Emigdi Subirats i Sebastià

L’Encarna Sant-Celoni i Verger va nàixer a Tavernes de la Valldigna, la Safor, el 1959. És escriptora i traductora.

* El 1983 va guanyar el premi Ciutat de Cullera, amb Dotze contes i una nota necrològica, i el 1985 el premi Joanot Martorell de Gandia, amb la novel·la Siamangorina.
* És membre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.
* Ha traduït: Els mil i un quarts d’hora, de Thomas-Simon Gueullette (2008), i cotraduït del danés, amb Anne Marie Dinesen, l’antologia Digte-POEMES, de Tove Ditlevsen (1995); de l’àrab, amb Margarida Castells, el recull Perles de la nit. Poetes andalusines (2013), i de l’anglés, amb Isabel Robles, Vint-i-un poemes d’amor, d’Adrienne Rich (2019).
* L’any 2004 obtingué el premi Vila de Puçol, i el 2008 va publicar l’antologia Eròtiques i despentinades. Un recorregut de cent anys per la poesia catalana amb veu de dona, amb il·lustracions de Maria Montes.
* També és coautora de dos llibres de llengua: Reciclatge (1992) i Accent greu (2000).
* Col·laboradora del Diari La Veu i, a més de en diverses revistes i publicacions.

Novel·la

* 1986: Siamangorina. reeditada el 2018 amb el nom de Vestals de Roma; 2003 i 2009: Al cor, la quimereta. 2014: Milonga de tardor. 2018: Vestals de Roma.

Obra poètica

* 1989: Sénia de petits vicis. 1991: Arran de pantomima. 1996: Dèria i fal·lera. 2002: Sediments d’albaïna i maregassa.

Narrativa

* 1985: Dotze contes i una nota necrològica. 2005: Guarda’t dels jocs del destí.

BREU ANTOLOGIA POÈTICA

I
Als llocs més insospitables,
enllà, on, a despit de la por,
l’arrel més fonda
i la branca més enaltida
s’agafen de la mà,
on les paraules perden llur significat
…
Potser enllà s’amague.

II

La distància tarda a consentir-se.
Jo anava acumulant-me
amb avesades assercions
de la teua anada i la meua,
em reomplia
amb nobilíssimes promeses
d’estar bé.

La distància tarda a consentir-se,
sí,
i els recomptes no salven ni un segon
des d’aquesta obstinada habitud
d’escoltar el teu alé
sobre el meu pit esquerre.

Bressoleig

Em bressole en els teus llavis
remarcant-los dins l’aquarel·la del visatge
i em transporte enmig dels jardins,
sota aquelles arcades de la moreria,
veient com els cabells
s’escorrien per la teua pell de nina
empresonant-te la cara.

Esbiaixe la fruita vermella
fent-se’m tèbia la boca
i torne a besar ta mel d’abella
cremant-me tendrament les portelles de les dents;
com l’aleteig d’una papallona:
obrint-se,
tancant-se,
una i una altra vegada,
fins a la darrera estona del desig.

M’aporega que aquella nit de metamorfosi de seda
se’n fuja frèjola amb la curtor d’un poema,
però sent encara, ben a prop,
la teua carn brotant de plaer
i m’ensabone amb la joia de veure el teu somriure.

Amaretto

Per què l’ametla ensucrada
m’ha de saber tan agra?

Recerque el glop de menta
que em refresque la boca
i la cruesa en traga.

Per què, dis-me,
has de ser tan dolçament amarga?

Llavis mentiders

Bruixa i nutrícia, verge i luxuriosa,
fada i matrona, submisa i valquíria,
frígida i lasciva, beata i pecadora,
serp i virtuosa, mare i harpia…
Tant se val.

«¡Heu vingut al món per a patir!»,
criden bisbes i botxins.

I, per això, no és estrany
que ens apallissen i que ens maltracten,
que ens humilien i que ens lapiden,
que ens silencien i que ens esgarren,
que ens cosifiquen i que ens mutilen…

¡«Que callen per sempre els llavis mentiders»2
que de tot diuen que som culpables!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!