Poema A Menahem Ben Saruq

16 d'agost de 2026

1 comentari

Menahem, fill de Turtuisha,
vas comprendre que les paraules tenen pàtria,
i que una lletra pot guardar un món sencer.

A Qurtuba, dins dels palaus de l’al-Andalus,
quan Abd-ar-Rahman III, el califa,
estenia sobre la madina la seua arquitectura de llum,
Hasday ibn Shaprut obria les portes del saber
i tu, Menahem,
ajuntaves paraules com qui recull estels
després d’una nit sense lluna.

Vas escriure el Mahberet,
el llibre on la llengua jueva
trobava refugi contra l’oblit,
i vas posar ordre als noms antics,
a les raïls, als verbs,
a aquella música secreta de l’hebreu
que només els homes de Moisès
saben escoltar en la seua fondària.

Però Qurtuba també sabia ferir.
Entre els pòrtics del poder
creixia una ombra: Dunai ibn Labrat,
el gramàtic de Fes, el teu adversari,
la llengua aguda que va voler disputar-te
la glòria de les paraules.
I allò que havia estat pont
es va convertir en mur.

Una ferida filològica,
minúscula per als poderosos,
immensa per a qui sap que una paraula
pot contenir l’esplendor i la ruïna d’un poble.

Tu vas conèixer llavors
la fragilitat de la fama,
la seua llum febril,
la seua resplendor efímera,
aquella glòria que s’encimbella
i després s’esfilagarsa com fum.

I en la nit del record
tornava Turtuisha.
Els carrers estrets,
la pols crepuscular,
el forn taburn,
i l’estima de l’imma
com un ressò que mai no s’apaga.

Al-Andalus et seguia dins la sang
com un perfum remot
de jardins desapareguts,
com una llum mineral
sota les cendres de la memòria,
com una remor subterrània
que el temps no aconseguia extingir.

Hasday. Dunai.
Qurtuba. Turtuisha.

Quatre noms gravats
en la cambra més secreta de la memòria,
quatre pedres en el teu camí
cap a la paraula impossible.

I ara, Menahem,
quan el viatger pronuncia el teu nom,
després de sis voltes del sol,
tornen les veus, els rostres,
la pàtria fugitiva de les paraules.

Torna el Mahberet,
oberta com una porta nocturna,
com un manuscrit il·luminat
que resisteix la intempèrie dels segles,
com una brasa verbal
que cap oblit no ha pogut sepultar.

Perquè potser això és, Menahem:
deixar una paraula encesa
quan ja s’han apagat les madines,
guardar una mica de llum
quan el temps ho vol esborrar tot,
i quan moltes centúries després,
algú amb orgull pronuncie el teu nom.

I tu tornes a respirar.