Emigdi Subirats i Sebastià

Rosa Comes va néixer a Tarragona el 1973. És llicenciada en Filologia Catalana i tècnica de gestió cultural.

*La seua activitat en el camp de la poesia s’ha concretat en la publicació de diversos poemes en reculls col·lectius i de dos volums en solitari que formen part d’un únic projecte conceptual: 3: atzar, publicat amb el fotògraf Xavier Argente (Arola, 2007).
*Va participar com a editora en la revista de creació literària de la Universitat Rovira i Virgili D’ard.
*De la seua poesia s’ha dit que “destaca per un llenguatge audaç i un estil ben poc autocomplaent”.
* Ha publicat els poemaris “Evito el verb” que forma part d’un projecte més ampli que assaja diversos enfocaments possibles de la realitat. Mentre que a 3: atzar, l’eix numèric era l’u, el nombre que indica la irrepetibilitat, els poemes d’ara es basen en el mirall, en el nombre parell, en la idea que potser la veritat de la vida es troba en la suma dels elements i no pas en el fet puntual i imprevisible. L’anàlisi sobre la manera com ens construïm verbalment a partir dels altres, a més, topa amb els límits que els mots imposen i, a la fi, el silenci s’erigeix com l’única opció que tenim per definir les emocions més intenses.

BREU ANTOLOGIA POÈTICA

Quan sigui dona un altre cop
Sense sexe, relaxats i en paral•lel,
sortim del trànsit que ens separa i que ens uneix.
Arrelats en els confins del nostre llit,
respirem a poc a poc,
els dos cors acompassats,
i els ulls miren cap a fora i cap endins,
cap al fetge i cap al cel.
En la planícia dels llençols neix el paisatge
del present: som cossos en relleu,
torrents al coll, camins als dits,
terra a la pell, pols als turmells.
Ens miro des de dalt
i ens endevino modulants.

El vers no admet que sigui tendra, ho sé molt bé,
però véns de dintre del meu clos
i tinc nous marges al melic,
l’origen del cervell.
I des del sostre que ens cobreix
cartografio, ara, aquest terreny
meravellós, perquè s’assenti en el record.

I en el futur, quan sigui dona un altre cop,
ja separats pel moviment
del sòl i erosionats,
sabré l’encaix perfecte que hem tingut
i et retindré com una empremta dactilar,
malgrat les dunes ondulants,
eterna, tot i això.

EVITO EL TEMPS

Evito el temps i evito el verb,
l’espai, els dits, la veu, l’oxigen
que respiro en vertical.
Així estirada en paral·lel,
davant per davant, erectes els extrems,
retrobo el fil de l’argument,
la història que ens explica i ens manté
dintre del món.
S’atura el mot i entra el sentit.
M’aboco al marge i em retinc.

I em poso sobre teu per penetrar-te
i digerir, amb crits estranys i incontrolats,
la veritat d’aquest silenci inabastable
i confiat, que demoleix tots els reflexos
quotidians i em diu, de cop, sense esperar,
tot el que sóc.

CAIC
Desequilibri del pulmó
si em giro cap a tu i et miro els ulls
de l’infinit, si se’t concentren en la mà
que ara t’apropes cap al llavi amb lentitud.
Desequilibri del meu gest,
convulsionat pel teu retall,
alliberat dintre del marc dels teus cabells,
el pit, el braç, el sexe en destensió,
les cames doblegades sota el sol,
els peus al ferro del balcó.
Desequilibri quan m’aboco dins del buit
del teu perfil que ara es desfà,
si deixes l’horitzó i em converteixo
en l’altra banda del mirall.
Sóc just a l’angle del desig.
Caic.

ADDICTA AL MOT

He vist els límits dels teus ulls.
Addicta al mot, he volgut beure’t la vocal,
obsedir-me amb el teu gest.
I tu has respost amb els teus dits,
agenollat sota els meus llavis dilatats,
sotmès a l’oli del desfici més extrem.
I he cridat el meu deliri sense fre,
he escrit, amb llet de les entranyes, la paret.
M’he desbocat en els teus ulls,
m’he escorregut en el silenci dels teus mots.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!