Emigdi Subirats i Sebastià
Lletres ebrenques
LA DIADA
Avui el país encén les seues veles
i el vent pentina els carrers de setembre.
Una bandera -moixó ferit de llum—
travessa el cel com un desig antic.
Ens retrobem, germans d’una mateixa
ombra de pins, de mar i de memòria,
i per un instant sembla que la terra
torne a parlar amb la veu dels qui hi foren.
Però demà, quan s’apague la festa,
tornaran els silencis i les trinxeres,
els egos com ganivets damunt la taula
i les paraules trencant-se entre nosaltres.
Pàtria, què en farem, de tanta llum,
si ens crema els ulls i no ens il·lumina?
Caldrà tornar a començar de baix,
com l’aigua que persevera entre les pedres,
sense amos, sense ídols, sense temor,
i fer de la unitat no un crit, sinó un camí.
Perquè un país no és només una senyera:
és la mà que no deixem anar
quan la nit baixa sobre els camps.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!