Emigdi Subirats i Sebastià

Helena, llum d’una alba ferida,
flor que el destí va voler arrabassar,
dos ciutats van perdre-hi la vida
per un sol bes que no es va apagar.

Els déus et van vestir de claror,
i els homes et van fer presó i llegenda;
vas dur en els ulls el foc de l’amor
i als llavis, una eterna ofrena.

Per tu van alçar-se les naus sobre el mar,
mil rems van colpejar la mar enfurida,
i sota els estendards, entre sang, en navegar,
els grecs van perseguir una glòria perduda.

Quan Troia va cremar sota la nit,
el teu nom va quedar entre les flames:
bellesa que condemna l’esperit,
ombra que encara el temps anomena.

Van caure els murs, els reis i els guerrers,
van emmudir les llances i les trompetes,
però encara avui, després de tants hiverns,
Helena viu en els versos dels poetes.

Helena, quin preu té la bellesa,
si el món la converteix en condemna?
Potser només vas ser, amb tristesa,
una dona atrapada en una guerra eterna.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!