Emigdi Subirats i Sebastià

Sota un cel de blau suau,
on l’aire embriaga de dolça aroma,
s’alça la branca, fina i nua,
coronada de flor efímera.
Oh, flor de prunera, subtil, pura,
ballarina d’un hivern que se’n va,
pètals de neu amb ànima rosada,
petjada de llum en el vent lleuger.
Quina tendresa en la teua dansa,
quin miracle en la teua fragilitat!
Ets un sospir de la terra desperta,
en el primer matí, un bes d’alçada
I quan el sol amb flama d’or t’acarona,
esclates en bellesa albina, blanca,
com promesa de fruit en el temps que arriba,
com versos callats a la pell del vent.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!