Emigdi Subirats i Sebastià

Lletres ebrenques

13 de juny de 2020
0 comentaris

Poema London-Clapham 1990

I

Un munt de gent amb pressa a tot arreu,
de tots colors i vàlida creença,
la Victoria St. famosa i lluminosa,
vivent gatzara per l’idoni indret.
Temensa de trobar-me entre milers
amb la incertesa d’allò que m’espera!
És la metròpoli de tots els temps,
el tirocini de la parla en ment.
Els negres “cabs LTI” tan espaiosos,
open the door a una estada profitosa.

II

Speaking la parla anglesa amb fluidesa,
un gran deler per aprendre i comprendre!
Aquell taxista de rostre sever
treu conversa estèril sobre la pluja,
que ens acompanya tota la vesprada.
Fem un dens trajecte entre bullícia,
amb sons roïns del tot inaguantables,
amb molts llums pendents d’aquest món urbà,
on tot val tant però tot és tan poc:
la gran ciutat tostemps pren el seu lloc.

III

Clapham s’altiva amb la pedra romana,
de centúria antiga de relleu.
Se’ns descobreix com l’univers humà,
classe obrera que ve de tot arreu!
Un parc ben llarg amb bassa i planta ufana,
tenda colombiana amb bons queviures,
i el somriure adobat d’un dolç parlar.
Una llar d’arrel vegetariana,
adornada amb el gust oriental,
on tothom se sent d’aquí i d’allà.

IV

L’alt temple al bell centre d’un barri obrer,
la passejada quan ja s’ha fet obscur,
conversa galana en parla shapespeariana,
amb un flatmate que val son pes en or.
Eixa dona en vel bangladeshiana,
un xiquet mulat de pare alemany,
un bon músic de salsa jamaicana,
fa una amalgama ben universal.
La vida se’m presenta variada,
life is hard but sometimes so nice.

V

El bengalí és una parla ben viva,
aquell cambrer s’escursa son turbant,
entendre’l suposa una epopeia,
el seu anglès és tot un altre accent.
A la recerca d’una digna feina,
sempre dient que ets un estudiant.
Un cop de sort de sobte es fa present,
com un cel blau al Londres emboirat.
Clapham remembro com eixa bona eina,
que fou la clau del futur personal.

VI

El cockney és un espill de ma rutina,
un viu retrat d’un dur vast univers,
on la gent ve al món per tindre sofrença,
o a Wimbledon a gaudir dels diners.
El veïnatge pren forma tan llunyana,
la viva imatge d’un món tan divers.
L’aprenentatge és viu en tot moment,
quan el llenguatge ens descriu lliurement.
Un xic d’enyor per jorns del meu viatge,
ver bressol que today sóc un docent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!