Emigdi Subirats i Sebastià

RAPHINHA, O L’ART DE TRAVESSAR LA HISTÒRIA

Hi ha homes que corren darrere d’una pilota,
i n’hi ha que, sense saber-ho, perseguint la memòria,
corren darrere d’un segle, d’una llum remota,
d’aquella antiga i obstinada vanitat
amb què els humanshan volgut vèncer la història.
Tu corres per l’herba com per un pergamí,
per damunt d’una pàtria verda, humida i secreta,
on cada línia blanca sembla indicar un camí
i cada àrea, rectangular i gairebé perfecta,
un límit que el teu peu converteix en infinit.

Raphinha.
El teu nom sembla vingut d’un país llunyà,
d’un port brasiler on la sal encara recorda
les naus portugueses, l’avidesa de la mar,
els mapes de Mercator, la brúixola concorda
i aquella antiga fam de donar nom al món
perquè, anomenant-lo, semblés nostre i segur,
com si la paraula fos una possessió
i l’horitzó, un territori susceptible de futur.

Però tu no poses noms.
Amb la cama esquerra obres una esquerda en el temps,
una escletxa vertiginosa, gairebé herètica,
i per ella passen els imperis i els vents,
Anníbal amb els elefants, la Roma imperial,
Cèsar amb la seua cal·ligrafia de sang,
els almogàvers, ferrenys, sota la pols de les fronteres,
i tots els humans que han cregut, obstinadament,
que una frontera podia empresonar les quimeres.

Corres, i mentre corres, la història perd solemnitat:
Napoleó esdevé minúscul davant d’un regat,
Alexandre queda perplex davant d’una diagonal,
Carlemany, coronat d’or, sembla un déu cansat,
perquè cap emperador no va arribar tan lluny
com la pilota quan abandona el teu peu
i descriu, amb una corba d’inversemblant virtut,
l’arc secret que separa l’enigma del trofeu.

Hi ha una ciència obscura en el teu moviment,
una matemàtica àgil, gairebé musical,
que ignora els tractats, els mapes i els reglaments
i transforma la geometria en una forma carnal:
la pilota és una esfera, i tota esfera conté
un món diminut, precari, radiant,
i el món, com la pilota, gira, gira i gira
sense saber mai si avança o si retorna.

Newton la va voler explicar amb la gravetat,
Galileu va interrogar els cels i les distàncies,
Einstein va fer del temps una criatura mudable
i va dissoldre els rellotges en subtils circumstàncies.
Tu, simplement, corres, i en la teua carrera
el temps s’equivoca, vacil·la, perd la mesura;
un instant s’allarga com una tarda d’estiu,
i un segon pot contenir tota una eternitat obscura.

Quan accelera el teu cos, s’atura la memòria;
quan frenes, els defensors comprenen, massa tard,
que també ells són mortals, efímers en la glòria,
i que cap cos humà no pot empresonar
allò que corre més de pressa que el pensament,
aquella espurna irreverent, aquella lluminària
que neix sota la bota i mor, incandescent,
al fons d’una porteria sobtadament solitària.

Llavors xutes. No és només un xut.
És una pregunta antiga, obscura, essencial,
una pregunta llançada contra la porteria
amb la mateixa obstinació amb què l’animal
humà ha contemplat sempre la nit i l’agonia,
preguntant-se d’on venim, cap a on anem,
què hi ha més enllà de la darrera frontera,
per què estimem, per què lluitem, per què morim,
i per què una esfera pot fer-nos creure
que durant un instant la mort no ens espera.

Raphinha, tu jugues en aquest menut teatre
on la glòria dura exactament el que dura un crit,
on l’èxtasi és breu i la derrota és sempre
la germana inevitable del triomf fugit,
i, tanmateix, quin poder estrany el teu:
convertir milers i milers de veus en una sola veu,
fer que milers d’homes salten al mateix temps
i que la multitud oblide que la multitud és breu.

Potser això és el futbol:
una forma contemporània de la tragèdia grega,
però sense màscares, sense corifeu ni destí escrit,
amb gespa en lloc de marbre, amb una llum més cega,
i onze homes perseguint una esfera blanca
com si en aquella esfera hi fos contingut el destí,
com si tota la història, antiga i desmesurada,
cabés en un peu esquerre, en un instant, en un crit.

I tu, Raphinha, ets l’heroi que corre.
No l’Aquil·les homèric, invulnerable i furiós,
ni el príncep shakesperià, tràgic i dubitatiu,
ni el cavaller dels vells romanços, gloriós,
que cavalcava entre castells sota un cel cautiu.
Ets un home del nostre temps,
amb les botes tacades d’herba i de cansament,
amb els ulls plens de llum i d’un foc adolescent,
mentre una ciutat sencera, febril i expectant,
espera que els teus peus inventen novament
aquell miracle efímer que anomenem present.

Potser d’aquí a mil anys ningú no recordarà
el resultat, ni el minut, ni el nom del rival,
i algun historiador, amb la paciència monacal
dels homes que busquen en la pols una veritat,
trobarà una línia perduda en algun arxiu:
«Aquell vespre, un home anomenat Raphinha
va córrer com si sabés que el temps, fugit i esquiu,
també pot ser vençut quan la bellesa camina.»

I potser n’hi haurà prou.
Perquè la història, al capdavall, no és sinó això:
un immens camp de ruïnes, una successió d’ombres,
Alexandria sota el foc, Cartago sota la sal,
Troia convertida en cendra, Jerusalem entre els homes,
Roma dormint sota Roma, els imperis sense veu,
i damunt de tanta pedra, tanta sang i tanta glòria,
de tant déu derrotat i de tant rei que fou breu,
un home que corre darrere d’una pilota.

I de sobte, només per un instant,
la pilota vola, la multitud respira,
el món sembla aturar-se sota un cel radiant,
i la bellesa —aquesta estranya mentidera—
ens fa creure, contra tota raó i tota història,
que potser no hem vingut al món per morir,
sinó per córrer, per estimar, per perseguir la glòria,
i fer que un instant de bellesa sigui etern
abans que el temps, inexorable, comence a fugir.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!