Emigdi Subirats i Sebastià

Al Delta el riu es descalça lentament,
amb un cabal mil·lenari a l’espatlla ampla;
l’aigua, blava i salada, s’estén,
i en espill d’irrigació l’arròs s’emblanquina i s’alça.

Verdeja en estiu d’equinocci incandescent,
entre sèquies, assuts i ribera franca;
la plana al·luvial respira densament
i el vent hi deixa una salabror blanca.

Damunt la taula, el pa —de crosta aspra— és calent,
i l’oli verge extra, untuós, hi decanta
la mesa d’olivera persistent,
com una unció solar que consagra.

Hi ha tomates d’horta, polpa turgent,
hi ha allioli lligat amb mà exacta;
julivert i all, en morter pacient,
alliberen clorofil·la aromàtica.

La mar, no lluny, amb batec argent,
ofrena escata viva i sípia que nada;
musclo i llagostí, en vapor latent,
exhalen gustos i brisa salina amarga.

L’arròs —desgranat, mida fluent—
es fa melós en densitat mesurada;
el fumet reduït, col·lagen present,
abraça el fons de la cassola de terra.

Entre horta fèrtil i aiguamoll silent,
la terra parla en lèxic de sínia i marjada;
mans clivellades, gest tenaç i lent,
vigilen la brasa roja, precisa i sàvia.

Menjar aquí és litúrgia i coneixement:
prendre el riu amb cullera fonda i clara,
assaborir la tarda en declivi lent
entre canyissars i gavina blanca,

i entendre que el paisatge és nutrient,
que no s’esgota en l’horitzó que s’allarga,
sinó que entra al cos, persistent,
i hi deixa una claror mineral que crema i parla.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!