Emigdi Subirats i Sebastià

Al capdamunt dels camins de pedra,
on el vent coneix el nom de cada arbre
i la serra dorm sota un mantell de boira espessa,
reposes tu, Boixar,
com un vell poema que ningú ha pogut esborrar.

Vas ser silenci de portes tancades,
fum extingit a les xemeneies,
petjades que l’herba anava cobrint lentament.
Emperò, la terra té una història
que és la memòria de la nostra gent.

Ara tornes a despertar.

Torna la llum als carrers de pedres,
torna el riure discret de les persones,
i cada alba neix plena de promeses
escrita amb tinta blanca de les rosades.

Els prats s’estenen com un mar de verdor infinita,
i les vaquetes, lentes i serenes,
pasturen com si fossen les guardianes del temps,
campanes suaus van escampant sons casolans
per les valls de la vella Tinença.

Aquí no existeix la pressa.

Només hi ha el cant dels moixonets,
el murmuri de les fonts amagades,
l’aroma dels pins després de les pluges
i les terres a voltes assaonades
que fa reviure la vida vora els marges.

Boixar, poble de serralada,
niu de calma i ple d’història,
ets la glòria feta paisatge,
un refugi de verd i de pedra
on l’ànima aprèn de nou a respirar.

Qui et coneix, et du per sempre dintre,
com es guarda un estimada recança.

Perquè hi ha llocs que només es visiten,
i n’hi ha d’altres que ens habiten.

Tu, Boixar,
ens habites amb la teua bellesa callada,
amb la teua pau ancestral,
amb la dignitat de qui ha sabut renéixer.

Que el vent continue pentinant els teus prats,
que les vaquetes seguisquen dibuixant camins d’esperança,
i que cada pedra de les teues cases restaurades
torne a encendre el miracle senzill de l’existència.

Perquè mentre hi haja una llum encesa al Boixar,
la muntanya rebrà un cant de lloança a la vida.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!