, que aporten tot un fet doctrinal a la narració. S’esplaia amb la composició de sonets, el seu exercici versador per excel·lència, mentre mai no pot deixar de reivindicar el paper de la natura com a font de tota vida, la qual s’ha de preservar tant com sigui de menester del gran depredador del planeta: l’animal racional de dos cames!
La recerca de la immortalitat el porta a una història de creixement personal i de decepció anímica, de coneixement de l’amor carnal i del desamor ciutadà, i a valoracions explícites sobre el paper d’aquest ésser racional damunt d’un planeta amenaçat per tots cantons. S’apropa a l’amor i en fuig, demostra passió per la política i la desdenya, reivindica la vida mentre pensa en un món millor més enllà, fa poesia que embelleix el llenguatge i es recrea amb col·laboracions periodístiques que li permeten enraonar sobre allò que li ve de gust.
La reflexió sobre el paper de les eleccions democràtiques li permet situar els punts clars i foscos de tot l’entramat polític, massa sovint carregat de desercions ideològiques i de trepes que arriben alt amb una mínima capacitat intel·lectual o organitzativa, l’art de no dir res com ho qualifica.
Tot plegat, tot mesclat com l’allioli (ben fortet d’all i amb oli verge de la terra de l’Ebre) ens trobem amb un personatge dels d’ans (paraula que ha caigut en desús), espill d’un temps en què tant a Tortosa com a la resta de territori nacionalment català hi havia savis enciclopèdics que tenien coneixements de botànica i d’apotecaria, d’herbes medicinals i de geologia, de fets filosòfics i corrents artístics, amb la poesia com a aïna integradora de tot plegat.
Aquest viatge pels camps de la il·lustració requereix una lectura atenta, a voltes de repetició, per entendre continguts específics del pensament que se’ns escapen a la majoria de mortals, que llegim més sobre la trajectòria futbolística d’aquell grandíssim jugador charrúa que se’ns n’ha anat a la ciutat de les flors i de l’amor, que sobre el dissortat final de Galileu Galilei: físic, matemàtic i filòsof toscà, pare de la ciència moderna, que va ser un veritable agosarat (o boig, li diria Franquet) en afirmar que la terra no era plana sinó que girava al voltant de l’astre rei.

La Tortosa i les comarques cruïlla en l’àmbit del coneixement
Tots naixem en un contorn familiar determinat i som hereus d’una estructura social pròpia de l’indret on hem crescut. El conflicte bèl·lic de 1936-1939, tants cops titllat d’incivil, va donar pas a una duríssima postguerra on el fet cultural i literari era d’una foscor absoluta, baix el predomini de l’ideari del catolicisme extremat i la postergació de la llengua vernacla. En aquest duríssim context va sorgir l’anomenada Generació de 1952, a partir de la publicació d’una revista de notable nivell, GEMINIS (1952-1961), la qual, com un menut miracle lletrat, va donar rampells de color davant de l’obscuritat en què tocava viure. Aquests xiquets i xiquetes de la guerra, varen donar forma a una generació literària de gran nivell, amb eximis noms com: Gerard Vergés, Manuel Pérez Bonfill, Ricard Salvat9, Jesús Massip10 i Zoraida Burgos11. Potser hauríem d’afegir alguns altres literats territorials també il·lustres com: Joan Beltran12, Josep Panisello13, Josep Ferré Royo14 «Pep Soquet», Carmel Bianés15, Desideri Lombarte16 o Carme Meix17.
Com a hereus d’aquesta notable faena lletrada, voldria reivindicar el paper jugat per altres autors i autores, d’interessos i formats ideològics distints, immediatament posterior, que podem anomenar com a xiquets i xiquetes de la postguerra, en la qual enquadraríem: Ramon Miravall18, Mary Chordà19, Josep Bayerri20, Daniel Arasa21, Jesús M. Rodés22, Francesca Aliern23 i Josep M. Franquet.
Varen formar-se en l’anomenada «lengua del imperio», escrivien en l’idioma que es podia, varen tindre els referents propis de l’època (coneixien millor San Juan de la Cruz que Ausiàs March), però varen aconseguir igualment incorporar un corpus lletrat de prestigi i formar-se intel·lectualment amb un pensament veritablement heterogeni. Tota una fita que s’ha de reconèixer en tot moment!

L’home de múltiples interessos
Josep M. Franquet és un home xerrador, de veu imponent, que li sent com a peix dintre l’aigua en el cos a cos, al qual li encanta exposar les seues àmplies coneixences en públic. Li coneixíem un vessant assagístic ric i variat, també una faceta carregada d’inquietud poètica sorprenent (no ens cansarem de remarcar la seua habilitat sonetista, tant quant a la perfecció mètrica com a la diversificació de temàtiques que és capaç d’introduir en la difícil estrofa petrarquiana). Ara ens ha ofert una narració de ficció, que li ha permès esplaiar-se de manera imperfecta (A lo Vergés, com diríem els vergesians i les vergesianes) sobre tot allò que li ha causat curiositat i interès. Ja ho va fer el mestre Despuig24 al segle XVI.

Emigdi Subirats i Sebastià
Campredó, 26 de setembre de 2021.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!