Emigdi Subirats i Sebastià

Raquel Casas Agustí va nàixer a Vilanova i la Geltrú el 1974. És poetessa i professora de llengua i literatura. És llicenciada en Filologia Hispànica i doctora en Literatura Espanyola del s. XX.

* Ha publicat diversos llibres de poesia: Astrolabi ( 2006), Les randes del Paradís ( 2007), La dona bilingüe (2008), Estimar Nick Kamen (2020) i Vessar el càntir (2020).
* La seua producció poètica ha estat guardonada amb els premis: Vila de Lloseta 2007, Betúlia de Poesia de Badalona 2008, Correlletres de Cassà de la Selva 2019, Josep M. López-Picó de Vallirana 2019, Joan Alcover Ciutat de Palma 2019.
* També ha escrit narrativa, Que no torni i altres contes (2008), recull que li valgué el premi de Narrativa Curta per Internet (Premis Literaris Ciutat de Tarragona 2007).
* El 2012 guanyà el premi de narrativa breu Can Jeroni, amb el conte El joc.
* L’any 2018 publicà Balcons que escupen mitges, un conjunt de més de setanta relats breus i críptics. És autora del bloc “Llengua de gat” que va rebre el Premi a millor bloc de literatura l’any 2016.
* Ha estat professora a l’Institut Montgròs de Sant Pere de Ribes i actualment és professora de llengua i literatura a l’INS Dolors Mallafré i Ros de Vilanova i la Geltrú. Com a professora, ha estat guardonada amb el Premi Lletra a la millor experiència didàctica d’ensenyament–aprenentage de la Fundació Prudenci Bertrana (2019) amb Booktrailers, del paper a la pantalla.

Obra literària
* Astrolabi. 2006 Les randes del paradís 2007 La dona bilingüe 2008 Balcons que escupen mitges. 2018
Estimar Nick Kamen 2020 Vessar el càntir 2020

Ha estat guardonada amb: 2007: Premi de narrativa curta per Internet Premis Literaris Ciutat de Tarragona per Que no torni 2007: Premi Vila de Lloseta per Les randes del paradís 2008: Premi Betúlia de poesia – Memorial Carme Gasch. Premis Literaris Ciutat de Badalona per La dona bilingüe 2012: Premi de narrativa breu Can Jeroni d’Eivissa per El joc 2019: Premi Lletra a la millor experiència didáctica d’ensenyament – aprenentage de la Fundació Prudenci i Bertrana per Booktrailers, del paper a la pantalla 2019: Premi Josep M. López-Picó de Vallirana per Vessar el càntir 2019: Premi Alcover de poesia Ciutat de Palma per Estimar Nick Kamen

BREU ANTOLOGIA POÈTICA

Astrolabi

Tornes cada nit, en silenci,
als meus ulls envermellits.
Al capvespre has aparegut
amb una flor als llavis:
nàufrag de mi mateix
no he vist que l’he perduda,
que ni veig l’ombra
reflectida al seu mirall
ni tinc, solitari, roses roges
per omplir
aquesta cambra buida.
Hauré d’aprendre a viure
en una gran casa com un exili
sense el ressò de la seva veu
enmig d’un llarg silenci.

Sol amb mi
i amb els llavis molls.
És per tu que visc
entre dos silencis,
encadenat a una ombra,
mentre et mire, esvoranc punyant,
amb tot el cos
clavat als dits.

Les randes del paradís

LA MARE
Cansada de rebre tantes besades,
la mare es neteja les galtes
amb el puny menut esquitxat de perles.
La multitud li espia els ulls, el cabell,
el penjoll daurat, les fotografies.
Com un animal empresonat i ferit,
contempla per darrera vegada
els dos peuets inflats al fons del taüt.

L’AFINADOR
Anàvem a amagar-nos dins d’un cinema,
gelosíssims, enmig de silencioses parelles.
Assegut al teu costat et rellegia el rostre:
“Treu-me de la monotonia”. Amb la música
un mugró agressiu s’alçava sota la brusa;
damunt la pell s’escolava un dit, dos dits,
una mà. Et palpava lentament i suau
com un autèntic afinador de pianos.

La dona bilingüe

TRANSPARENT
La nit i la llum del cigarret
brillaven a la seva mà.
I jo, com una puta enamorada,
m’anava tornant transparent
al seu costat. Sense cabells.
Sense dits tacats de tinta.
Sense Chanel a l’escot.
Sense soroll.
Transparent
com l’ombra del primer gat
que vaig perdre.

UNA SENYORA VELLA I GRASSA
El meu destí
és una senyora vella i grassa.
Jo volia que fos
com un cavallet de mar
o un pintallavis vermell de Bourjois.
Per això, ara que no tinc por,
enfilo a poc a poc i descalça
l’autopista de l’est.
No puc topar-me amb ella.
Encara no estic a punt.

Un poema inèdit:

BLAU
És tot blau
al teu costat,
és tot blau
al final de l’estiu;
és tot humit
com la samarreta del nen
ajagut damunt la sorra
i transparent
com la trajectòria d’una bala,
com la teva llengua
quan em dónes la mà
i fas veure
amb l’ombra del teu cos
que m’estàs besant,
que m’estàs besant.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!