Emigdi Subirats i Sebastià

Pere Gimferrer i Torrens va nàixer a Barcelona el 1945. És poeta, traductor i crític literari català. Va estudiar dret i Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona i es va especialitzar en literatura. És membre de la Real Academia Española des de l’any 1985.

*Ha desenvolupat la seua obra indistintament en llengua catalana i castellana i ha estat crític habitual d’El ciervo, Destino, Serra d’Or o Vuelta.
* Va iniciar l’any 1963 la seua activitat com a poeta amb la publicació de la seua obra Mensaje de Tetrarca.
* L’any 1970 inicià la seua literatura en català amb la publicació de Els Miralls, que amb les seues obres posteriors en català mostra una poesia discursiva, metaliterària, que assaja enllaçar el Barroc i les avantguardes, explorant així mateix les tènues fronteres entre realitat real i realitat artística.
* Posteriorment va publicar El vendaval (1989) i La llum (1991), en les quals domina la nota visual, l’epigrama. Mascarada (1996) és un llarg poema unitari en el qual, amb un rerefons parisenc (paisatge i referències literàries), insisteix en temes de l’experiència amorosa, arribant a extrems de cruesa i provocació. A L’agent provocador (1998) les proses poètiques són una reflexió sobre com el jo es fa autoconscient en l’escriptura, el pas del jo actiu al jo reflexiu, combinat amb detalls autobiogràfics.
* Com a prosista és autor de Dietari (1979-1980) (1981) i Segon dietari (1980-1982) (1982), recopilacions dels articles que publicava regularment a la premsa, especialment a El Correo Catalán.

Obra poètica
* 1963: Mensaje del Tetrarca 1966: Arde el mar 1968: La muerte en Beverly Hills 1969: Extraña fruta y otros poemas
1970: Els miralls 1972: Hora foscant 1973: Foc cec 1977: L’espai desert 1981: Mirall, espai, aparicions : poesia (1970-1980) 1988: El vendaval 1991: La llum 1996: Mascarada 1997: Obra catalana completa, 1: poesia 1999: Antologia poètica 2000: Poemas (1962-1969) 2001: El diamant dins l’aigua 2006: Amor en vilo2014: El castell de la puresa 2014: Per riguardo 2015: Marinejant

Narrativa
* 1983: Fortuny 1996: Obra catalana completa, 4: figures d’art 2001: La calle de la guardia prusiana

Assaig
* 1974: La poesia de J.V. Foix 1974: Antoni Tàpies i l’esperit català 1977: Max Ernst o la dissolució de la identitat 1978: Miró: colpir sense nafrar 1981: Dietari (1979-1980) 1982: Segon dietari (1980-1982) 1983: Lecturas de Octavio Paz 1985: Los raros 1985: Cine y literatura 1986: Perfil de Vicente Aleixandre 1988: Giorgio De Chirico 1993: Valències 1993: Les arrels de Miró 1996: L’obrador del poema 1996: Obra catalana completa, 3: dietari complet, 2 1997: Obra catalana completa, 2: dietari complet, 1 1997: Obra catalana completa, 5: assaigs crítics 1998: L’agent provocador 2006: Interludio azul

Traduccions
Del francès al català:

* 1979 : Llorens Artigas de Pierre Courthion 1981 : La cartoixa de Parma de Stendhal 1982 : Contes filosòfics de Voltaire 1982 : L’educació sentimental de Gustave Flaubert amb Miquel Martí i Pol
De l’italià al català:
1976 : Arquitectura de Sert a la Fundació Miró de Bruno Zevi
Del català al castellà:
1968 : Teatro de Joan Brossa 1978 : Obra poètica d’Ausiàs March 1979 : Mujeres y días de Gabriel Ferrater (amb José Agustín Goytisolo i José María Valverde) 1982 : Curial y Güelfa (anònim) 1989 : Espejo roto de Mercè Rodoreda

* Al llarg de la seva carrera ha rebut diversos premis i guardons: 1978: Premi Lletra d’Or per L’espai desert 1982: Premi Crítica Serra d’Or de dietari per Dietari (1979-1980) 1983: Premi Ramon Llull de novel·la per Fortuny 1983: Premi de la Crítica de narrativa catalana per Fortuny 1983: Premi Joan Crexells de narrativa per Fortuny 1984: Premi Crítica Serra d’Or de prosa per Fortuny 1988: Premi de la Crítica de poesia catalana per El vendaval 1988: Creu de Sant Jordi 1989: Premi Nacional de poesia de les Lletres Espanyoles per El vendaval 1989: Premi Crítica Serra d’Or de poesia per El vendaval 1997: Premi Nacional de Literatura 1998: Premi Nacional de les Lletres Espanyoles 2007: Premi Internacional Terenci Moix a la trajectòria literària

BREU ANTOLOGIA POÈTICA
PARANYS
Poetry is the subject of the poem.
Wallace Stevens

I
Diuen que Apollinaire escrivia
aplegant fragments de converses
que sentia als cafès de Montmartre: perspectives cubistes,
com els retalls de diari de Juan Gris,
paranys
quan el fons és més nítid que la figura central, a primer terme, una mica
estrafeta, ben bé reduïda a an-
gles i espirals -els colors són més vius als finestrals
del capvespre: un dring
a la cabana de la infància -d’això parlava Hölderlin
i eren salons: preceptor, domassos vermells, el mirall
venecià
Wozu Dichter in dürftiger Zeit, i Goethe escriuria a Schil-
ler que aquell noi amic seu
encara que una mica tímid i amb la natural manca d’ex-
periència
(tot, en el to de la lletra, fa veure el benèvel menyspreu
del vell davant la poesia d’un jove: ell ja n’havia fet,
de versos, i -li semblava-molt més serens, o mi-
llors, o, si més no, amb aquell classicisme que en ga-
rantiria la perpetuïtat),
perquè l’art clàssic es mantindrà sempre: Hölderlin, als
darrers anys, a la seva mare,
li escrivia molt respectuosament, amb les fórmules apre-
ses de petit,
i només li demanava uns calçotets, un parell de mitjons
mal cosits, coses petites i òbvies
com les de Rimbaud a Abissínia, o a l’hospital
-Que je suis donc devenu malheureux!
i els poetes acaben així ferits, anul.lats, morts-vius, i per
això en diem poetes.
Així? La crucifixió d’alguns no és potser més que un
signe,
i és l’equilibri d’altres la grandesa i la mort.
i la fosforescència de Yeats (Bizanci, com un gong al
crepuscle) el preu que es paga
per aquell que tenia el nom a l’aigua escrit.
Perquè algun preu cal pagar, podeu estar-ne certs: Eurí-
dice encara és morta
damunt els commutadors elècrics i la blavor d’una sala
tèbia com la caixa d’un piano de coaba.
El món d’Orfeu és el de darrera els miralls: la caiguda
d’Orfeu,
com el retorn d’Eurídice dels inferns, les bicicletes, els
nois que venien de jugar al tennis i mastegaven che-
wing gum,
rosses esquenes, cossos daurats -delicats-, les noietes
de mitjons vermells i ulls blaus d’Adriàtic que bevien
gin amb taronja,
les que es banyaven nues a les novel.les de Pavese i en
dèiem noies topolino.
(el topolino, no sé si l’heu conegut: era un cotxe de
moda, o freqüent, als happy forties),
però ara ja sóc més vell, per bé que dir vell sigui inexac-
te, però el color del gin amb taronja
où sont où sont the dreams that money can buy?

II
Aquest poema és
un seguit de paranys: per al
lector i per al
corrector de proves
i per a
l’editor de poesia.
És a dir,
que ni a mi no m’han dit allò
que hi ha darrera els paranys, perquè
fóra com dir-me el dibuix
del tapís, i això
ja ens ha ensenyat Henry James que no
és possible.

Foc cec

… d’aquell cech foch qui.ls amadors s’escalfen
Ausias March

COMBAT D’AMOR
Em té l’amor tan subjecte al seu regne
que ara la nit m’és congost o planura;
erm, el boscam, tot d’incerta tenebra.
Temo la mort que les passes m’atura.
¿Qui, de l’amor, els penyals i congestes
de cert coneix, i les balmes? Obscura,
la nit s’afua. Rocalles esquerpes,
fosques cruïlles de llamps i malura.
En creu l’amor em tenia i em té.
Sóc vinant que la creu no conjura.
Reto homenatge, en paratge foscant,
al viu punyal que l’amor em procura.
Més foc al pit, més foc al pit, més foc
al pit! L’amor ¿fa patir si fulgura?
I el cel ¿no pot, de tants núvols, obrir
un diamant, fosc de neu i sutzura?
Al pit, joiell conquerit! Sóc cabdill.
Tota de nit és la meva armadura.
Negre com sóc, ni la nit em reté.
És fosc ivori la meva figura.
L’amor té signes i emblemes. La nit:
astres glaçats en heràldica pura.
Mou un navili l’alè de l’espai.
Blau, sóc l’abisme, i l’abisme m’endura.
Ha de ser negre aquest blau. I demà,
tot fosc d’abisme, com eina madura,
– la llum als pàmpols, de mort averany –
del fosc imperi d’amor tindré cura.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!