Emigdi Subirats i Sebastià

Lletres ebrenques

12 de maig de 2021
0 comentaris

Poetes catalanes (354): Àngels Vila Safont

Àngels Vila i Safont és natural de la comarca de l’Empordà. Llicenciada en Filologia Catalana. Professora de secundària a l’INS Narcís Monturiol de Figueres.

* És Blogaire a estones: a vegades escriu Tramuntanades. Viure la fa escriure i escriure la fa pensar.
* De tant en tant li publiquen articles d’opinió (darrerament al Gerió Digital: https://www.gerio.cat/opinions/opinador/maria-angels-vila).
* Va ser finalista al premi Poemestiu 2017 i guanyadora del 2018.

BREU ANTOLOGIA POÈTICA
Em sotgen les hores incertes
Quan tornen les hores incertes,
truquen tossudes a la porta.
I, ulls clucs, faig el desentès
mentre em sotgen des del replà
hores que pesen, sense pressa,
que m’assetgen silencioses.
Dissimulo com puc el gest:
no em moc, malgrat que és en va.

Quan tornen les hores incertes,
em desvetllen agosarades.
Maldo per desfer-me del malson
però el malson és realitat.
I em flagel·lo: estic desperta
i jo no m’ho vull creure encara.
Per més que clami a la son
la il·lusió passa de llarg.

Quan tornen Les hores incertes
em remouen feroces l’ànima.
Em parlen d’una veritat
que no comprenc i que em commou,
que no és la meva ni la teva:
són certeses enverinades.
Però, per què fer lloc al plany
quan ens aguaita aquest horror?
Seguiré la meva drecera
amb pas ferm, sempre esperançada…

Potser
Pot ser. Sí. Potser només ho sé jo.
Dèries meves que no em duen enlloc…
Però sento aspra la teva veu dolça
I se’m fa quasi estrany quan te m’apropes.
Enyoro els nostres dies de vellut,
quan no érem més que un amor en brut.
Però jo no sóc qui per fer retrets:
Potser ens ha fet mal el temps.
Dèries meves que no em duen enlloc…
Pot ser. Sí. Potser només ho sé jo.

Nadal a casa
(3r premi als Premis Poemestiu La Vinyeta’17)

Que aquest Nadal que, tossut, ja s’atansa,
i és aiguabarreig de mels i d’agrors,
sigui més que l’interludi onerós
amb què, sovint, volem fer la quitança
de tants oblits, tants errors i recances…

Que siguin dies ben plens d’esperança,
bressol franc de designis i projectes,
preludi joiós de temps de certeses,
diades viscudes amb delectança,
ben conscients que la vida té més actes.

Jo viuré aquestes bromades a casa,
pregant que ens faci net la tramuntana,
la veïna rabent que ens esbatana
els cels i ens esbandeix el pes de l’ànima…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!