Emigdi Subirats i Sebastià

Hi ha una llengua que neix de la terra,
del blat, de la pedra, de la neu,
una parla antiga com les muntanyes,
clara com l’aigua que davalla del cel.

És el català d’Andorra, veu antiga,
raïl fondíssima sota els nostres peus,
saba que puja de les feixes i les bordes
i encén una claror ancestral arreu.

La van guardar els pastors a les carenes,
els ferrers vora el foc, els homes del mercat,
els pagesos, senyors humils de la terra,
i els més fervorosos comerciants.

Era la llengua de les cases de pedra,
de les collites, dels tractes i dels pactes,
la que sabia el nom secret de cada serra
i el pes de la farina, de la llana i de la sal.

Un dia aquella veu de les valls
va travessar els colls, els rius i les fronteres;
la paraula que havia nascut entre serralades
va desplegar les ales sobre el món.

Andorra, menuda pàtria entre els cims,
va obrir les portes sense perdre la raïl;
i el català, com un riu que busca l’oceà,
va dur la veu de les valls més enllà.

Quina prodigiosa singladura de la paraula:
de la borda al fòrum de les nacions,
del solc profund d’una feixa andorrana
a les immensíssimes cambres del món.

Però encara és la terra qui l’alimenta,
la neu qui li dona el seu accent,
els rius, les valls, les cases i les muntanyes
qui li han guardat l’ànima durant segles.

Per això, català d’Andorra,
no ets només paraula ni instrument:
ets la veu amb què la terra es reconeix,
ets la pàtria pronunciant el seu nom.

I mentre hi haja un xiquet que et pronuncie,
un pagès, un comerciant, un mestre, un xiquet,
Andorra podrà mirar de cara tothom
sent tot andorrà, de baix a dalt.

Perquè una pàtria pot ser menuda com una vall
i immensíssima com l’últim horitzó:
n’hi ha prou que tinga una llengua viva
perquè el món sencer n’escolti la cançó.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!