Emigdi Subirats i Sebastià

Menahem es recrea amb la paraula,
la paraula antiga, vera i radiant;
Abu Bakr, la llum del pensament,
i Ibrahim, d’aventura extensa,
fa un bell esguard envers el firmament.

Tres homes, tres camins de lucidesa,
tres veus nascudes amb el curs de l’aigua,
tres ombres entre els jardins
on l’Ibruh passa, somnia i es calma.

Quan Turtuisha era una madina emergent
i Balensiya vestia de cal·ligrafia
les seues nits de marbre i argent,
quan Madinat al Zahra recollia
la grandesa resplendent dels Omeia,
Menahem buscava en l’hebreu vivent
la secreta raïl de cada paraula.

A Qurtuba, entre l’antic Betis i la sal,
el Mahberet va créixer com una flama:
un ver alfabet contra l’oblit,
una arquitectura de la paraula sagrada,
perquè el temps no s’engolís els noms.

I més enllà, en el món vastíssim,
Narbona alçava les seues torres,
i la Provença, entre vinyes i estels,
engendrava trobadors de la saviesa;
mentre Bīzantiyōn, imperial i aurífer,
vetllava l’Orient amb els seus mosaics
i el crit dels savis encara semblava infinit.

Abu Bakr va partir després,
peregrí de lletres i de deserts,
de Turtuisha a Qayrawan,
de Damasc a Bagdad,
allà on la saviesa tenia mil portes
i cada porta tenia mil claus.

A Bagdad, madina de santedat,
les nits tenien el fulgor dels astrolabis;
a Damasc, les fonts de marbre
repetien noms de reis i profetes.
Ell caminava entre llengües i pobles,
entre la memòria persa i l’àrab,
com qui busca amb diverses llums,
una mateixa certesa.

I Ibrahim va fer cap ben lluny,
cap a les terres eslaves,
cap a la Praga encara medieval,
on el Vltava reflectia altres escrits,
i de Krakov feu el més bell retrat.
Va mirar els pobles del nord
amb els ulls d’un home de frontera:
francs i saxons, bohemis i eslaus,
ciutats de fusta, mercats de pell,
camins que s’enfonsaven en la neu.
I va tornar amb el món a dins,
com qui porta, en un got secret,
l’aigua fosca d’un riu llunyà.

Però l’Ibruh els guarda la memòria,
com una espasa adormida sota el sol.
Els homes passen; queda la història,
queda la paraula, amb tot el seu ressò.

Encara avui, quan cau la tarda
sobre les muralles i les riberes,
tres veus s’aixequen des de l’aigua:

Menahem, amb l’hebreu de les raïls;
Abu Bakr, l’encisera veu de profeta sant;
Ibrahim, amb la saviesa viatgera.

Tres pensaments que creixen cap a dalt,
tres noms que el temps no desarrela.
car l’Ibruh roman com font cabdal,
la saó s’amera i la saviesa impera.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!