Emigdi Subirats i Sebastià

Lletres ebrenques

3 de març de 2021
0 comentaris

Poetes catalanes (284): Coloma Lleal Galceran.

Coloma Lleal Galceran va nàixer a Ceuta el 1944. És filòloga, poeta i professora universitària, sòcia de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

* Fou la tercera filla d’un marí mercant badaloní. Va néixer a Ceuta mentre la família es trobava en aquesta ciutat i als sis mesos de néixer es tornen a traslladar a Badalona. En finalitzar el batxillerat, entra a treballar en el despatx d’un taller mecànic, on comença a escriure els seus primers poemes. Estudià Filosofia i Lletres, principalment filologies romànica, hispànica i francesa. Esdevingué professora de llengua castellana d’aquesta universitat el 1970 i es doctorà el 1980 i poc després esdevé catedràtica de filologia.
* En l’àmbit literari, guanyà l’englantina d’or als Jocs Florals celebrats a París el 1965 amb Plany a quatre veus.
* Al llarg dels anys ha anat publicant llibres de poesia: Poemes el 1967, Des dels sons el 1987, amb un pròleg del també poeta Joan Argenté, i Com si fos una elegia el 2001.
* Les seues obres han estat traduïdes al portuguès, al castellà, al francès i al rus.
* A més, algunes obres escollides també han sigut incloses en obres conjuntes o antologies de poesia catalana.
* Ha conreat, menys, la narrativa amb L’embat del vent: records d’una vida marinera, que guanyà l’11a edició del Premi Romà Planas de Memòria Popular l’any 2009.
*Altrament, ha col·laborat amb artistes com el pintor Josep Uclés i Cifuentes i l’escultor Josep Maria Teixidó Camí.
* També col·labora en la revista sobre temàtica local badalonina Carrer dels Arbres.[1]
* Així mateix, ha escrit llibres de divulgació lingüística d’ensenyament del català com Joglar i Atzavara, i nombrosos articles i llibres científics sobre història de les llengües romàniques, i particularment les de la Península Ibèrica.
* Ha estat directora del projecte de diccionari de castellà del segle XV en la Corona d’Aragó (DiCCA XV).

Obres Poesia

* Poemes. 1967 Des dels sons. 1987 Com si fos una elegia 2001
Narrativa
* L’embat del vent. Records d’una vida marinera. 2009
Textos didàctics
* Joglar 1981. Atzavara 1983.
Llibres científics
* La formación de las lenguas romances peninsulares 1990. El judezmo: el dialecto sefardí y su historia 1992. Breu història de la llengua catalana 2003

TRES POEMES DE COLOMA LLEAL TRADUÏTS A L’ASTURIÀ PER INACIU GALÁN

Trés poemes de Coloma Lleal vertíos al asturianu

Tres poemes de Coloma Lleal traslladats a l’asturià

Torna d’Inaciu Galán y González

Traducció d’Inaciu Galán y González

Querría engañar a la soledá

En mi soledad
He visto cosas muy claras
Que no son verdad.
Antonio Machado

Querría engañar a la soledá
con delles pallabres espeyaes
pero la soledá
resona en metá del gran sileciu
y los sentimientos nun puen dicise

namás la medrana
de les pallabres esquives
namás esmolición
del dicir opacu
conocencia
de nulidaes
curtia conciencia
de la impotencia.

Voldria enganyar la soledat // En mi soledad / he visto cosas muy claras / que no son verdad. / Antonio Machado // Voldria enganyar la soledat / amb alguns mots emmirallats / però la soledat / ressona al mig del gran silenci / i els sentiments no poden ésser dits // només la por / dels mots esquius / només neguit / del dir opac / coneixement / de nul·litats / lleu consciència / de la impotència.

Como si fuere una elexía

Como si fuere una elexía
voi enllenar col to vaciu
solitúes atarraquitaes
y alcordances mal aveníes.

Com si fos una elegia // Com si fos una elegia / vaig omplint amb el teu buit / solituds concorregudes / i records mal avinguts.

Va tiempu que quería escribite

Va tiempu que quería escribite
y dicite como camudó
esti mundu vieyu que queríes
belicosamente y tienra

énte les fueyes impreses
pensé tanto en ti
y na to mirada
asina y too ilusionada
nun m’atrevía a mancate

pero tienes de sabelo
¿quién te lo diría sinón?
yá nun hai compás Taresa
nun hai mañana
namás les lleis d’un agora inmediatu
onde nun cueye’l suañu
y nun hai más hermanos
que los fíos d’un mesmu pá
y d’una mesma ma
tolos demás son estraños
morrieron les utopíes
morrímosles ente toos
y recuérdote na sablera va tantos años
confesándome la to esmolición por Praga
sentaes nel pedreru
recuérdote cuando mos engarrábemos
yo afogada d’incertidumes
tu con bayura de razones

recuérdote con un dolor mui adientro
porque yá nun sé sí mos entendíes
insensibles observando l’espectáculu
de tantos muertos que queríes
más hermanos tuyos
de lo que nunca fui yo.

Fa temps que et volia escriure / i dir-te com ha canviat / aquest vell món que estimaves / belicosament i tendra // davant dels fulls impresos / he pensat tant en tu / i en la teva mirada / malgrat tot il·lusionada / que no gosava fer-te mal // però has de saber-ho / qui t’ho diria si no? / ja no hi ha compas Teresa / no hi ha demà / només les lleis d’un ara immediat / on no hi cap el somni / i no hi ha més germans / que els fills d’un mateix pare / i d’una mateixa mare / tots els altres són estranys / s’han mort les utopies / les hem mortes entre tots / i et recordo a la platja fa tants anys / confessant-me el teu neguit per Praga / assegudes al rompent / et recordo quan ens barallàvem / jo ofegada d’incerteses / tu curulla de raons // et recordo amb un dolor de molt endins / perquè ja no sé si ens entendries / mesells observant l’espectacle / de tants morts que estimaries / més germans teus / que no pas jo.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!