Emigdi Subirats i Sebastià

Lletres ebrenques

13 de juny de 2021
0 comentaris

Pròleg al conte La flamenca Emma

L’ESPERANÇA EN LA VIDA

La vida és bella, malgrat que no tot el que ens envolta sigui de color blau. La vida és un regal que hem de saber apreciar amb totes les nostres forces. El fet de viure suposa tot un experiment diari, amb vivències personals inoblidables que ens omplen i, a la vegada, retraten el nostre pas. Les nostres petjades per la terra són tot un llegat personalitzat, que fa que se’ns recordi per sempre més pels nostres amics i familiars estimats. Un dels grans cantors de la nostra terra, l’admirat poeta Gerard Vergés: Recordo tantes coses. I m’adono que dins el cos tinc més records que vísceres. De cop comprenc que l’home és la memòria.
La memòria ens fa a tots importantíssims, perquè permet que existim més enllà de nosaltres mateixos. Cadascú de nosaltres compta amb una singularitat que ens fa veritablement únics, i això és el fet de l’existència més impagable. Som éssers humans amb tota l’essència!
Si ens topem amb un entrebanc, ens hem d’aixecar tan ràpid com puguem, i desfer-nos-en. Si aquest entrebanc rep el nom de malaltia, hem de tindre una màxima confiança vital: es posaran tots els mitjans per derrotar-la, per enderrocar tots els seus símptomes malignes. No passarà! Sigui quina sigui, passarà al pou de les remembrances tristes. Puc! Podem! Aquest és el missatge que hem de fer ben nostre. No hi ha espai per a la desesperança ni l’apatia ni la derrota.
No oïu quina remor més endolcida/ Que fan les aigües, tot passant?/ És la cançó tendra, amorosida,/ Cançó de l’Ebre triomfant …! versos delicatessen que va regalar-nos Joan Cid i Mulet (Jesús 1907-Ciutat de Mèxic 1982. La dolçor de l’esperança, dels nostres anhels més preuats, del nostre imaginari més íntim. El paisatge esdevé l’espill de tot plegat. El riu quan somriu ens transporta envers l’elegància versemblant: la vida natural on tot llueix, l’aire pur que purifica l’ànima, la bellesa innata del camp més verge, verd i silvestre.
En aquest marc de bellesa i d’esperança, la Irene ha ideat un conte que es carrega d’il·lusions. A partir d’un personatge animal, icona territorial, bell com les muntanyes més altes, reviuen totes les més nobles sensacions dels éssers d’aquest planeta. Els racionals, els animals i els vegetals conviuen i formen un tot que els retroalimenta, amb la qual cosa es garanteix llur supervivència per sempre més.
La flamenca ens transporta, com el riu, per un camí de tendresa que ens entendreix, ens enamora, ens humanitza/animalitza/vegetalitza. L’èxtasi de les grans tragèdies gregues es fa present quan li cauen les plomes davant de l’entrebanc. Pura simbologia d’una caiguda que serà només l’empenta per a aixecar-se i encaminar-se cap al triomf vital que l’espera. Sap que se’n sortirà, és ben conscient del que es juga i del que no vol perdre. Determinació, absència de por, fermesa, voluntat, motivació, confiança, esperit, coratge, valentia… en resum, un camí ple d’espines que s’esllanguiran, ja punxaran les ànimes nobles, s’esvairan.
La noble i dolça flamenca ens ensenya el camí, ens encoratja, ens dona tota una lliçó de fortalesa. El càncer de mama és un més dels entrebancs de la vida, fort però no infranquejable. No és un obstacle insuperable, quasi tothom se’n surt. El quasi no és una advertència o un crit envers la desesperança, car les realitats existeixen encara que siguin tristes. Amb tot, els obstacles s’han construït per ser tombats.
La lletra escrita és una medicina a tenir en compte. La bella literatura porta al bell missatge que basteix tot un univers carregat d’esperances. La lluita serà implacable, però hi posarem tot de part nostra. Uns animarem, els altres combatran; uns sembrarem il·lusions com a llavor fructífera, altres faran arrelar aquests bons desigs i els convertiran en armes triomfadores.
Segur que el projecte serà beneficiós per a tothom. Segur que gaudirem dels resultats. Segur que us agradarà aquest conte, molt ben escrit, i amb el millor missatge que ens hem de creure tostemps. Novament un poeta de la terra, Desideri Lombarte (Pena-roja de Tastavins 1937 Barcelona 1989), la veu del Matarranya, ens obre via, i ens fa saber que el llenguatge és l’eina duradora, i és l’eina humana, remembrem-ho sempre.
Quan no quedarà res,/ només ermes les terres, sec el mar,/
quedarà la paraula./ Quedarà.

Emigdi Subirats
Campredó, 8 de gener de 2021

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!