un
Robert Cortell i Giner va nàixer a Carcaixent el 1958. És escriptor i poeta. Estudià dret i és lletrat de la Sindicatura de Comptes.
* Ha escrit llibres de poesia, de narrativa i de teatre infantil.
* L’any 2014 va rebre per la seua obra de poemes, Hores ingrates dels Premis Ciutat d’Alzira
Obres literàries
* Jocs d’Ambigú 2001 Als volts del desconcert,
Subtils desenganys 2009 Otras voces 2010 La societat benestant 2001 Històries amb un gat 2003 El cas de les esqueles 2002.
BREU ANTOLOGIA POÈTICA
FINAL DEL JOC
Tot el dia al carrer, amunt i avall,
sense parar de descobrir altres colors,
noves paraules bones per a expressar
el que un sent quan es mira a l’espill
i sols veu la vida lluint-li als ulls,
perquè no està en edat d’endevinar
allò que el mirall no reflecteix,
com si un llampec d’esperança
marcara la traça als seus jocs innocents.
No se n’adona, de l’intrigant perill
que amaguen certes preguntes
d’estil funest, encara ajornades,
i segueix cap a endavant
fins que –en cedir la bardissa a l’evidència–
un astorament inexplorat
el planta de bell nou davant del cristall,
on per primera vegada, ara sí,
quan es mira a l’espill, veu el buit.
POETA CAPTIVAT
És tan incert aquest poema que no sap encara
com acabarà, i després d’haver-lo agombolat
amb deler en els millors bressols, grilla
com una petita llavor
i creix esponerosament a la recerca
del seu destí, que no és escrit en cap llibre,
ni es pot llegir en cap ment, perquè cada vers
vol trastornar
l’anterior i desborda amb escreix les forces
dels esperits més preclars, que un dia confiaren
sotmetre’l a l’antull de la seua imaginació
fantasmal:
com si l’aigua enfurida no resseguira sempre
els seus vells camins i la força del dolor
no fora capaç de traduir en paraules justes
tot el pes del crit,
la fúria que resta quan calla avergonyit l’amor
i la vida es transforma en un desficaci,
que s’apodera del poema i li imposa
el seu final.
No hauria de sorprendre’ns aquesta revelació,
car ja han passat molts anys i no podem al·legar
ignorància quan ens aturem a sospesar amb pausa
el nostre fracàs.
És cert que aspiràvem, fa temps, a compondre
uns poemes extremament pulcres i encertats
que foren testimoni definitiu de la nostra lluita
contra l’oblit.
Ara acceptem que cada poema nou és una sorpresa
i ignorem el que cal saber per a dominar-ne
el nus i el desenllaç, i això fa que escriure es torne
una pàl·lida experiència,
un obtús record d’aquells dies de poetes pletòrics,
quan era possible inventar nous finals
a la nostra solitud i desconcert, fent servir la clau
que obri tots els panys.
Res no ha sigut així, la vida ha pogut més
i ja no espera de nosaltres càntics esforçats,
sinó l’acatament del seu desig de fer bella
la nostra destrucció.
INFÀNCIA
Tinc un passat
indefugible,
gran o petit,
però intangible.
No el puc remoure,
perquè és com és,
i així m’enllaça
al seu bagatge;
car sóc qui sóc,
no qui vull ser,
i no em puc veure
noble i magnànim,
sinó abocat
al despropòsit,
covard i exànime.
I passa el temps,
sense guarir-me
de la recança
que –esperonada
per tants records–
creix i revifa
neguits d’infant;
com quan els vells,
vora la llar,
enraonaven
del meu futur,
i jo callava,
res no entenia,
tan sols mirava.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!