Emigdi Subirats i Sebastià

Paris, príncep de l’alba i del foc ardent,
en veure Helena els ulls van perdre el nord;
una mirada, un somriure fervent,
i l’amor li va créixer dins del cor.

La va prendre entre ones i marees,
amb la nit palpitant sobre la pell;
i el mar, gelós, va alçar les seues veles
per dur-los cap a Troia, lluny del cel.

Helena era la llum que el feia cec,
la mel amarga, el somni que no acaba;
i ell, entre el desig i el foc secret,
va estimar-la sabent que tot cremava.

Oh Paris, bell culpable de la història,
quin preu té estimar contra el destí?
Per la bella Helena senties tu la glòria,
de Troia, ta ciutat, fores el botxí.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!