Odisseu, escolta la meua veu
sota la fúria lenta de les ones.
Tu vas creure que el mar era teu,
que cap déu podia trencar-te el camí.
Vas encegar Polifem, el meu fill,
i després vas riure davant la nit.
Ara coneixeràs el meu regne.
Jo soc Posidó,
senyor de les aigües profundes,
pare de la tempesta,
amo del trident que desperta les roques.
No arribaràs a Ítaca mentre jo vulga.
Faré del teu vaixell
una ombra perduda entre les ones.
Faré que el vent et mentisca,
que les estrelles t’abandonen
i que cada costa que veges
sigui tostemps més llunyana.
Cridaràs el nom de Penèlope
i només et respondrà l’escuma.
Miraràs l’horitzó
buscant la teua pàtria,
però l’horitzó no té pietat.
Has enganyat reis i monstres.
Però no pots enganyar el mar.
Jo soc la mar.
I cada onada que s’alce contra tu
portarà la memòria del meu fill;
cada tempesta pronunciarà el teu nom,
cada abisme guardarà el teu temor.
Navega, Odisseu. Navega.
Perquè mentre el meu trident
domine les profunditats,
el teu retorn serà un càstig
i el teu camí,
una guerra contra mi.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!