Emigdi Subirats i Sebastià

“GERARD VERGÉS, TRETZE COPS IMPERFECTE”
EMIGDI SUBIRATS I SEBASTIÀ
PRESENTACIÓ DE L’OBRA A CÀRREC DE RAFAEL HARO
BIBLIOTECA SEBASTIÀ JUAN ARBÓ
14 de GENER DE 2022-AMPOSTA

L’assaig d’Emigdi Subirats, d’un assaig parlem, s’enceta jugant amb el títol d’un altre assaig, «Tretze biografies imperfectes» amb què Vergés assolí el Premi Josep Pla de 1985. Vergés, sempre tan amable, es posa del costat del lector i explica – en cap cas justifica – la raó del títol. Val la pena parlar-ne perquè és una de les qüestions que li vaig plantejar a Emigdi quan començava a llegir el seu llibre. A les «Paraules al lector», sempre és bo dirigir-se a ell, diu Vergés:
Per què Tretze biografies imperfectes? Tretze són tretze. Això no necessita cap explicació. Quant a imperfectes, l’adjectiu no és prova de modèstia. Aquestes biografies són imperfectes (plusquamimperfectes diria, si aquest temps verbal existís) perquè no han estat escrites – espero – de la manera tradicional establerta en aquest gènere. Algunes d’aquestes vides, en efecte, m’han procurat simplement l’excusa per parlar de coses diverses que sempre m’han interessat. Unes altres biografies m’han servit, tot sovint, per inserir-hi records meus. No conto mentides. Tampoc no ho dic tot. Perquè – com advertia Schumann – «no és pas indispensable mostrar el cor a la gent».1
L’expressió «Tretze són tretze», usada aquí, refereix a una dita, jo a casa no l’he conegut, similar a l’erre que erre. Una mostra de tossuderia, per una banda, i de sentit comú, per l’altra. Són tretze i haguessen pogut ser catorze. La imperfecció de les biografies des del que podríem entendre una història de vida tradicional, seria bo seguir els cànons – a casa nostra hi ha mostres indispensables – ve a ser només un ús dels personatges des de les vessants que a l’autor l’interessen, les que vol, les que li fan gràcia. El pretext per a parlar d’una i altra cosa a partir dels seus noms. L’afegit plusquaimperfectes és pura ironia vergesiana, més que imperfectes. Atenc aquí, i els lectors de Vergés ho sabem perfectament, a la recerca de la perfecció en tot allò que ha escrit. La perfecció en la producció d’obres, poesia era el seu bosc, on la bellesa fos resultant de combinacions verbals on el sentit del que es vol dir es correspongués amb el que es diu.

L’admiració d’Emigdi per Vergés, admiració compartida, el porta a posar un títol en la base de la mateixa ironia: és tanta la perfecció del mestre, que el títol: «Gerard Vergés, tretze cops imperfecte» ens obliga d’entrada a obrir-lo, a fullejar-lo, a llegir-lo amb atenció perquè el subjecte d’estudi – la seua especial manera de fer i de ser – el fan més que digne de ser biografiat, i ser-ho també, des de l’aproximació que fa el campredonenc: até els aspectes que més l’interessen – segur que en té més – a partir de la vida, tant la literària com la professional, i sobretot de l’obra del genial poeta de Tortosa.

Un homenatge a Vergés he dit. I Emigdi és un home agraït. Ja li va escriure una biografia a Vergés dins de la col·lecció «Gent Nostra» d’Onada Edicions l’any 2012. Va traduir-li «L’ombra rogenca de la Lloba» («The Reddish Shadow of a female Wolf») i «Long play per a una ànima trista» (Long play for a sad soul»). És clar l’ofici, un dels oficis d’Emigdi és el de traductor, i en això coincideixo amb Vergés i amb Emigdi: traduir és posseir. Què significa això? La dificultat en entendre’ns en el nostre llenguatge natural és més que clara, no impossible però. Juguen aspectes no verbals que, d’una o altra manera, van més enllà de qualsevol interpretació literal. Puc dir «l’aroma de les flors» o entrar metafòricament en un món on el lector sigue capaç de posseir quasi exactament què vull dir. Puc parlar d’amor i dir-te «t’estimo», això és un et prefereixo per damunt de tot, per damunt dels 7,5 milions de persones del planeta, i llegir el sonet de Shakespeare més estimat per Vergés. I a l’entorn de Shakespeare – amb un nom o altre – estableix Vergés un univers de bellesa. Amb un anglès macarrònic s’atreveix – Vergés dixit – a entrar-hi. ¿Com d’altra manera un parlant d’una altra llengua pot entendre i sentir el que li diu un altre? I hi ha tota una filosofia del llenguatge en tot això: ens posseïm en entendre’ns, ens fem un. El traductor traeix sempre la llengua, mai però, si és un bon traductor, un excel·lent traductor, el poeta. Traduir és posseir, i llegir en la llengua vernacla també.

La vinculació d’Emigdi amb Vergés, la passió i el respecte amb què l’ha tractat… els diferents assajos i traduccions de la seua obra formen part de fet i de dret dels itineraris vergesians. S’afegeix, a més, la calidesa que només qui l’ha conegut i l’ha conegut des de certa proximitat, pot donar-li.

I en aquest punt vull fer-li una pregunta: Com i quan coneixes Vergés? Com t’apropes a ell?

Amb Gerard Vergés i Emigdi Subirats compartim país i llengua, Ebre i Port, i lluites diverses. L’eix comú a més de l’amor per la literatura és la comprensió de la llibertat com un dret absolut, un dret sense el qual no farem barca nova; i el reconeixement d’una singularitat perifèrica que, ves per on, ens ha portat a estar al bell mig mateix dels Països Catalans. I ningú, ningú, s’hauria d’escandalitzar ni un bri. Parlem de països anglosaxons, de països nòrdics, de països ibero-americans… Han estat diversos els combats i poques les victòries, diguem-ho, però no pararem ni pararia Vergés en cap cas. El PHN i la nostra llengua són dos exemples. Totes dues lluites, el riu i el català, són els nostres elements més identitaris com diria Francesc Mira. El riu, a bastament nombrat a les obres de Vergés – el seu poema «Parlo d’un riu mític i remorós» és ja himne, himne poètic i patriòtic; i a la producció d’Emigdi Subirats, per exemple la novel·la «Vora l’Iber». A «Gerard Vergés, tretze cops imperfectes», la relació Vergés-Ebre és constant, i els vincles, també relatats per Subirats, amb Verdaguer i Riba, l’ídol de Vergés, clars i demostrats. La llengua, i «L’única llengua vernacla» és un dels tretze capítols del llibre, com també ho són els de Verdaguer i Carles Riba. Escriu Emigdi referint-se a l’opinió de Vergés sobre l’ús del català a la literatura:

Altrament, ell parlava ras i curt al respecte. Creia que la utilització d’altres llengües no millorava de cap manera la qualitat d’un literat, sinó que el portava a embolicar-se en la falsedat amb la falsedat: sinònim de comunicar-se amb un exemple que no és propi. Com a exemple més clarificador, la seua opinió sobre la pèrdua de qualitat del novel·lista Sebastià Juan Arbó quan es va veure forçat a canviar de llengua en la seua novel·lística.

I és que aquest: «parlava ras i curt» és força important. Digne, sincer… quan Vergés feia una crítica literària o pictòrica es lliurava – i remarcava sempre que es tractava del seu punt de vista – a una anàlisi profunda. I ho fa amb tot aquell que li cau a les mans, i si en diu coses bones – de Josep Igual va dir que era, malauradament era, un escriptor de raça – no ho feia per quedar bé o per satisfer cert auditori. Amable, cortès, amb una gentilesa dirà el que pensa. Al capítol «A partir d’una històrica conversa amb Arbó» Emigdi ens mostra com admirava Vergés a Arbó tot i que, fruit d’aquesta sinceritat, no s’estarà de dir-li el que sigue. A l’apèndix del llibre tenim un article en el qual Vergés critica negativament una opinió d’Arbó sobre el Castell de Tortosa, les seues muralles i, en definitiva, el patrimoni arquitectònic de la ciutat. Estem a la Biblioteca Sebastià Juan Arbó d’Amposta, tots sabem i estimem la vinculació del rapitenc a casa nostra, ara bé, una cosa no treu l’altra.

D’Emigdi Subirats, professor, traductor i escriptor, Premi al Mèrit de les Lletres Ebrenques, autor de biografies d’il·lustres personatges de les nostres terres de Cruïlla com ara Emili Bonet, Lloc Rop i Convalia, Artur Bladé Desumvila, Gerard Vergés, Francesca Aliern, Antoni Añón i Joan Panisello, estudiós i encarregat de l’obra completa de Joan Cid i Mulet; de novel·les com «Vora l’Iber», «Tomàs Serra», «Expedient 3295» i, escrita amb Rafel Duran, «Dies d’anhels». Premi Rafael Sari de l’Alguer tres vegades; Premi d’Actuació Cívica atorgat per la Fundació Lluís Carulla l’any 2014; comissari d’exposicions, dinamitzador cultural… i em deixo moltes, moltes de les coses que ha fet el nostre autor.

Torno ara a «Gerard Vergés, tretze cops imperfecte». No vull, mai dels mais, trair l’esperit de l’obra d’Emigdi. Presentar-la en societat, això sí, al lloc que ara ens acull. En aquesta mateixa biblioteca – la casa dels llibres – viva, no en dipòsit, vam tenir la sort – Maria Josep Margalef i jo mateix, de presentar l’any 2002 «La insostenible lleugeresa del vers», mai no havia estat tan a prop del poeta. Vam disposar-ho tot: una recitació introductòria dels versos de «L’Ombra Rogenca de la Lloba», la simfonia maldita de Mahler… Una nit inoblidable. Després vam sopar amb Vergés i la seua dona a una taverna ampostina. Una nit oblidable, repeteixo. D’Emigdi, Maria Josep Margalef, presidenta de l’IECM, va presentar-li la novel·la «Vora l’Iber» l’any 2002.

De què parla i de qui parla Emigdi Subirats quan parla, en aquesta obra, de Gerard Vergés?
Doncs d’allò que li ve de gust en referència Vergés. Va traçant un itinerari per produccions artístiques diverses – poesia, prosa, pintura, escultura, música… i personatges que estan, que pertanyen a l’univers vergesià. Uns més i uns altres menys, segons el grau de relació, admiració, de respecte, també – ho diré a la manera d’Emigdi – de deferència i desgrat… que li mereixien. No els citaré tots, no, ni totes les obres referides, sí figures estimades per Vergés com la de mossèn Manyà, Sebastià Juan Arbó, Manuel Pérez Bonfill, Zoraida Burgos – moltíssima gent de casa nostra d’ara i d’abans – des d’un esperit crític, ho explica Emigdi, ple de justificacions tant en la forma com en el fons. De Joan Baptista Manyà vull posar damunt la taula un fragment sobre poesia aparegut a la revista Gèminis on podem observar la reflexió, acurada, serena, molt meditada… que ens permet entendre com l’admirava Vergés, i no només Vergés sinó tota la munió d’alumnes i veïns que tingueren la sort d’entrar en contacte amb ell. Diu Manyà referint-se a la poesia (i de poesia hem de parlar): pàgina 95.

Fa Emigdi una anàlisi entre estilística i biogràfica: «Vergés era un escriptor català, de raïl catalana, que pertany a la literatura catalana. Un orgull poder-ho afirmar taxativament!2» Amb molt d’amor, diria jo, les referències shakesperianes, més que cap altra, amb el tema dels sonets, el capítol 2n, no l’única, també apareix una Laura (la de Petrarca) era l’aura, i Laura ve de llorer i la teoria que tant Vergés com Subirats estableixen al seu voltant. I sonetistes de raça foren Quevedo, l’Aretino3, Foix i Vicenç Garcia, ens recorda Emigdi. I també, no ho oblidem, el decasíl·lab. De la part més biogràfica les referències conegudes algunes i altres no, explicades a partir de converses amb el poeta o amb la lectura atenta de l’articularia de Vergés i que Emigdi, en la redacció que fa, aconsegueix que ens ressonen les paraules, el to de veu de Vergés, – mai no impostava – i la cultura , immensíssima, abraça un recorregut històric recollit per a bé dels seus lectors per Subirats.

Arribats a n’aquest punt voldria llegir, si m’ho permeten, crec que és important per a entrar en l’obra, el sonet XVIII de Shakespeare en la traducció vergesiana i un poema, no és un sonet, el maig d’amor, de Vergés. Tots dos són significatius i tots dos comparteixen temes. Emigdi Subirats, comentant el tema de l’amor – i el falling in love – anglès és més adequat per a entendre aquesta caiguda en un sentiment tan i tan especial, diu: «Diríem que amb el tractament amorós, Vergés se sent com a peix dintre l’aigua. Molts dels seus versos traspuen afecció, ardor, deler, passió, follia, desfici, efervescència, desig, afecte… foc» pàg. 65. I dels sonets de l’anglès Vergés en dirà una cosa semblant, important és aquest «traspuar» tan significatiu. També és d’agrair la referència a Jesús Fuster i a Riu en so que han musicat «Maig d’amor».
(Lectura «Maig d’amor» pàgines 65-66)

Els poetes i els poemes que ho semblen però no ho són. Vergés, en extrem sincer, sobre què és i què no poesia. Els poetes citats per Emigdi en parlar de Vergés, poetes que ho són amb totes les lletres, i no només Shakespeare, emplenen el bo i millor de la literatura universal. La munió de poetes i escriptors s’amplia amb noms com Abu Bakr, Àusias March, Jordi de Sant Jordi, Joanot Martorell… Francesc Vicenç Garcia, Cristófor Despuig, Rilke, T.S Eliot… la llista de «Els poetes més estimats», i podríem afegir pintors i músics, té un sentit. Gerard Vergés, home generós, reconeix l’efecte que li han causat les obres d’aquests artistes: en comú, sense dubte, la bellesa. Bellesa que com bé veu Emigdi; la creació de bellesa, es converteix en exigència en el Vergés poeta (i crec, no l’oblida en les produccions farmacèutiques). Efecte i afecte, ho retrata perfectament Emigdi, i ens ho explicita amb un exemple: El llarg poema: «The wast land», traduït el títol com la terra desolada, gastada, devastada, comença amb un versos sensacionals: Abril és el mes més cruel, engendrant/ en terres mortes, barrejant/ memòria i desig, remenant/ amb la pluja, les arrels mortes./ El tema del poema, la factura impecable en capgirar Eliot l’arribada del bon temps – a l’abril, la primavera fecunda fent fora foscors i gels de l’hivern – aquest sentiment tristíssim de recordar, de recordar-nos no només els nostres morts, plorats ja durant el fred esmorteïda però la pena en ser l’escena grisa i trista – colors de desconsol – sinó recordar-nos-els quan més mal ens fa la seua pèrdua, l’adonar-nos – quan la natura és plenitud cromàtica i aromàtica – d’un calvari més gran si es pot d’una sofrença tan gran en un marc tan bonic. És per això que april is the cruellest month. I la magistral ploma d’Eliot fascinà Vergés com ho feren Ausiàs o Joan Maragall – per dir dos noms. Sobre el primer, un poema de Vergés tan trist, tan trist, com reals són les coses. A més dins de «Long play per a una ànima trista». De ben segur que s’han fixat, que ja admiren la bellesa i l’esperit d’aquest títol-vers tan especial. Loooooong play per a una ànima trista. El poema «Havent llegint els poemes d’amor del cavaller Ausiàs March» (pàg. 65). I vull tornar al tema de l’amor, sempitern tema de l’amor en la poesia. Si «res no val tant com un instant d’amor», de Vergés, si «Tot en l’amor s’emplena de sentit» de Miquel Martí i Pol, si «Puedo escribir los versos más tristes esta noche», si, un sonet de Quevedo, també en parla Emigdi, «Amor constante, más allá de la muerte», «És millor haver estimat i haver perdut que mai no haver estimat» de Tennyson. Ull! No és l’amor el tema d’Eliot!! Sí comparteixen, amb la prudència que separa uns i altres, certa concepció de bellesa. «La bellesa és la força de matèria» dirà Txékhov, bellesa plena de fons -no n’exclourem mai l’ànima del poema -.
Així, ens explica Emigdi, tradueix Vergés – del català al castellà «El cant espiritual» de Maragall i la «Balada dels proverbis» de François Villon del francès al català. Tots dos apareixen a Gèminis i estem a l’any 1958. Que la traducció de Villon no fos censurada va ser, ara especulo, potser perquè el censor, en llegir balada, pensà més en una cançó popular que en un poema tan ric en interpretacions.

De les lectures, de les moltíssimes lectures, de la tria impecable feta, en treu – al meu parer i Emigdi també ho diu, la necessitat que l’acte poètic, allò que s’escriu, tingue els elements prou ben trobats, prou ben lligats, per a que la lectura sigue plaent des d’un punt de vista espiritual. Perquè d’espiritualitat parlem, d’humanisme, de la pregona insistència en l’art com la producció més pròpia i exclusiva de l’ésser humà. Potser, farmacèutic de professió, aspirava a la perfecció tècnica, per una banda, i expressiva, per l’altra, tenint sempre en compte que la segona anava per davant de la primera. L’esperit de perfecció en Vergés es converteix en un anhel, un desig, com un eros cap a la idea (no ho és cap a una cosa en concret tot i que aquesta cosa en concret es manifesta, es dirigeix i s’inspira absolutament en la idea, en l’ideal, millor, així no ens posem platònics.

No tenir pressa en escriure, ni obligació, ni sentir-se cridat a fer-ho sinó i exclusivament per conrear el plaer de fer-ho, de ser un mateix, autèntic – tot i les lectures i les coneixences i les experiències –.
Fixar, especialment allò que s’escapa a la comunicació quotidiana, en la forma de poema. I no crec jo en la vocació com una crida a res. Escriptors, pintors, escultors, músics… veuen en l’expressió artística una forma de dir més enllà del diàleg; podrien haver-se’n estat d’escriure o pintar, però ho fan, fins i tot posant-se en perill, perquè necessiten fer-ho d’aquella manera determinada. Per a escriure s’ha de patir? No en el cas de Vergés, crec jo. Ell, l’humanista, gaudeix llegint, mirant i escoltant… també és excel·lent – ens ho diu Emigdi – en la gastronomia ebrenca. I ja tenim els cinc sentits. Ser capaç de posar-los en moviment, d’analitzar-ne les dades que ens donen, és la faena d’un analista – per una banda, d’un intèrpret, per l’altra, i d’un creador, finalment, en elaborar – artesania exacta – filigranes com les que podem llegir en l’obra de Vergés. Necessitat, no. Bellesa sí. Fer una mica més bell el món en què ens ha tocat viure, sí. En Vergés però, això no és mai una obsessió. Primum vivere, deinde… el que sigue. I si a «Tretze biografies imperfectes» d’una o altra manera trobem sempre el fil de Shakespeare, en l’obra d’Emigdi, el fil, i no podia ser d’altra manera, sempre és Vergés.

Emigdi fa passejar de la mà de Vergés personatges de tostemps, actuals i allunyats: Jordi Llavina, Isabel Clara-Simó, Sam Abrams, Marià Manent, Agustí Bartra, Carles Riba, Joan Perucho, Manuel Pérez Bonfill, Cinta Sabaté, Manel Ollé, Joana Serret, Emili Rosales, Joan Cid i Mulet, Josep Igual, Artur Bladé, Sebastià Juan Arbó, Jesús Tibau, Ricardo Gascon, Jesús Moncada, Ramón García Mateos… podria fer la llista més llarga i anar parlant-ne de la relació exhaustiva que fa Emigdi.

L’amor al territori, el seu, Tortosa, l’Ebre, les platges, el Port, les serres. L’amor al català, a la història, a les gents… observats tan sovint en la poesia i els articles de Vergés, coincideixen amb el que sent Emigdi Subirats, que ens fa un detallat inventari de tot l’escrit i el publicat (no tot l’escrit s’ha publicat) per Vergés. Els inicis, el temps de l’emblemàtica revista GEMINIS, els premis literaris, els articles a la premsa, els seus viatges, les seues amistats… la seua tasca com a farmacèutic, els reconeixements en un altre camp, l’estima de tots els que van tenir la sort de conèixer-lo i el reconeixement més gran de tots en tenir per cert la seua vàlua com a poeta a tots els nivells. I aquest home, li agradava escoltar més que parlar, llegir més que escriure, quan parlava, quan escrivia, es feia escoltar, es feia llegir.

No pot deixar d’afegir una epístola, una carta, un capítol final dirigit al mestre. I dic mestre i vull dir mestre; i hem de reconèixer la sort, la immensa sort – i no tan jo, sinó els alumnes, els conciutadans a Tortosa, d’haver coincidit a les aules més o menys reglades amb autors com Vergés, Manuel Pérez Bonfill, Frederic Mauri, Cinta Sabaté, Manel Ollé, Zoraida Burgos, Torres Espuny… allò va ser impagable, una conjuntura astral perfecta, magnífica. I entenc el tribut. No diré res però sobre la plica, serà el lector, el benvolgut, confiat i amable lector, qui ha de descobrir aquest «Gerard Vergés. Tretze vegades imperfecte».

Al final del llibre, ja n’he parlat, un apèndix amb textos originals de Vergés. Un conte traduït al català i publicat a Gèminis, l’únic que se li coneix a Vergés; les versions en anglès de dos poemes emblemàtics: «Parlo d’un riu mític i remorós» i «The Black Panters»; i quatre articles, dos publicats l’any 1963 al «Semanario La Voz del Bajo Ebro», un a «Serra d’Or» de 1965 i l’últim d’aquesta selecció, publicat a «Ebre Informes» l’any 1978 amb el títol «Carta oberta a M. Pérez Bonfill».
I acabo amb la cita amb què Vergés encapçala el seu «Tretze biografies imperfectes»:
La vida tan sols és una ombra que camina, un pobre comediant que s’estarrufa i es mou sobre l’escena del món, en un determinat moment i del qual ja no es torna a parlar; una faula contada per un idiota, plena de brogit i de fúria, i que res no significa.
The Tragedy of Macbeth, acte V, escena V

Felicito de cor l’Emigdi. «Gerard Vergés, tretze cops imperfecte» és ja, n’estic segur, de lectura obligada per als amants de la poesia de Vergés, per als seus estudiosos i, és clar i no podria ser d’altra manera, per al lectors d’Emigdi Subirats. Saber i recordar l’obra de Vergés, l’excepcionalitat de la seua obra ha de formar de la tasca de tot professor.

I ara sí, acabo amb un poema. No és ni de Vergés ni d’Emigdi, em sembla pertinent però. És de Zoraida Burgos i forma d’un treball conjunt amb Cinta Sabaté. Una escriu el poema i l’altra fa la il·lustració. El situem entre el malestar de la pandèmia i la necessitat de ser, i de tenir esperança, i de pensar que les coses aniran a millor. I a Vergés i a Emigdi els hi agradarà que el recite, i a Joana Serret, bibliotecària, tan generosa en acollir-nos, també:

Són bells els despertars
de la clausura,
de la foscor i de la por,
dels mesos sense nom,
sense esperança,
d’abraçades trencades,
de llavis segellats,
d’epidermis eixutes
sense el caliu d’altres pells.
S’obrirà el temps aturat
i el gran misteri del goig
s’enllaçaran els colors de les roses
amb la daurada aspror de l’espigues.
I tornarà la joia de triar
entre el pausat silenci de tants llibres.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!