Emigdi Subirats i Sebastià

Rosa Maria Arrazola i Díaz va nàixer a Barcelona el 1969. És poeta i artista plàstica. Forma part del col·lectiu Creadores de Gràcia del Projecte Minerva.
* Ha participat en diversos projectes i actes solidaris i reivindicatius com Autisme. Trenquem el silenci amb la poesia, Poesia amb accent de dona, Dia de la Dona, Teixint connexions, Som amb tu per a la Fundació d’Oncologia Infantil Enriqueta Villavecchia i Cultura amb nom de dona.
* El seu poema La Barca va ser llegit al Parlament de Catalunya en l’acte d’homenatge a les víctimes de violència masclista el 2016.
* Ha publicat els llibres: Els silencis escrits (2009), Llibre dels xiscles (2013), Rai (2014), Nero nero nas (2016) i Buit de març (2017), amb pròleg de Núria de Gispert.
* També ha rebut diversos premis per les seva obra literària poètica, d’entre els quals destaquen: Francesc Candel de Poesia, 2012 per Marona, Miquel Àngel Riera, 2014 Ciutat de Manacor per Rai, GAT Literari de Torelló, 2015 per Forat, Estabanell Energia Òmnium Cultural del Vallès Oriental, 2016 per Buit de març, Jocs Florals de Sants, Hostafrancs i la Bordeta, 2016 per Concert en E major, Josep Fàbregas i Capell de la Vila de Sallent, 2018 per Era.

BREU ANTOLOGIA POÈTICA

PoeMar
(1r premi als Premis Poemestiu’17)

Quan couen els estels a l’Empordà
el cotó de la nit empaita les fissures
i en cada escletxa de la pell hi poso llunes
de menta i vinya verda,
mentrestant s’ascla el món
i aquesta costa immensa em purga el plor
que entela l’aire verge que es respira.

I la llum penetra a les tardes grises
i sóc una barca entre mil records
i m’abat la riba tacada de groc.

Llavors m’adic amb l’aigua que m’alleva el dol,
i totes les quimeres són visibles:
ets una taca en aquest instant moll,
una boca vermella, un mot, un pit,
un esguard enrogit a l’horitzó,
un astre, una rodona, una gavina blanca
i silenciosa, una pausa darrere del punt i final,
una calma tenaç, un ham que pesca vides,
un esquer que s’enfonsa en les hores humides,
el paisatge del cor i la terra de l’ombra i la follia.

I ets l’aroma que copsa cada gota de sal,
el tronc que dansa a la vora del far,
i aquell verd de les aigües de les cales petites,
de l’onada feliç, de les fulles més tendres
i dels versos de sorra que han tenyit el rellotge
d’esperances que passen i que giren i corren
i s’enfonsen i suren en aquesta badia.

No som res terra endins, però ets l’arpó del poema
i en aquest oceà no hi caben les mentides.

La mar de tu
(1r premi als Premis Poemestiu La Vinyeta’17)

Que el mar de la teva boca
faci arribar les ones
a les dunes sense sorra
del meu cos.

Així sabré que tornes.

Fer de mare
Jo no pretenc
ser cap model de perfecció,
només em cal
que entenguis un segon
que no m’importa res
en aquest món,
més que allò que he parit
amb esforç i suor.
(I, a mi, em van fer cesària).

Em vestiré
Em vestiré amb ratlles grogues
i diré versos vermells,
retallaré les novel·les
i les cosiré a la pell.
Duré sons a les butxaques
i uns quants pètals als cabells
i el vestit serà de terra,
tindré a les mans molts batecs,
els regalaré amb somriures
i una tija sempre verda
a qui s’arreli al cel net.

I no caldrà cap moneda,
i no caldrà signar res.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!