Emigdi Subirats i Sebastià

Set parròquies, set braços d’una mateixa terra,
set noms gravats en la pedra dels segles;
i el país, menut com una estrella entre les serres,
va fer de la muntanya el seu ordre lentament.

Set valls com set temples oberts a l’alçada,
set campanars vetllant la nit pirinenca,
set rius portant cap a la fondalada
la saba antiga d’una pàtria intacta.

Canillo, primer llindar de les altures,
amb els cims nevats com torres d’un imperi,
guarda en les seues valls l’antiga arquitectura
d’un poble que ha fet de la duresa un mèrit.

Allà on la neu es corona de llum
i el rocam pren la grandesa dels déus,
la terra sembla més a prop de les estrelles
i l’home més menut, però més digne.

Encamp, entre aigües, prats i fondalades,
on el ferro i la neu han forjat caràcters,
ha vist passar hiverns, ramats i generacions
i encara alça la seua veu entre les serralades.

Ordino, noble i esvelta,
de boscos profunds i aigües cristal·lines,
on les cases semblen sorgides de la pedra
i el temps s’hi vesteix de pi i de roure.

La Massana, oberta a la llum de les estrelles,
on la muntanya es desplega com un estendard,
ha guardat l’art antic de les feixes i les bordes
i el batec obstinat dels homes rurals.

Andorra la Vella, cor de la terra,
on conflueixen els camins i les aigües,
ha vist créixer, damunt la vella pedra,
una vila comercial ben oberta.

Sant Julià de Lòria, porta meridional,
on l’aire pren una altra temperatura,
obre cap al sud la seua vall fecunda
i acull els camins que baixen de l’altura.

I Escaldes-Engordany, filla de les aigües,
on la terra bull sota les seues entranyes,
ha convertit el foc subterrani de la muntanya
en força, ciutat i prosperitat.

Set parròquies, set estels sobre el mapa,
set pilars sostenint una mateixa arquitectura;
cap no és sobirana, cap no viu separada:
totes són Andorra, sencera i indivisible.

Quina admirable geometria de la història:
ni l’extensió, ni la força, ni l’abundància,
sinó la mesura exacta d’un pacte entre valls,
la saviesa antiga d’una convivència perdurable.

Aquí la política no va sorgir dels palaus,
sinó dels camins, dels camps i de les serres;
i l’Estat, com una església romànica,
fou bastit pedra a pedra, arc rere arc.

Set valls, set noms, set flames enceses,
sota la mateixa neu, sota el mateix cel;
Andorra no és set vegades una terra:
és una sola terra multiplicada per set.

Set valls, set veus, una sola cantúria;
set pedres sostenint un mateix firmament.
Així has bastit, contra l’embat dels temps,
la teua menuda i grandiosa eternitat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!