Emigdi Subirats i Sebastià

Josep Borrell i Figuera va nàixer a Mollerussa el 1954. Ha estat catedràtic de batxillerat a l’Institut Joan Oró. També ha exercit com a inspector d’educació. Des del juliol de 2012 és Director dels Serveis Territorials del Departament de Cultura a Lleida.

*Ha estat president de la delegació Òmnium Cultural del Segrià (1986-1994) i Director de l’Institut d’Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida (1994-2000).
*També destaca com a creador del grup poètic La Gralla i la Dalla i de la revista literària L’Estrof.
* És autor dels poemaris: Un adulat desig (1986), Rambla de tardor (1991), Tir al blanc (1992), Molinet de vent (1996), Sine cupiditate (2002) i Ombra de roure (2006).
*A més de la poesia, Josep Borrell ha cultivat també la crítica literària, la historiografia literària de Lleida i és articulista de premsa.
*Uns dels temes recurrents en la seua lírica són el pas del temps i l’amor, lligats sempre al record, l’enyorança i, sobretot, la mort.

Llibres publicats
Poesia
*Un adulat desig. 1986 Rambla de tardor 1991 Tir al blanc 1992 Molinet de vent 1996 Sine cupiditate. 2002 Ombra de roure 2006 La mitja vida 2012 Aigua, ànima 2017 Desmesura d’amor 2020
Estudis literaris
* El Neoclassicisme i la Il·lustració. 1984 Escriptors contemporanis de Ponent (1859-1980). 1984 Tres poetes simbolistes : Josep Estadella, Jaume Agelet, Màrius Torres. 1986 Antologia poètica de J. Salvat-Papasseit. 1989 Antologia general de la poesia catalana. 1991 Proses de Ponent de J. Vallverdú.1994 La Renaixença a Lleida (amb Paquita Sanvicén) 1998

BREU ANTOLOGIA POÈTICA

FIDELITATS
I quan parlem de la fi delitat
et veig en un carrer d’estiu, menut,
jugant a trens i a metges al canyar,
i un portal ple de secrets i projectes.
El temps no és innocent; ja han verdejat
mil anys als plataners i la basseta.
Aquests ocells ja ens són desconeguts.
l’aspror dels ametllons, el tren, les canyes
i el goig immens dels cossos a la sesta.
Però el telèfon és fred, tan distant
com l’horitzó magenta del record.
Els dies cauen, manyoc de tristeses,
com les ametlles seques del canal.
Així com la ventada et pren l’estel,
els anys et van furtant la llibertat.
Malgrat tot, ara sents per aquest fi l
un corrent d’amor que t’emociona

La mitja vida:

Un ànec giravolta sobre l’aigua del riu.
S’enreda entre les algues i claca amb desesper
perquè no l’engoleixi el remolí fatal.
I sobre si mateixos giren els anys i els dies,
i la ment desafi a desesperadament
la líquida agonia dels vells entusiasmes.
Contra qui adreçaràs, coll verd, la teva ira?
Potser la millor conclusió que podem extreure de
La mitja vida sigui precisament la cita de Paul Èluard
amb que Josep Borrell va decidir obrir el llibre i que fa:
Adieu tristesse,
Bonjour tristesse…

Vet aquí l’adormiment de les hores
i el brostar dels blats als peus de l’insomne.
Com fugen els níguls lla del qui es queda.
Tot avenir s’agombola en un puny
d’un temps retrobat en una bona hora.
I, entre el mill, l’amada enterra l’escriny
amb els secrets que saps sobradament.
s’acaben les remors i les imatges,
i els mots es confonen amb les pregàries,
tu ja has fet la tria entre tants desigs:
persistir fi del a la fona tensa
del gest i la paraula, per collir,
dels dies, els instants i els millors fruits.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!