Emigdi Subirats i Sebastià

No eres l’home de l’espasa,
eres l’home de la paraula,
el qui sabia que la força
sense seny és només soroll.

La mar et va prendre els companys,
els déus et van sembrar de dol,
les illes et van oferir
l’oblit embolcallat de bellesa.

Però el teu cor
mai no va desertar d’Ítaca.

Vas lligar el teu cos al pal major
per escoltar el cant
que condemna els homes,
i vas aprendre
que la llibertat
també consisteix
a resistir el desig.

Vas encegar el gegant,
vas desafiar la tempesta,
vas caminar entre els morts
amb els ulls oberts
i el cor ple de preguntes.

Cada onada
era una pàgina del teu destí.
Cada alba,
una esperança que el vent
es negava a apagar.

Penèlope filava el temps
amb les mans de la paciència,
i cada punt del seu teler
era una estrella
que et guiava des de lluny.

Quan finalment vas tornar,
la victòria no era el triomf,
sinó el silenci.

Reconèixer la terra,
besar la pols del camí,
abraçar els qui havien esperat
mentre els anys
es convertien en cendra.

Per això encara avui
pronunciem el teu nom.

Perquè tots naveguem
per mars incerts,
tots escoltem sirenes,
tots lluitem contra monstres
que sovint habiten dins nostre.

I tots,
d’una manera o altra,
cerquem una Ítaca
on el cor
deixi de ser exili.

Odisseu,
mentre hi haja un horitzó
i una vela oberta al vent,
la teua història
continuarà travessant
la memòria dels homes
com una estrella
que mai no s’enfonsa.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!