Emigdi Subirats i Sebastià

Laura Dalmau va nàixer al Masnou el 1970. És poeta i filòloga.

* L’any 2010 publicà Solsticis en minúscula (amb il·lustracions d’Ignasi Blanch), text finalista del premi de poesia Joan Llacuna d’Igualada.
* Ha rebut els premis literaris Margarita Wirsing Bordas (2007), XXXII Jocs Florals de les Corts (2008), Grau Miró de Tanka (2008) i Rafael Sari de l’Alguer (2009).
* Com a autora s’implica intensament en la promoció i difusió de la Poesia, i de les activitats poètiques i artístiques de la Vila de Gràcia, mitjançant el seu blog www.novembre1970.blogspot.com
* Dins les seves adaptacions blogaires he participat en el Paraula de Blog de l’AVUI, Tot Poesia (Festival de Poesia de Sant Cugat), Homenatge de Poesia Joan Brossa, “No hi havia al ciberespai dos amants com nosaltres” (Jordi Cervera), Poesia Infantil (Biblioteca de Cocentaina)…
* La seua poesia també es pot llegir a les antologies Erotisme som tu i jo (2007), La Catosfera Literària (2008), Volen versos (2009), Tensant el vers (2011), Els fulls de l’escriptori (2011), Vint dones poetes (2012) i Donzelles de l’any 2000 (2013).

BREU ANTOLOGIA POÈTICA

No sé com
No sé com enyorar-te en sentir
com les venes s’envermelleixen
de paraules dreceres. Calladament.
Em miro en el retrovisor de la raó
quan la teva ànima s’acosta.

No sé com enyorar-te en saber
que res no em pertany, ni tan sols
quan revesteixo el camí balbotejant
els braços per donar cos a l’aire
quan la teva ànima s’allunya.

Bulímia de cares menudes
La nina de drap diu: Tapa’t la nuesa.
Vol aprimar-se amb la pell blanca
xopada d’ideologies sense pèl.
Ha descobert l’efecte òptic
d’un cos, les mans amb olor de saliva
i el fred de la consciència rentada
sense haver d’engendrar cap àpat.
L’aigua li trenca el color vermell
perfumant la seva habitació adolescent.
Les joguines fa temps que oblidades
dormisquegen escoltant el soroll
de la cadena, en silenci, obstinada.

No sé ben bé
No sé ben bé d’on véns
ni l’oxigen que s’arremora
al teu cos. M’atanso a fora,
mig amagada, i compto.
Compto hores, olors, gestos,
músculs tous, desesperances,
males passades, entrepans de farina,
paraules mudes, tot el que no he fet,
i els relleus de l’adolescència
amb justa metàfora quan s’alça
el teu fotograma en forma d’erecció.

Sota un garbuix
Sota un garbuix d’humitat
sóc un voyeur, incitat,
fora del mirall de tota lluita
en una finestra infal·lible
de quatre costats pecaminosos
a l’engany d’una esperma fàcil,
sense carícies. Consumeixo,
xop d’enyor de cuir negre,
l’objecte d’un òrgan musculós
inaugurat per la llei de l’embut.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!