Emigdi Subirats i Sebastià

Lletres ebrenques

8 de juliol de 2020
0 comentaris

Poetes catalanes (46): Montse Altarriba Vilarasau

Montserrat Altarriba i Vilarasau, Montserrat va néixer a Cabrianes el 1948. Resideix a Sallent (Bages). Es dedica a l’àmbit del comerç.

* És poeta i membre de diversos jurats literaris.
* Ha estat guardonada amb els premis: Montseny, 1989: L’encís del Montseny; Josep Fàbregas i Capell de poesia, 1991: Recull de poemes de 1992, 1993.
* Membre del grup literari de Poesia Viva de la Cova del Drac i del Raïm de Poesia d’Artés.
* És Mestre en Gai Saber.
* Ha publicat els poemaris: De sobte s’alça un mur ran de mirada (1992), Tornassols (1998) i Llum de posta (2007).

BREU ANTOLOGIA POÈTICA

Només mirant-te

Només mirant-te
fixament i en silenci
ja em posseeixes.
Despulla’m amb paraules
i sóc teva per sempre.

Si escric pensant-te,
una pluja d’estrelles
m’amara el rostre
i la llum argentada
m’il·lumina el poema.

Obro la tarda pel finestral dels anys

Obro la tarda pel finestral dels anys
i s’esdevé un ocre corsecat
la llum que m’il·lumina.
El roure resta verd, mes ai! els fruits
es podreixen barrejats amb la fullaraca
que s’estén dessota seu.
Ja és tard, és massa tard per reflorir,
el fred es recargola pel damunt
del turonet de les Forques.
S’entreveuen els xiprers
de la vall del silenci, i el sol
no m’escalfa les mans pansides.
Resignada, o tal volta furiosa,
escric l’empenta de la sang que es rebel·la
perquè no creu en decadències,
i esplaio el somni, el desig, la vida
pel corrent del riu que em banya
el delit enderrocat.

VEREMA

Recordes, amor, el jorn aquell, quan
embadalits de zel, prop de la parra
tastàvem dolçaines de picapoll?
Recordes aquell gust a la geniva
i el desenfrenament agut del llavi
mossegant el raïm de l’altre llavi?
Inventàvem sabors nous amb el tast
ensucrat d’un bagot de grans de mel.
Encesos d’un alè canicular
sustentàvem la tarda de promeses
sota d’un cel que ens mirava indulgent.
Després, ens recollíem, tancant
els finestrons a les corrents adverses,
I fèiem l’amor, abraçats com mai,
amb la llepolia enganxada a la gola,
transportats, no dèiem res.
No hi havia paraules.

MIGDIADA

Sigues el meu coixí mentre la nit s’enfila.
M. Rosa Font i Massot

Sigues el meu coixí mentre la tarda avança,
sigues somni amantíssim de les hores llunyanes
i el meu respir enardirà el repòs,
i tornarem a ser l’estrofa monorima
d’aquell poema teu i meu, d’aquell espasme
que ens va trasbalsar el cos, de la punxada
que ens travessà la nit per omplir-la d’estrelles.
Deixa que s’impregni de zel la migdiada,
que la cambra s’inundi del batec de la sang,
i els secrets dels amants rebentin les temples
de l’horabaixa encenent fogueres a l’horitzó.
Deixa’m agafar el son,
Abraçada al coixí dels teus braços.
M’adormiré en la tarda blava dels teus ulls,
i navegaré per les nines humides
delitant-me d’abrilats colors.
Resseguiré rutes fressades per les estrelles,
rebolcant-me en abismes de llum.
M’amararé de la saba salada
perduda en el llac transparent del llagrimall.
Clouràs les parpelles, i em quedaré
dins de la tarda blava dels teus ulls
per sempre.

AMB SABATES DE PLUJA.

El camí és ple d’un silenci abstracte.
No refilen els ocells, el vent s’aclofa
en un desmai cadenciós, vora la bassa
ni un sol raucar de granota,
ni la frisança de la papallona
trenca el mutisme d’aquest instant.
Una mística solitud inunda els sembrats;
s’escampa una suavíssima sentor de blat
en un vaivé compassat que endolceix
el ulls de l’ermità. A poc a poc, el sol
acluca el seu immens esguard
darrere els pollegons del Pedraforca,
i la tarda sucumbeix a una mort lenta
que s’arrapa al mirall blau.

Tímidament, sento la teva mà damunt la meva,
i amanyago l’estel que m’il·lumina el vespre.

VESTIT

…quan les llengües de flama es repleguin
En el nus coronat de foc
I el foc i la osa siguin u.
T. S. Eliot

He embastat cada jorn amb el teu nom
brodat a la butxaca del destí.
Cosint la pell dels dies he arribat
a fer-me un bell vestit, apedaçat de records.
L’escot entreveu una claror llunyana
d’aquell estiu abrivat, de l’embriaguesa
de la canícula enervant.
He rematat la vora amb pètals de la rosa
que em floreja prop del cor.
He atacat els fils de les guspires de goig,
perquè no se m’escapi
l’or d’aquella tarda que guardo
als plecs de la memòria.
I saps?, encara avui el
vestit em cenyeix la cintura.

S’0MPLE LA NIT

S’omple la nit de la nit més agresta;
núvols de plors enfarfeguen
un cel sense pupil·la.
Rostres, rostres i més rostres, burlant-se
del crit patètic de la son.
Fredes suors corglaçant-me les mans, la sang,
la sang agònica, malferida de nit.
Es gangrenen passions
entre vànoves càlides;
i el teu nom,
l’únic nom que preval dins l’obscur,
martelleja el meu cap,
demanant-me el per què i els motius
de l’insensible destí que ens separa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!