Emigdi Subirats i Sebastià

M’agrada veure caure la pluja
quan el cel, cansat de tanta llum,
s’inclina lentament sobre la terra
i en fa un espill de cendra i de perfum.

M’agrada el vidre entelat,
la veu menuda i mineral de les gotes,
el seu repic obstinat i delicat
sobre les teules, les finestres, les portes.

La pluja ho torna tot més lent:
els arbres, les teulades, els records;
i jo la miro, pacient, atent,
com qui contempla un món anterior.

Potser l’han vista caure els legionaris
quan Roma bastia els seus ponts sobre l’Iber,
i els mercaders fenicis, solitaris,
quan duien l’ambre, la púrpura i el saber.

Potser va ploure sobre les naus d’Ulisses,
sobre Cartago, sobre Empúries,
sobre els exèrcits, les gladius i les misses,
sobre els imperis, les seues glòries.

Cau, encara, sobre terra formosa,
damunt les pedres de la vella Dertosa,
sobre la mesquita, la sinagoga i el campanar,
sobre les muralles que han vist passar
almoràvits, templers i reis d’Aragó,
i damunt l’Ebre, antic i obscur,
que arrossega en el seu curs
la memòria d’una lloable cançó.

La pluja no pregunta pels morts
ni pels noms que el temps desfigura:
cau sobre els vencedors i els vençuts,
sobre la glòria i la sepultura.

Jo la miro, sense pressa,
amb una estranya i dolça melangia,
com qui sap que tota cosa passa
i que només l’aigua persisteix, obstinada,
en la seua humida litúrgia.

Per això m’agrada quan plou.
Perquè la terra sembla recordar
que també nosaltres venim de l’aigua,
de la fosca matriu de l’aigua antiga,
i que tot allò que estimem, un dia,
com la pluja, tornarà a la mar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!