Emigdi Subirats i Sebastià

Esteve Plantada i Hermoso va nàixer a Granollers el 1979. És poeta i periodista.

* Ha publicat els següents llibres de poesia: A l’ombra dels violins (1997), Kosovo. 25 poemes, 25 imatges (1999), Oblidar (2001), Temporari (2007), Els Llops (2009), llibre escrit a sis mans amb Laia Noguera i Joan Duran, Fosca límit (2015) i Big Bang LLàtzer (2016).
* A banda de la seua trajectòria poètica, com a periodista ha sigut el cap de cultura de NacióDigital.
* Abans va ser l’editor de NacióGranollers.cat i articulista a diferents mitjans i revistes com ara Núvol, la Revista Caràcters o Barcelona Metropolis.
* Ha estat articulista d’El 9 Nou i ha exercit la crítica literària al diari Avui. També ha estat director de l’Ara Vallès.
*Actualment col·labora amb el setmanari El Temps.
* He estat un dels editors suïcides d’Edicions Terrícola, part del cicle Versos Lliures i encara teclista d’Els Nens Eutròfics, grup de pop irònic on comparteixo escenari amb Josep Pedrals, Roger Puig, Albert Sagrera i Miki Muñoz, amics i còmplices.

* Obra publicada
* A l’ombra dels violins ( 1997). Premi Amadeu Oller per a poetes inèdits, Kosovo. 25 poemes, 25 imatges (2000). Suite de poemes per a una exposició; Oblidar (2001), Temporari ( 2007). Premi Òmnium Cultural del Vallès Oriental; Els Llops (La Garua, 2009), co-escrit amb Laia Noguera i Joan Duran
Fosca límit (2015). Premi millor llibre de 2015 Llegir en cas d’incendi, Big Bang Llàtzer (2016). Premi de Poesia Mediterrània Pare Colom; Troncal (2020)

Premis i reconeixements
* Ha guanyat els premis de poesia Premi Amadeu Oller per a poetes inèdits (1997) i el Premi de poesia Òmnium Cultural del Vallès, Estebanell i Pahissa (2006).Premi de Comunicació Eugeni Xammar (2012) Premi Llegir en cas d’incendi a millor poemari de l’any (2015) Premi Pare Colom de poesia (2016)

BREU ANTOLOGIA POÈTICA

EL LLOC

Tot torna a lloc.
La gropa, l’anyell, la nevada de l’hivernacle,
l’altre jo d’un vívid espai paral·lel,
els plàtans dels homínids,
les plagues, els miracles i la llum de les albades.
Ningú no en sap el perquè,
però tot torna a lloc
i es fa dolorós en un nou recomençar
que mai cauteritza ferides,
com el ciclop que veié esbombat el seu temple
i l’amant que es regira en talaies d’ivori,
les engrunes invisibles d’estels erràtics al cor de Sant Llorenç
o l’aire díscol del darrer comiat.
Tot torna a lloc.
El meteorit, l’amor tàcit, les disputes,
l’entremès d’una funció dolenta,
l’aire gèlid del nord, els coloms i les bombolles.
Tot torna a lloc,
tumult dispers en un instant de recapte,
gangrena d’allò que mai vam poder ser,
lívid comiat de la petja repetida
en un recompte d’alens.
Tot torna a lloc,
però nosaltres ja no hi som.

L’OLOR QUE TÉ

L’olor del temps a la pell
quan la mesura et fa gran
i els plecs del cos són abismes.

L’olor de mur, la presó,
l’oblit que cova la terra:
ningú capaç d’amidar-te.

L’olor del tu, enllà del tot,
convertit en flama asèptica
de l’incendi que ens pertorba.

L’olor del món a l’ampit,
quan els manobres zumzegen
i el bram és ple de revoltes.

L’olor que fa la pobresa
quan t’escapes de la fe,
amb mans que vessen de no.

L’olor de la por, nosaltres.
L’avui de laboratori,
l’esput, el moc, l’escarritx.
L’olor de no gosar viure.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!