Emigdi Subirats i Sebastià

Pep Rosanes-Creus va naìxer a Manlleu el 1957. Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona.

* Entre els anys 1991 i 2000 va publicar diverses obres: El club dels set (poetes morts) de Roda de Ter, La venjança de l’eunuc, On la nit era negra, El gos i l’ombra de l’alzina, Vuit poemes, Set, No he fet res, El cos del temps, Voltor.
* En el tombant de mil·lenni ha de deixar la feina de professor, a causa de la progressió de la malaltia. El cap amb el llençol ( 2004) dona a conèixer bona part de la seva obra narrativa. El 2003-2004, arran de la mort de la Rosa (Rosa Maria Soler Escudé), escriu una sèrie de poemes que el mateix 2004 seran publicats al volum La Rosa pòstuma (en col·laboració amb Josep Casadesús K100); paral·lelament, apareix La Rosa de joves, on s’apleguen textos de joventut inspirats per –o relacionats amb– l’amiga desapareguda.
* Després de 2008, data en què apareix L’illa del tresor (XXXII Premi de Poesia Josep Maria López Picó de la Vila de Vallirana 2007), Pep Rosanes-Creus viu un període d’ostracisme, derivat sobretot de l’aïllament a què el condemna la malaltia, ja que ha de deixar de conduir i pràcticament no surt del poble. Des de 2010 deixa definitivament d’escriure, també com a conseqüència dels estralls de l’esclerosi múltiple, que li afecta la vista i el pols fins al punt de fer-li-ho impossible.
* Ha estat guardonat amb: el Premi Carles Riba 1999 i als Jocs Florals de Barcelona del 2003 rebé el Premi Extraordinari Jacint Verdaguer pel poema Sóc un cuc.

BREU ANTOLOGIA POÈTICA

ALGÚ

Ens en parlava sovint, dels poemes
que no escrivia: castells construïts,
com ho fa el nen, a la platja mes fosca
del seu insomni. Les noies, rient,
s’enduien sempre tot el sol.

Un dia no el vam veure mes.
En rebíem postals (Lisboa,
Casablanca, Úbeda, Bali…)
sense l’adreça
que l’hauria pogut fer pròxim. Tothom,
amb rancor, l’oblidava.

Era l’estiu. Va tornar
sense ningú que esperes telegrames
d’un temps perdut. Ens en vam riure,
vam beure junts: havia escrit poemes
que explicaven com la neu se’ns pot fondre,
com la neu gela els dits i es fon.

Neu fosa ais dits. Si volia la perla,
tenia còdols, després fang, la lluna
indiferent i només la buidor
d’una copa sense xampany.
Dits sense el perfum de l’enyor,
com l’esquelet d’alguna absència.

Feia sol quan no el vam veure marxar.
Algú ens devia explicar, molt més tard,
la seva mort.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!