Emigdi Subirats i Sebastià

Xavier Farré va néixer a l’Espluga de Francolí l’any 1971. Ha estat lector a la Universitat Adam Mickiewicz de Poznań (Polònia), a la Universitat de Ljubljana (Eslovènia) i actualment treballa a la Universitat Jagielloński de Cracòvia.
* Tradueix del polonès i de l’eslovè.
* Va començar traduint poesia, els poetes polonesos Czesław Miłosz i Adam Zagajewski, principalment.
* Després, ha anat traduint molts altres gèneres, s’ha dedicat a la traducció de teatre, amb les representacions del director Krystian Lupa i les obres d’Ingmar Villqist.
* En el camp de la narrativa, ha traduït autors com Wioletta Grzegorzewska, Ignacy Karpowicz, Magdalena Tulli o Olga Tokarczuk.
* En l’àmbit de l’assaig, principalment les obres de Czesław Miłosz i Zbigniew Herbert. També ha antologat una àmplia selecció de poetes polonesos nascuts entre els anys 1960 i 1980.
* De l’eslovè ha traduït la poesia d’Aleš Debeljak i Tomaž Šalamun, i les obres narratives de Lojze Kocačič i Vitomil Zupan.
* Ha impartit nombrosos tallers de traducció polonès-castellà i polonès-català.
* També ha publicat obra pròpia: cinc llibres de poemes i un assaig, L’auditori de Görlitz (2019).
* L’any 2020 ha estat finalista del V Premi PEN de traducció per l’obra Cos d’Olga Tokarczuk (2019).

BREU ANTOLOGIA POÈTICA

ÍSTRIA

Els territoris saben com adquirir els pòsits
de la identitat. Són pacients i esperen anys.
Com aquí a la península. En lloc de barreres
per delimitar-se, les capes se superposen.
Una petjada troba el seu model uns metres
més avall. Se’n pot fer una prospecció.
El pòsit és cada cop més rígid, un fòssil
que no ens remet a cap origen (pobre
Darwin ingenu). Un tall i hi veiem les imatges
encastades. Hem de buscar un alfabet
per desxifrar-les, o ja fou inventat.
La terra desprèn una amargor de fel.
A un cantó hi ha el mar, a l’altre, el mar.
Ni la salabror podrà vèncer el pòsit
que seguirà reposant a la península.

DESCOBERTA

Puc recuperar els sons, la ment descansa,
no ha de fer cap esforç buscant l’ajut
de la vista. És innecessari llegir els llavis.
No he de buscar el significat, com claus a l’acte,
en el diccionari dels absurds imaginats.
I es fa estrany veure com altres signes malden
per ocupar un espai que els era propi. Ho entens.
La bifidesa t’acompanyarà sense descans.

RECERCA

Repiqueteja la pluja a l’ampit llaunatat.
Marca un ritme gens regular, una música
dodecafònica emmarcada amb paciència
en un esquema. Com els objectes de la taula
que només acompanyen els llibres. Poemes,
poemes en diferents llengües on em capbusso
per extreure’n una confusió que abans
no existia. Com la d’aquesta pluja
que ha trencat la filera dels dies amb massa
sol. Deixo un llibre a la llauna de l’ampit.
Canvia el ritme, el so és sec, contundent,
segueix irregular. S’endinsa en la pell del llibre,
comença a esborrar les paraules, els límits
dels versos. Els poemes s’estenen per tota
la pàgina. La pluja determina el ritme del
poema. Sempre colpejant en el mateix lloc.

Quan són les set, totes les hores esdevenen silencis
repetits. Grans de sorra en un rellotge perpetu
que no gira mai. Silencis en els carrers buits.
L’eco de les teves passes es repeteix encara a casa.
Uns auriculars que sorprenen la memòria. Busca
altres ritmes en el brogit diürn. En l’oblit
de sortir de casa. Endinsar-se en les venes,
una injecció dolorosa. Però aquesta no és la ciutat.
L’única expedició que t’encamina al silenci, hores
repetides, fulles que s’acumulen en la solitud
dels pocs records arrombollats en períodes
de vacances. És així que el refugi que busques
emet tan sols imatges en una pantalla muda.
El carrer queda desert. Les hores inicien
el camí de la foscor, com ratpenats. Miren
el món cap avall. Puja la sorra del silenci.

És el món dels rius. La mort i la vida
que s’escola com les venes de les ciutats.
Del cor bombeja per resseguir tots els punts
del cos, ple de ferides. La lluita d’un felí
perillós. S’acosta silenciosament, i amb un cop
pot obrir-te en canal. I la construcció
de ponts. El riu els obre, el riu els tanca.
El riu els enfonsa. Un sol moviment.
És el món dels ponts. Les bastides
que es desfan en acabar l’edifici.
Els punts de suport que desapareixen,
com claus rovellats enmig de la brossalla.
El pensament per entrar al carrer busca
el pont al mapa, el riu que parteix
la ciutat. Així és com pot caminar.
Sempre dubtant entre dues meitats.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!