Emigdi Subirats i Sebastià

Jordi Llavina i Murgadas va nàixer a Gelida, Alt Penedès, el 1968. És escriptor, poeta, crític literari, professor de llengua Catalana i presentador de ràdio i televisió. És llicenciat en filologia catalana per la Universitat de Barcelona.

* Ha treballat en el món editorial, en l’ensenyament i com a periodista cultural.
* Es va donar a conèixer l’any 2001 en guanyar el Premi Josep Pla de narrativa amb la novel·la Nitrato de Chile.
* Col·labora al diari Avui, a El Mundo a La Vanguardia, TV3 i a El 3 de vuit.
* Va conduir el programa de televisió El book insígnia.
* A la ràdio, va presentar el programa Fum d’estampa a la desapareguda emissora Catalunya Cultura. També va col·laborar al programa L’ofici de viure de Catalunya Ràdio a la secció dels Mails d’amor.
* En el terreny de la poesia, el 2006 va guanyar el Ciutat de Mallorca gràcies al recull La Corda del Gronxador; i, l’any 2007, el Premi Alfons el Magnànim de poesia en llengua catalana amb l’obra Diari d’un setembrista. Amb aquesta mateixa obra també obté, un any més tard el Premi Crítica Serra d’Or de poesia. A aquests reconeixements li segueixen el Vicent Andrés Estellés de poesia per Entrada de fosc (2011) dels Premis Octubre i el Premi de la Crítica de la poesia catalana pel poemari Vetlla (2013).
* El 2014 Llavina va ser el comissari de l’Any Vinyoli, per a commemorar el centenari del reconegut poeta català.al
>
* Ha estat guardonat amb: 2001 Josep Pla per Nitrato de Chile, 2006 Ciutat de Mallorca per La corda del gronxador, 2007 Premi Alfons el Magnànim de poesia per Diari d’un setembrista, 2008 Premi Crítica Serra d’Or de poesia per Diari d’un setembrista
2010 (Premi Vila de Martorell de poesia per País de Vent, 2011 Premi Vicent Andrés Estellés de poesia per Entrada de fosc, 2012 Recull-Rafael Cornellà de retrat literari per L’home que encara fa servir barret. 2013 Premi de la crítica – poesia catalana per Vetlla. 2018 Premi Lletra d’Or per Ermita. 2019 43è Premi Marià Manent per El magraner.
Narrativa breu
* 1999 La capa d’ozó, 2001 Dies de Galícia, 2009 Londres nevat

Novel·la
* 1994 La matèria del temps, 1999 La mà tallada, 2001 Nitrato de Chile, 2008 Ningú ha escombrat les fulles, 2013 El llaütista i la captaire

Poesia
* 2006 La corda del gronxador; 2007 Diari d’un setembrista. 2011 País de vent. 2012 Vetlla. 2013 Contrada 2015 Matí de la mort. 2017 Ermita.

Traduccions
* 2014 El pequeño trol MUMIN, Mymbla y la pequeña My.

Estudis literaris
* 2014 Neu, fang, rosada, constel·lació : articles, treballs, apunts sobre la poesia de Joan Vinyoli. 2015 L’Expedició dels catalans a Orient, de Ramon Muntaner ; versió de Jordi Llavina.

BREU ANTOLOGIA POÈTICA

Cor meu

No en tens cap altre: és el teu cor.
Tan coriaci, i més inexpugnable
que les figueres de moro que creixen
en timbes fondes, ferestes com tombes.
En canvi, altres vegades, fonedís,
retut i vulnerable com la figa
que, des del mirador d’una branca alta
al veïnat amable d’un jardí,
ha caigut al carrer i, oferta al trànsit,
sembla que es queixi –estremida, esclafada—
sota el corró pneumàtic d’una roda,
o que potser es va descosint –petita
víscera— a la mà cuitosa d’algú
que l’ha collit de terra i ara pren
tant de delit pastant-ne l’hemorràgia.

Anunciació

(al mas de les ombres)
Aquell dia vas obrir els porticons del mas
–massissos, de fusta gebrada de vernís.
Només quedava un vidre a la finestra.

Una franja de llum va projectar-se
del fred de fora al nínxol de la llar
–tan buit, i net, sense volves de cendra.
Abans, però, havies apartat les cortines
–d’un color verd de terra mai rentat
i d’un caient sense fe ni el rigor
de la mortalla vestint el pit mort;
més aviat el vellut polsegós
del teló d’un teatre d’artesans.
Trobàvem, dins una fornícula,
tot de diaris vells i de revistes
de feia anys, i dins una senalla
branquillons secs de pi i un munt de pinyes,
pinassa i agulles torrades,
potser cargolins morts i terra eixuta
que hi devia haver arribat un matí
sent una pell tendra de fang
damunt l’os llarg d’una branqueta
o dins les cel·les d’una pinya oberta.

Dins de la llar, penjaven els clemàstecs.
També hi havia eines de ferro negre:
l’atiador, que a les nits ens servia
per burxar els tions encesos, ferint-ne
l’escorça fins a fer-la espurnejar;
i la joguina freda d’una pala
per escurar la cendra l’endemà.
La nostra habitació feia olor
de manta humida, de guix revingut.

Et recordo a peu dret, al menjador,
a tocar de la taula que tenia
un calaix fondo, amb pom rodó, pel pa,
contemplant la franja de llum, absorta.
¿Que et trobes bé, t’has marejat, què et passa?
Explicant-me que et senties tan nua
com la neu de serradures dels àcars
o la senalla de la llenya prima.
Miro si hi ha res fresc a la nevera.
I em deies que amb el ferro dels clemàstecs
no feies per lligar curta l’angoixa.
Què et sembla si t’estires una estona.
Llavors vas fer, resolta, un cop de cap,
com espantant-te mosques de la cara,
i vas tornar més pàl·lida a prop meu.

Et vas deixar morir mesos més tard.
Com l’àcar nu. I el ferro que, en efecte,
semblava que es fongués al teu costat.
Cadena desfeta,
……………………..una lleva espanyada,
………………………………………………………el forat
allà on hi havia hagut tota la vida el cor.

‘Vetlla’
L’amiga em va regalar un llibre
que sempre més m’ha acompanyat.
Conserva entre les velles pàgines
aquella prima cinta negra
que m’ajudava a trobar el vers
que encara havia de llegir.
Avui la cinta és una trena
esbadiada, i el cartró
de la coberta té un doblec
que és com la nafra d’una cara.
Quan em va fer present del llibre,
ella, com jo, també era jove.

Si en vam llegir, plegats, de versos
de l’obra que anys després jo hauria
de repassar ben sol! Va fer-se
groc el paper, i ha criat taques,
taques no gaire diferents
de les que han escollit la pell
d’aquestes mans com qui ha triat
un àlbum per poder mostrar
segells de col·lecció del temps.
Les guardes semblen un vestit
que s’ha anat deslluint a l’ombra
d’un vestidor, a la llum del dia.

Pel llibre vam conèixer alhora
la sort amarga d’un granger
que havia tret d’un safareig
ple d’aigua fosca i fonda, freda,
el mocador de cap vermell
i els guants de treballar, enfangats,
que hores abans la seva dona
encara havia dut, com sempre.
Solíem recitar de cor
molts versos del poema trist:
“Mocador i guants, despulla horrífica:
el pols negat de la que estimo”.

Torno a obrir el llibre. N’ha saltat
un bitllet groc de tren, senzill,
de quan tenien els vagons
seients vermells i cortinetes
com un teló que s’abaixava
per la finestra, inflat pel vent.
Bitllet gastat, de cartolina,
que du la marca d’un triangle
i ara em fa tanta companyia
com me’n van fer llavors els versos;
troballa d’un viatge, res,
títol d’herència d’un temps mort.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!