Emigdi Subirats i Sebastià

Ramon Pelegero i Sanchis, més conegut pel nom artístic de Raimon, va nàixer a Xàtiva el 1940. És un cantautor, un dels membres més representatius de la història contemporània de la cançó en català i amb major reconeixement internacional.

*Als disset anys es traslladà a la ciutat de València per estudiar a la Facultat de Filosofia i Lletres la carrera d’història, disciplina en la qual es va llicenciar en 1962. És llavors quan va descobrir la pròpia cultura i féu les primeres lectures d’Ausiàs March, Espriu, Pla i Fuster (entre d’altres); abans, però, havia ja nascut la seua primera cançó, Al vent.
* L’any 1962, Raimon va fer la seua primera actuació pública en el lliurament d’uns premis literaris. Poc després Eliseu Climent contacta amb la discogràfica Edigsa, els parla de Raimon i els n’envia una cinta amb gravacions. Posteriorment hi ha un aplec a Castelló on participen Els Setze Jutges i, en acabar, canta per a ells. Josep Maria Macip, juntament amb Edigsa, coordina la primera presentació pública a Barcelona, concretament al Fòrum Vergés.
*Estudiant l’últim curs de la carrera, apareix, publicat per Edigsa, el seu primer disc, amb presentació de Joan Fuster, un EP que conté Al vent, Som, La pedra i A cops.
*Arran de l’èxit va rebre la proposta de participar en el Festival de la Cançó Mediterrània amb una cançó en català. .
* Immediatament va aparèixer el segon EP amb Se’n va anar i tres temes més: l’existencialista Disset anys, Cançó del capvespre (la primera musicació que feia, d’un poema d’Espriu) i Ahir (ràpidament coneguda pel subtítol Diguem no), que durant molts anys hauria de ser cantada amb algunes alteracions respecte del text original; així, «Hem vist tancats a la presó homes plens de raó» es convertiria en «Hem vist que han fet callar molts homes plens de raó».
*El 1964 va aparèixer un tercer EP del qual destaquen les cançons D’un temps, d’un país i Cançó de les mans; el mateix any veu la llum un primer LP, enregistrat en directe amb un públic reduït, que conté versions de la majoria de les cançons publicades prèviament: Al vent, Som, La pedra, A cops, Perduts, Disset anys, Cançó de les mans, Diguem no, D’un temps, d’un país, La nit i dos temes nous (Si em mor i Cantarem la vida). Curiosament, la censura va obligar a afegir a este tema un cor que repetix «Israel, Israel» on sentim «Cantarem la vida d’un poble que no vol morir», presumiblement perquè l’oient no pensara que feia referència a un país més proper.
*El 1966 Raimon canta per primera volta en solitari a l’Aliança del Poble Nou de Barcelona sense la companyia dels Jutges o d’altres cantants, i posa en circulació la paraula recital, que faria fortuna per epigrafiar aquell nou tipus de música popular. El mateix any comencen les seues activitats internacionals: és cridat de la Universitat belga de Lovaina i publicà un EP amb quatre cançons d’amor dedicades a Annalisa Corti (la dona que, a l’any següent, esdevindria la seua muller): En tu estime el món, Treballaré el teu cos, Si un dia vols i No sé com.
*El mateix any va tindre lloc el seu històric recital a l’aire lliure a l’Institut Químic de Sarrià (el primer acte realment massiu de Raimon). Abans havia fet les primeres actuacions a París (a la Mutualité i a l’Olympia) i Alemanya i apareix, amb una coberta de Joan Miró, l’àlbum Cançons de la roda del temps, musicació íntegra de la secció central del llibre d’Espriu El caminant i el mur: dotze poemes que tracen el cicle solar i alhora el cicle vital de l’home, als quals Raimon afig com a cloenda un tema de caràcter més aviat cívic que metafísic, Inici de càntic en el temple, que tindria molt d’èxit gràcies al seu final contundent: «Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble».
*A França va aparèixer un àlbum enregistrat en directe el 7 de juny a l’Olympia que guanyà, l’any següent, el Premi Francis Carco al millor cantant estranger, atorgat per l’Académie du Disque Français: hi trobem molts temes ja coneguts, una versió no censurada de Diguem no i altres d’inèdits a l’Estat espanyol com el tema sobre l’emigració (Cançó del que es queda) o No em mou al crit (una reivindicació de la cançó com a eina de pensament i combat) i He deixat ma mare.
*El 1967 va fer al Teatre Romea la que serà la primera tanda de recitals d’un cantant català i també va actuar a Cuba, Suïssa i en altres països. Arran d’un concert celebrat el 28 de gener al Palau de la Música Catalana, va traure l’àlbum en viu Raimon al Palau amb dotze cançons, cap d’elles inèdita discogràficament: la cosa més remarcable de l’àlbum és l’intensíssim ambient que respira l’enregistrament, on Raimon és, més que un cantant, el portaveu d’unes inquietuds socials i polítiques compartides per un públic cada vegada més ampli.
*El mateix any apareix el seu últim EP, del qual reïxen Petita cançó de la teva mort de Salvador Espriu (dedicada a Bartomeu Rosselló-Pòrcel) i un nou clàssic, País Basc, on l’expressió «Gora Euskadi» hagué de ser substituïda per «Gora gora».
*El 1968 publicaria el primer disc amb Discophon, amb el poema d’Espriu Indesinenter; aquell mateix any va fer dos històrics recitals més: l’un, al desaparegut Price, en un festival a favor del moviment obrer; l’altre, a la Facultat d’Econòmiques de Madrid.
*El 1971 va traure un altre LP que incloïa 13 de març, cançó dels creients —una cançó composta arran l’emotiu recital del Price— i la cançó d’amor Quan te’n vas. El mateix any apareixien discs seus a França, els Estats Units i l’Uruguai alhora que actua a este mateix país i també a Xile i l’Argentina.
*El 1974 publica el llibre Poemes i cançons, i el mateix any publica el disc A Víctor Jara, amb la col·laboració de músics d’avantguarda francesos com Michel Portal, que inclou molts poemes musicats d’Ausiàs March («No em pren així», «Lo jorn ha por»), Joan Roís de Corella («Si en lo mal temps»), Joan Timoneda («Só qui só») i Pere Quart («Una vaca amb un vedellet en braços»).
*L’any 1975, mentre Franco agonitza, Raimon estrenava al Palau d’Esports de Montjuïc un dels seus temes clàssics, «Jo vinc d’un silenci», moment recollit en el documental La Nova Cançó de Francesc Bellmunt.
*Abans d’anar-se’n a fer una primera gira al Japó, el 1977 tragué l’àlbum Lliurament del cant, que recollia poemes de Timoneda (Bella, de vós so enamorós, Qui té anguila per la cua), Espriu (Potser arran de l’alba) i uns quants texts propis: Qui pregunta ja respon, Un lleu tel d’humitat, Tristesa el nom, Com una mà, Que tothom, A Joan Miró —cançó no precisament nova, però sí inèdita a l’estat espanyol— i una versió en estudi de Jo vinc d’un silenci.
*Dos anys després (el 1979) apareixia un nou àlbum que presentaria amb set recitals al Palau de la Música: Quan l’aigua es queixa inclou poemes d’Espriu (Nous cants de llibertat i la irònica i insòlitament swing I beg your pardon), Ausiàs March (Si em demanau i On és lo lloc), i texts propis: Als matins a ciutat, L’última llum, Un sol consell, No el coneixia de res.
*Per tal d’arreplegar tota la seua obra, el 1981 va regravar totes les seues cançons amb nous arranjaments de Manel Camp i Antoni Ros-Marbà, resultant-ne un conjunt de deu discs on els temes queden agrupats temàticament: Orígens, Cançons d’amor, Ausiàs March, Dedicatòries, Cançons de la roda del temps (Espriu), He mirat aquesta terra (Espriu), Poetes dels segles xv i xvi, Amb els silencis i les nostres paraules i L’aigua del temps que vius; el desè disc (Testimonis) està dedicat a enregistraments en directe i inclou una versió d’Al vent cantada en japonès per una coral nipona.
*L’any 1983 publicava Les hores guanyades, un dietari amb interessants pensaments sobre el moment polític —l’intent de colp d’Estat del 23 de febrer el sorprèn en plena gravació—, la feina artística i molts temes més; a partir d’eixe moment, Raimon es prodigaria poc en públic i enregistrarà sense presses: en 1984 publicà un nou àlbum, Entre la nota i el so, amb temes com Lluny de la pedra i de l’aigua o Al meu país la pluja.
*L’àlbum següent (1987) marca un idil·li fugaç amb la música electrònica i amb instruments com la bateria i els sintetitzadors (els arranjaments són fets per un percussionista, Ezequiel Guillén Saki)..
*L’any 1992 feia una nova gira pel Japó i també cantà en diverses universitats dels Estats Units. El mateix any, va sorprendre a més d’un en fer-se càrrec d’un programa a TVE-Catalunya dedicat al món del llibre, Literal,que li permet transmetre la seua enorme cultura de lector en diverses llengües.
*El dia de Sant Jordi de 1993 tingué lloc un gran recital al Palau Sant Jordi davant uns divuit mil espectadors amb motiu del trentè aniversari de la publicació d’Al vent.
*El mateix any publicà una nova Integral, ara en CD: l’obra, guanyadora del Palmarès des Palmarès que atorga la Nouvelle Académie du Disque Français, aplegava un total de cent vint-i-una cançons dividides en Orígens i dedicatòries, Cançons d’amor i de lluita, Cançons de la roda del temps i d’altres poemes de Salvador Espriu, Ausiàs March i alguns poemes dels segles xv i xvi,
*A l’inici del 1997 apareixia un disc amb cançons noves: Cançons de mai, de nou amb arranjaments de Manel Camp, comprenia set noves musicacions d’Ausiàs March i sis temes propis, entre els quals cal destacar la irònica i punyent Soliloqui solipsista que fins i tot donaria lloc a un insòlit videoclip. El mateix any se li concedí la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya, encara que, uns anys abans, havia refusat la Creu de Sant Jordi. També rebé el Premi Ondas especial del jurat per la seva trajectòria en la història de la música popular. Amb el títol Cançons de mai. Cançons de sempre, Raimon faria actuacions a Perpinyà, a Xàtiva —li negaren un teatre de la ciutat de València amb excuses—, a Mallorca i de bell nou al Palau, ple de gom a gom durant molts dies; també va fer una gira molt comentada pel Regne Unit.
*El 2000 treia una Nova integral amb diverses cançons inèdites: les adés esmentades i noves musicacions de poemes dels autors del segle xv: Francí Guerau, Jordi de Sant Jordi, Mossèn Estanya, Bernat Metge i Jaume Roig (el truculent fragment de l’hostalera de París que es troba en l’Espill).
*L’any 2010 va cantar entre altres ciutats a València (Teatre Olímpia) en un concert organitzat per la Universitat de València amb motiu de la concessió de la Medalla de la Universitat, a Barcelona (L’Auditori), a París (Grand Anphithéâtre de l’École de Musicologie de l’Université de la Sorbonne) i va tornar a cantar a Xàtiva on feia anys que no ho havia fet.
*A principis de 2011 va ser investit doctor Honoris Causa per la Universitat d’Alacant. Va publicar un CD amb el títol Rellotge d’emocions i el va presentar cantant al Teatro Madrid, a Madrid, i al Teatre Tívoli, i al Gran Teatre del Liceu, a Barcelona.
*L’any 2012 Raimon va celebrar el cinquantè aniversari del seu primer concert a Barcelona amb una exposició, entre el novembre de 2012 i el gener de 2013.
*Raimon l’any 2018, en l’acte d’Òmnium Cultural en el 50è aniversari del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
El 2012 rebé la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Barcelona, i el 2013, el Premi Enderrock a la trajectòria.
*L’octubre del 2015 la Generalitat Valenciana va concedir-li l’Alta Distinció de la Generalitat Valenciana i la Gran Creu de l’Orde de Jaume I El Conqueridor.

Discografia
La seua discografi consta de 31 LP’s i 35 CD’s. Hi ha 7 CD’s editats a França, 2 a l’Uruguai, 1 a l’Argentina, 1 al Japó i 2 als Estats Units.
2013- Raimon 50 2018- L´últim recital 1964: Disc antològic de les seues cançons 1966: Raimon a l’Olympia 1966: Cançons de la roda del temps 1967: Raimon al Palau 1967: Raimon música sola 1968: Raimon en directe 1969: Raimon a Montserrat 1969: Sobre la pau. Contra la por (Olympia 2) 1970: Per destruir aquell qui l’ha desert 1971: Raimon 1971: Raimon en Montevideo 1971: Raimon. Catalonian protest songs 1972: En vivo 1972: Diguem no 1972: La noche 1974: A Víctor Jara 1974: Campus de Bellaterra 1974: T’adones amic…? 1976: El recital de Madrid 1977: Lliurament del cant 1979: Quan l’aigua es queixa 1981: Totes les cançons 1984: Entre la nota i el so 1985: Raimon canta 1987: Presències i oblit 1989: Canta Ausiàs March 1993: Integral 1993: Cançons 1995: I després de creure tant 1997: Ausiàs March / Raimon 1997: Cançons de mai 1997: Recitals al Palau 1999: Dotze cançons 1999: Les cançons d’amor 2000: Nova Integral 2000 2003: Clàssics i no 2003: Raimon-Espriu Poesia cantada 2006: Raimon a l’Olympia (1966-2006) 2011: Rellotge d’emocions
Llibres
*Canzoni contro, Japadre Editore, 1971, L’Aquila (pròleg: Giuseppe Tavani). Poemes i cançons, Editorial Ariel, 1973, . Poemas y Canciones 1976. Les hores guanyades, 1983, D’aquest viure insistent, 1986,Les paraules del meu cant, 1993, Barcelona (pròleg: Joaquim Molas).Raimon. Tot el que he cantat. Lletres completes 1959-2017.
Premis
*Revelación de la Crítica Española, Madrid-Barcelona 1963 Festival del Mediterraneo, Barcelona 1963 Gran Prix Francis Carco, Académie Française du Disque, París 1967 Long Play de Oro, Madrid 1976 Ciutat de Barcelona, Barcelona 1982 Fundació Jaume I, Barcelona 1987 Cartelera Turia: Contribución Musical, València 1993 Palmarés des Palmarés: Integral Raimon, Nouvelle Académie du Disque, París 1994 Millor Espectacle de l’any 1993, ACIC, Barcelona 1994 Premi Nacional de Música 1993, Generalitat de Catalunya 1994 Medalla de Oro al Mérito en las Bellas Artes, 1995 Medalla d’Or, Generalitat de Catalunya 1997 Premio Ondas, cadena SER, Barcelona 1997 Premio de Honor de la Academia de las Artes y las Ciencias de la Música, Madrid 2007 Primer premi Liberpress Cançó, Girona 2007 Medalla de la Universitat de València Estudi General, València 2009 Medalla d’or de l’Ajuntament de la Ciutat de Barcelona, 2012 Medalla de Oro del Circulo de Bellas Artes, Madrid 2014 Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, Barcelona 2014 Alta Distinció de la Generalitat Valenciana i Gran Creu de l’Orde de Jaume I El Conqueridor, València 2016 Medalla d’Honor de la Xarxa Vives d’Universitats, València 2016

BREU ANTOLOGIA POÈTICA

Al meu país la pluja

Al meu país la pluja no sap ploure:
o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és la catàstrofe.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com s’ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure.

No anirem mai més a escola.
Fora de parlar amb els de la teua edat
res no vares aprendre a escola.
Ni el nom dels arbres del teu paisatge,
ni el nom de les flors que veies,
ni el nom dels ocells del teu món,
ni la teua pròpia llengua.

A escola et robaven la memòria,
feien mentida del present.
La vida es quedava a la porta
mentre entràvem cadàvers de pocs anys.
Oblit del llamp, oblit del tro,
de la pluja i del bon temps,
oblit de món del treball i de l’estudi.
“Por el Imperio hacia dios”
des del carrer Blanc de Xàtiva.
Qui em rescabalarà dels meus anys
de desinformació i desmemòria?

Al meu país la pluja no sap ploure:
o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és la catàstrofe.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com s’ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure

A Joan Miró

D’un roig encès
voldria les cançons.

D’un roig encès
voldria la vida.

D’un roig encès
tots els amors.

D’un roig encès
aquest racó tan perillós;
la gent d’ací i la de fora
que fossen tots
d’un roig encès.

D’un roig encès
voldria el món,
i dir les coses
tal com són.

D’un temps, d’un país (1964)
(Raimon)

D’un temps que serà el nostre,
d’un país que mai no hem fet,
cante les esperances
i plore la poca fe.

No creguem en les pistoles:

per a la vida s’ha fet l’home
i no per a la mort s’ha fet.

No creguem en la misèria,
la misèria necessària, diuen,
de tanta gent.

D’un temps que ja és un poc nostre,
d’un país que ja anem fent,
cante les esperances
i plore la poca fe.

Lluny som de records inútils
i de velles passions,
no anirem al darrera
d’antics tambors.

D’un temps que ja és un poc nostre,
d’un país que ja anem fent,
cante les esperances
i plore la poca fe.

D’un temps que ja és un poc nostre,
d’un país que ja anem fent. ja anem fent

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!