Emigdi Subirats i Sebastià

Lletres ebrenques

10 d'agost de 2020
0 comentaris

Poema “Escriptors” (1)

Mentre llegeixo un poema d’Espriu
el meu rostre somriu amb son to humà,
que retrata somnis eterns en lletra.
La paraula sobreviu a la guerra,
en un camp erm la imatge és lletja,
amb un bell vers el llenguatge reviu.
Queda clar que en un furtiu moviment
restem gelats amb evident apatia,
d’on només ens treu… la parla ancestral,
que ens situa al centre de l’univers,
el diàleg pervers ja no diu
car l’ànima riu i el cor és immens!

Orwell em va nodrir amb ideals a la noiesa
amb sa prosa clara, precisa i contundent
que nodria els esperits altament.
Tots ens sabem desiguals en aquest món
de lluites pecuniàries supremes i poders extrems
que arrosseguen les ments envers inferns.
Els fusells ensagnen nostra terra encesa,
els obrers es retraten com a un no-res,
mentre els mecanismes ancestrals es fan perennes.
El Gran Germà controla els moviments,
els càntics de poesia ens fan restar dempeus,
el llenguatge esdevé l’arma dels rebels.

Els versos d’Owen traspuen les pors perennes del moment,
és el retratista del sofriment dur i sagnant
que esguerra les ànimes i ensorra els senys.
Sonen els càntics més punyents del soldat del vers,
la música ferotge de fusells sota bombes destructores,
les imatges colpidores de paisatges desolats pel roig mortal.
Els missatges poètics enlairen els anhels d’ànimes
revoltades amb una ploma amb to ben punyent
versant els camps coberts de malvolences innates.
Eixe vell continent ja malalt terminal
guaita endolat milers de restes humanes mutilades,
un jorn en què la lletra fustiga tot ideal demoledor.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!