Emigdi Subirats i Sebastià

Dijous al vespre, la taula s’estén,
amb plats antics i mans que recorden.
El pa es parteix com si fos un gest vell,
una memòria que sempre retorna.

La casa respira un silenci dens,
com si sabés que alguna cosa s’acaba.
La llum és suau, i els ulls es troben
en complicitats d’ombres i paraules.

És temps de mirar-se, de fer balanç,
de dir amb els ulls allò que no es diu.
Els gestos són símbols, rituals humans
que travessen segles i no perden el fil.

Sopar de darrera intimitat,
no pas de comiat, sinó d’empremta.
Una dansa de vincles, de vida i de sort,
on cada cadira guarda una història.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!