Emigdi Subirats i Sebastià

Hi ha una tristesa fonda en les teues valls,
Andorra, quan la parla ja no és reconeguda,
quan passen pels carrers veus sense raïls
i el país sembla estrany dins la pròpia llar.

On és aquella veu dels vells pagesos,
aquell català aspre, noble, muntanyenc,
que pujava de les feixes amb la boira
i tenia gust de pa, de vi i de terra?

Ara les valls s’omplen de llengües forasteres,
de veus que passen sense voler escoltar-te;
viuen sota els teus cims, trepitgen els teus camins,
però no volen aprendre la teua ànima.

No és la llengua dels altres el que dol,
ni la seua presència sota el mateix cel:
és la indiferència, aquesta glaçada
que fa estranya la casa a qui l’ha heretada.

Quina paradoxa, Andorra:
oberta al món i tancada a la pròpia veu,
tan universal en els seus palaus de vidre
i tan feble, de vegades, en la pròpia raïl.

El comerç —antic batec de les teues valls—
ja no sembla conèixer els noms d’abans:
els aparadors repeteixen la mateixa litúrgia,
les marques són idèntiques a qualsevol indret.

On eren les botigues amb ànima,
els taulells, les veus, el tracte de casa?
Ara els carrers lluen com miralls impersonals,
i cada aparador podria ser arreu del món.

La muntanya continua essent la mateixa,
la neu encara corona els seus gegants;
però sota aquesta esplendor vertical
una altra cosa es va esvaint lentament.

Perquè desnacionalitzar és perdre paraules:
és perdre els noms secrets de les coses,
és deixar que la terra esdevinga decorat,
és convertir una pàtria en un aparador.

Jo voldria encara sentir, entre les valls,
la llengua que va créixer amb les bordes,
el català dels homes que llauraven la terra,
la parla tenaç que va vèncer els hiverns.

Que vinga el món —que sempre és benvingut—,
però que no ens demane l’ànima a canvi;
que Andorra siga pont i no miratge,
porta oberta, casa creïble.

Que els qui hi arriben puguen estimar-te,
i que aprenguen, com qui aprèn una cançó,
la llengua amb què les muntanyes tenen nom
i els teus carrers han estat dits durant segles.

Perquè una pàtria no mor quan canvia,
ni quan rep altres veus sota els seus cims;
mor quan els seus fills deixen de reconèixer-la
i els qui hi viuen no volen conèixer-la.

Andorra, encara ets pedra, neu i altura,
encara tens la força antiga dels teus cims;
però guarda la flama que et fa diferent,
abans que el món et faça igual que totes.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!