Emigdi Subirats i Sebastià

Hi ha rius que només baixen aigua
i n’hi ha que arrosseguen centúries.
L’Ebre passa lent sota els ponts de Tortosa,
com un vell pergamí il·luminat,
i duu, entre les clarors de l’alba,
els noms perduts dels qui ens precediren.
Tu vas escoltar-lo len-ta-ment.

Quan encara les pedres recordaven
les espardenyes romanes i el pas de legions,
quan la ciutat guardava, sota les cases,
la memòria de l’urbs ibèrica,
la veu jueva del call, de Menahem,
els minarets de Turtuixa d’Ab-der-Rahmann III,
i les campanes de la Seu,
vas entendre que una ciutat
no és només carrers i façanes:
és també allò que el temps
no aconsegueix esborrar.

Has caminat per la ciutat de les tres cultures,
per aquella Tortosa que un dia va ser Dertosa,
que va conèixer la mitja lluna i la creu,
les lletres hebrees i els versos àrabs d’Abú Bakr,
el comerç, les muralles, els palaus,
i aquell rumor incessant de l’aigua
que tot ho mira i res no oblida.

Després ens va sacsejar el foc.
El juliol va trencar els vitralls del país
i l’Ebre es va vestir de sang ben roja.
Van caure campanars,
van callar les places,
i pels camins de la Pàndols i Cavalls
la dama negra va aprendre els noms
dels nostres joves.

La Batalla de l’Ebre
encara dorm sota les oliveres.
Hi ha bales que el temps no ha rovellat,
ossos que la terra conserva
com si fossen paraules,
i silencis més profunds
que qualsevol monument.

I després, la llarga nit.
Els vencedors van escriure la història
amb tinta de temor;
els vençuts van guardar-la
a la memòria,
com qui amaga una brasa
sota la cendra.

Tu vas saber que escriure
era també rescatar aquella brasa.
Des de les pàgines, des de l’aula,
des de la conversa i el paper,
vas anar posant noms a les coses:
a la llengua perseguida,
a la cultura ferida,
als homes i dones que havien perdut
la veu, la casa o l’esperança.

I així, paraula a paraula,
vas fer de la cultura una llar.
Manuel, nostre professor de sempre,
ara que els anys s’acumulen
com anells dins l’arbre,
la teua veu continua entre nosaltres.

No com una estàtua,
sinó com l’aigua:
discreta, obstinada,
tostemps en moviment.
Perquè potser escriure
és això:
deixar una llum encesa
a la finestra d’una ciutat antiga,
perquè quan arriben les nits del futur
algú, des de lluny,
sàpiga que aquí hi havia vida.

L’Ebre continuarà passant.
Portarà Tortosa cap a la mar,
els noms dels morts cap al silenci,
les paraules cap a altres boques,
i la teua memòria,
com una menuda embarcació de paper,
navegarà contra el corrent
d’un temps que tot ho vol esborrar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!